Cas Palau
No em vull referir als aspectes penals del cas, que la sentència poc o molt ja ha aclarit. Allò conegut és tan cridaner, que hi ha altres aspectes, altres responsabilitats, més enllà de les penals, que han passat molt desapercebudes.
Es veu que quan casen les filles els pares s’estoven i potser deixen traslluir coses que haurien de restar amagades. Pensin, si no, en les bodes de les filles d’Aznar (cas Gurtel) i Millet (cas Palau). Millet va posar el Palau potes enlaire, ben bé com si fos seu, per a tal ocasió. Cap dels assistents, del bo i millor de la societat catalana no hi va veure res d’estrany. A tothom li va semblar plausible. Preguntem-nos: quants dels components del Patronat del Palau hi van assistir sense qüestionar-se res? I els vicepresidents, tampoc no hi van veure res estrany?
El Patronat del Palau el formaven un centenar de membres, representants qualificats de les institucions i de la societat. Tenien l’obligació de fiscalitzar tot el que passava al Palau. Podien discutir les línies d’actuació i supervisar-ne l’organització. Podien qüestionar qualsevol decisió i, si calia, fer constar en acta els seus desacords. Els podien enganyar, és clar. Però tenien a la seva mà fer qualsevol comprovació. No consta que mai fessin res d’això. Ferran Mascarell, aleshores patró del Palau per l’Ajuntament, ha explicat que una vegada va gosar demanar alguna precisió sobre el pressupost i Millet, desafiant, li va dir: “Que no te’n fies?” Ningú va preguntar res més.
El paper dels patrons en fundacions i entitats semblants és decisiu i sovint no ho sembla. A vegades ni els mateixos patrons no en són prou conscients. Per la feina he conegut molts patrons, la majoria persones compromeses amb la finalitat de l’entitat, aportant idees, coneixements i contactes. Altres simplement s’ho prenen com un honor i un reconeixement que tenen ben merescut. I alguns altres, pocs, es mostren sempre atents a trobar la manera de beneficiar-se de l’entitat que representen. Què hi feien els 100 patrons al Palau de la Música? I els vicepresidents (Mariona Carulla i Arcadi Calzada) amb quina actitud exercien?
La Coordinadora Catalana de Fundacions, en el seu Codi de bones pràctiques per al bon govern de la fundacions, ens diu: “El Patronat és sobirà en les seves actuacions orgàniques. Cal vetllar perquè la sobirania s’exerceixi amb total independència”. I esmenta entre les responsabilitats dels patrons: “El patró es legitima pel servei a la Fundació. No per servir-se’n”; “té el dret i el deure de sol·licitar la informació necessària per a l’exercici correcte del càrrec”; “votar en contra –si escau– de tots aquells acords que consideri que són contraris als fins de la Fundació, als Estatuts o a la Llei”…
Per la seva banda, la consellera Tura, de Justícia, en època del tripartit, va introduir un més gran control i supervisió a les fundacions, reforçant la responsabilitat dels patrons, per mirar d’evitar casos com el que comentem. La resposta va ser una virulenta campanya de l’entorn convergent acusant-la d’intervencionisme, de dirigisme i d’anar contra la societat civil. Què defensaven?