Porta tota una vida pendent d’una pantalla de cinema. Veient mil i una pel·lícules a través d’una petita finestreta, la de la cabina de projecció de diverses sales de la comarca. Isidre Ribas acumula sis dècades fent d’operador de cabina; primer, a Roda i des de fa 40 anys, a Centelles. Forma part de l’última generació de projectistes de cinema analògic que encara queden al país. És, a més, un consumat col·leccionista de pel·lícules de cinema; primer en vídeo i ara en DVD.
Amb només 14 anys, Isidre Ribas (Roda de Ter, 1939), en Sidro, va començar aprenent a fer d’operador de cabina al costat “d’en Rodellas”, que llavors ja s’encarregava de passar pel·lícules, de tant en tant, a l’antic Centre Parroquial de Roda. “Volia algú per ensenyar-n’hi, i com que el meu pare ja corria per allà m’hi vaig prestar”. I és que el cinema “m’havia agradat des de petit”. Així va ser com va aprendre a remenar el seu primer projector de 35mm. “Encara anaven amb carbons, no amb làmpades com ara”.
Ho devia fer prou bé perquè, al cap de cinc o sis anys, el van fitxar com a operador del Teatre Eliseu –“llavors es deia Teatre-Cine Roda”–. Va coincidir “amb l’època daurada del cinema”, rememora. L’època de passar pel·lícules cada cap de setmana: “Els dissabtes amb una sessió, a les 10 del vespre, i els diumenges en sessió contínua des de les 3 de la tarda fins a mitjanit”. Aquells anys també li va tocar passar pel·lícules a l’Esquirol o Sant Hipòlit, on tenien sales els mateixos propietaris. Una activitat, però, que va mantenir paral·lela a la feina que l’ocupava entre setmana. Sempre ha estat, per ell, un a més a més.
En casar-se amb una centellenca i traslladar-se a viure a Centelles, de seguida li van conèixer el hobby. El propietari del desaparegut Nou Cinema (estava situat on actualment hi ha el bar Can Pequeño, al Passeig) va ser el primer que el va anar a buscar. I ja des del primer moment va tenir, com a ajudant, el centellenc Miquel Carrasco, amb qui han continuat compartint l’experiència fins ara: “Sempre hem continuat plegats”, remarca.
Quan va tancar el Nou Cinema, l’Ajuntament va comprar el material de projeccions i el va fer instal·lar al Casal Francesc Macià, que en aquells moments havia deixat de fer cinema. Encetaven una nova etapa en què “havíem arribat a passar pel·lícules cada cap de setmana”. De mica en mica, però, la crisi que han viscut les petites sales de cinema de poble va anar espaiant les projeccions. “Vam baixar a un parell de projeccions al mes, i últimament ja només feien una estrena mensual”. Les últimes setmanes les projeccions de cinema han viscut un parèntesi per les obres de remodelació que s’han fet al Casal Francesc Macià, que també han afectat la sala de projeccions. Ara, la històrica Ossa X2500, de 35mm, ja torna a esperar els rodets. Això sí, just al costat s’ha habilitat un espai per quan s’acabin imposant, inexorablement, les projeccions en digital.
Serà l’adéu al format analògic, cada vegada més proper. “Això s’acaba, perquè ja no fan pel·lícules en 35mm”, deixa anar Ribes, conscient que això implicarà un canvi en la forma de treballar dels operadors, però també serà el nostàlgic comiat a tot un món entre bovines i de cintes de cel·luloide. A més, pel que fa al futur dels cinemes de poble, “la cosa també està fotuda, tot són multisales; només aguanten els que ho tenen l’Ajuntament, com a Centelles”, clou Ribas.
{{ comment.text }}