Ell treballava amb el seu germà i la seva cunyada en un taller de fusta que tenien al polígon de Can Magre, a Santa Eulàlia. El desbordament del Tenes va afectar la fàbrica, on va entrar l’aigua. El riu va arrossegar Bouso i un altre treballador, Jesús Muñoz, de només 16 anys. Els cunyats de Mari Álvarez es van poder salvar: ell subjectant-se a la cisterna del vàter. A ella, la van poder retenir quan l’aigua se l’emportava. Luis Bouso és una de les quatre persones que van morir al Vallès Oriental en les riuades de fa 20 anys.
“Era un dia normal. Havia plogut molt però l’esperava a l’hora de dinar,” explica aquesta veïna de la Garriga que tenia tres fills: un nen de 10 anys i dues nenes de 4 anys i de sis mesos i mig. “No arribava i vaig pensar que estarien acabant alguna feina. No és com ara amb els mòbils, que és fàcil avisar…”. Cap a les 4 de la tarda, el seu cunyat es va presentar a casa seva i li va explicar el que havia passat: la riera s’havia emportat el seu marit i encara no l’havien trobat. “Tenies l’esperança, pensaves que el trobarien, però de seguida ens van dir que era impossible”, afegeix. “No et mentalitzes que una cosa així et pugui passar mai. Podia pensar un accident de trànsit perquè anava a treballar amb el cotxe, però això, mai. De cop i volta, va canviar tot”, diu Álvarez, que aleshores tenia 31 anys.
Tot i les recerques que es van fer per tot el riu, fins i tot a molta distància del lloc on va desaparèixer, el cos de Bouso no va aparèixer fins al cap de tres anys. Va ser al paratge de la Caseta, uns 500 metres riu avall del polígon on tenien el taller. La localització es va fer de forma casual mentre uns operaris feien tasques de neteja a la llera. Va ser el 9 d’octubre de 1997, quan es complien gairebé dia per dia tres anys de la seva desaparició.
El fet que no es trobés el cos de seguida va deixar la veïna de la Garriga en una situació complexa. Fins al cap de sis mesos i després de lluitar-ho molt, no li van reconèixer la viudetat a ella ni l’orfandat als tres fills. Explica que durant aquest temps no va rebre cap ajuda dels serveis socials. “Em van dir que m’ajudés la família”, que havia vingut de Galícia –d’on eren tots dos– per donar-li suport. En aquell moment, Álvarez estava al càrrec dels tres fills. “Em vaig haver de posar a treballar”. Va ser fent de cuinera durant unes hores a l’escola Puiggraciós, a la Garriga, on continua, dues dècades després, fent el dinar per a més de 200 nens.
L’octubre de 1997, la troballa del cos li va tornar a fer reviure tot el que havia patit. “Vaig haver d’anar a la Guàrdia Civil a identificar la roba, l’aliança…”. Amb tot, admet que també es va acabar la incertesa. “Quedes més descansada”. Bouso, que era originari de Lugo, va poder ser enterrat a Galícia, d’on havia marxat l’any 1980.
Després de 20 anys, celebra que ella i la família han sabut sortir-se’n i es mostra satisfeta de com han crescut els seus tres fills. “He hagut de fer de mare i de pare”, explica Álvarez, que va rebutjar marxar amb els nens a Galícia, on vivien els seus pares i els seus sogres. Ara parla per primer cop obertament a un mitjà de comunicació d’una tragèdia que segueix tenint ben present. “No m’agrada aquest dia. Quan arriba vull que passi i que sigui l’endemà. Suposo que a tothom qui ha perdut una persona així de cop li passa”.
{{ comment.text }}