L’escola bressol Daina de Ripoll ha tancat després de gairebé 50 anys d’història.
En la decisió hi ha intervingut més d’un factor: per una banda, aquest any no hi ha hagut subvenció (es tracta d’un centre privat subvencionat) i per l’altra, només s’ha preinscrit un nen per al curs que ve, i això vol dir que al setembre s’hauria de començar amb només set alumnes, cosa que fa el centre inviable.
La llar d’infants es va obrir al curs 1966-1967 i gràcies a la iniciativa d’un grup de pares de Ripoll.
El Daina és un centre privat però fins ara subvencionat amb gairebé el 50% per part de la Generalitat.
La directora del centre, Magdalena Canalias, explica que “sempre havíem rebut subvenció però aquest any no sabem si sortirà” i, per tant, sense aquesta ajuda veuen inviable que la llar pugui continuar en funcionament.
Però a part de la subvenció, la crisi econòmica que pateix el país també té molt a veure amb el tancament del Daina: “Molts pares estan a l’atur i no porten els nens a les guarderies perquè ja els cuiden ells o bé els avis”, explica Canalias.
Això és el que s’extreu de les males dades de la preinscripció per l curs que ve, “on només hi ha un nen”. Al Daina hi treballaven dues persones i mitja, ja que Canalias ja està prejubilada, mentre que les dues altres persones es quedaran a l’atur. La llar d’infants Daina està ubicada a la carretera de Sant Joan, davant Tallers Casals.
La llar d’infants Daina la van impulsar un grup de pares “que en aquell moment no trobaven cap escola a Ripoll que els satisfés”, explica Magdalena Canalias.
La van fer mixta i en català, i el local els el va cedir el propietari de Tallers Casals. Després d’estudiar Magisteri a Girona, Canalias es va presentar a la selecció de personal del nou centre de Ripoll “i em van escollir”.
Per tant, pot dir que “el Daina és la meva vida”, perquè hi ha treballat sempre, fins ara, que amb ella també es tanca.
Canalias explica que van començar tenint nens de 4 a 7 anys, però van anar baixant la franja d’edat, primer de 3 a 6 anys, “allò que coneixíem com a parvulari”, i a causa de la demanda es va acabar acceptant nens de quatre mesos.
De fet, l’escola ha evolucionat amb la societat: “Els pares, inclosa la mare, van entrar al mercat laboral, i això va fer créixer la necessitat de poder deixar els seus fills a l’escola”. Canalias diu que ella ha estat mestra “per vocació.
Sempre havia dir que ho volia ser” i assegura que ha disfrutat molt “i he après molt dels nens i sempre m’he mogut per estar al dia en l’ensenyament”.
Davant la pregunta de si els nens d’ara són com els d’abans, Canalias diu que ara “estem a l’època de la informació visual i de les noves tecnologies i hi estan molt posats”. Això fa, diu, “que costi més que t’escoltin i que et facin més cas”.
També diu que en comparació amb abans “els pares són molt més protectors, i els nens s’han de deixar espavilar”, aconsella. Canalies diu que l’única cosa que vol “és que els nens que hagin passat pel Daina en tinguin un bon record”.
{{ comment.text }}