En aquest moment de crisi, Salvador Giner constata que caldrà canviar el model del capitalisme, essent conscients que no ha sorgit cap alternativa viable a aquest sistema. Més que analitzar les conseqüències del que ha passat, intenta traçar camins de futur.
–Les concentracions d’indignats, expressen frustració per la forma com el capitalisme ha afrontat la crisi?
-De frustració n’hi ha hagut sempre, però en el cas de l’Estat espanyol ha coincidit ara amb unes xifres d’atur considerables. La gent ha sortit perquè cada vegada hi ha una diferència més gran entre les expectatives i la realitat. Abans, la gent hauria estat més resignada… En general, anem ajustant les nostres expectatives al nivell de vida, però a vegades la situació no segueix el mateix ritme. I és el que passa ara.
–Afegit a altres factors…
-Sí, la corrupció dels polítics, que es generalitza, com si tots ho fossin, però n’hi ha uns quants. I també el capitalisme, que ha donat exemples absolutament indignants, com el dels grans banquers o directius que tenen beneficis extraordinaris i que n’obtenen més, gràcies als contractes blindats, encara que se’ls ensorri l’empresa. Això és una immoralitat!
–Els ‘indignats’ són un col·lectiu heterogeni. Això fa més difícil de preveure cap on anirà el seu moviment?
-Aquestes són expressions emocionals col·lectives, que estan molt bé si immediatament després comença a sortir una visió de futur. Ha d’haver-hi un programa, si no per a un partit polític, sí per a un moviment social organitzat. Ha de sortir una doctrina viable, un full de ruta. Si veiés que hi ha un moviment que porta cap a una democràcia participativa concreta, i en troben la fórmula, ho trobaria molt bé.
–En el terreny que explora en el seu llibre, quin podria ser aquest full de ruta?
-Ens hem de plantejar allò que sigui viable. Per exemple, substituir l’empresa capitalista pura i nua per l’empresa capitalista cooperativista. La democràcia industrial és una cosa provada, que existeix fa dos-cents anys! No és una panacea, però és millor. Fins i tot pel fet que és difícilment imaginable fer una cooperativa que es dediqui a la fabricació i venda d’armes… També es pot potenciar el tercer sector de l’economia, les fundacions, la banca més altruista –l’obra social de les caixes, encara que estiguin desapareixent–… Tot això és esperançador.
–Algú pensarà que això és molt poc, insuficient…
-Sí, diran que això és només posar pedaços perquè el capitalisme continuï. Però jo no veig altra alternativa. En la revolucionària, no hi ha prou gent que hi cregui, i les revolucions que han acabat dirigides per un partit autoritari han acabat en catàstrofe! El que estic dient és que podem caminar cap a una solució si ens posem en la via d’un reformisme seriós.
–Seriós, en aquest sentit, voldria dir que no és utòpic?
-Està de moda parlar del pensament utòpic com quelcom meravellós, i jo no he caigut mai en aquest parany. Tots els radicalismes utòpics, quan s’han volgut aplicar han portat misèria i patiment als éssers humans. No em reca de dir que sóc reformista, però seriós, repeteixo.
–Com es distingeix la seriositat reformista?
-La comproves. Saps quantes escoles has construït, com reparteixes els recursos, a qui ajudes i a qui no… Un govern que potenciï el seu departament d’educació em produeix més confiança que aquell que destini més diners a defensa.
–A l’esclatar l’última crisi, Sarkozy advoca per una refundació del capitalisme… que no s’ha fet. És el mateix que vostè propugna?
-No. Jo no em fiaria de res que digués Sarkozy! Què vol? Tornar a començar, amb la taula de canvi –el precedent de la banca– que vàrem inventar els catalans? Ja sabem què dóna resultats, i el que dóna resultats és la socialdemocràcia.
Però la socialdemocràcia passa per un mal moment a tot Europa…
-Sí, i és lògic. La socialdemocràcia fa una sèrie de reformes i quan li gent s’hi acostuma, s’oblida de la situació anterior, comença a rondinar i passa a l’altra banda. En el fons, podríem dir que som poc agraïts… Andalusia, per exemple, s’ha transformat amb el socialisme constant, encara que hagin comès errors com les peonàs. La socialdemocràcia crea conservadors!
–Els sindicats podrien haver estat la via per canalitzar l’alternativa al capitalisme, però no ho lideren. Què els ha passat?
-Els sindicats han fracassat moralment, s’ho haurien de fer mirar. I no sóc pas gens antisindicalista, però el gloriós sindicalisme d’antany està desbancat. Són petites burocràcies, amb alliberats professionals, han perdut la bel·ligerància i només lluiten pel tant per cent. Fa pensar en els sindicats francesos, que van ensorrar el Maig del 68 arribant a acords amb el general De Gaulle!
–Ara es reuneixen Zapatero i Botín, i sembla que el polític executi el que diu el banquer…
-Jo crec que negocien, al marge que jo hagi perdut tota esperança en l’idealisme del senyors Zapatero i Botín. La societat contemporània es pot definir com a corporativa, en el sentit que hi ha corporacions –grups– que estan entrelligats, interrelacionats. I no s’anul·len mútuament, sinó que negocien. Jo parlo del corporativisme com a forma de funcionament de la nostra democràcia. Hi ha interessos organitzats, però no en un sentit negatiu.
{{ comment.text }}