“Hem guanyat en qualitat de vida”

Venien del barri de Llefià, de Badalona (el Barcelonès), on havien viscut fins llavors en un pis de poc més de 60 metres quadrats. La parella respon al perfil de la majoria de les famílies que en la darrera dècada han contribuït a fer créixer en prop del 80% la població de Vilanova: parelles joves, sense fills o amb fills molt petits que vivien en una ciutat de l’àrea metropolitana i que buscaven guanyar en qualitat de vida tot i que s’allunyin una mica dels seus llocs de treball.

“Buscàvem alguna cosa més gran perquè la família havia crescut i també un entorn més saludable i més tranquil”, explica Òscar López. A més de Vilanova, van buscar altres localitats properes, com el Masnou (el Maresme), sobretot tenint en compte que els avis materns viuen a Alella. El Masnou, però, no els va convèncer ni a nivell de preu ni a nivell d’ambient. “El preu era més alt i, a més, l’ambient era més semblant al d’una ciutat que no pas Vilanova, que té més ambient de poble”. Es van decantar per comprar una casa adossada de 250 metres quadrats, de planta baixa més dos pisos i en una comunitat d’uns 60 veïns amb jardí i piscina comunitària. Amb el que els van donar pel pis de Badalona van poder pagar un 50% de la casa i per la resta es van hipotecar.
La crisi va passar factura al matrimoni, que des que viuen a Vilanova van perdre la feina, però, per sort, n’han trobat de nova i no han tingut gaires problemes per fer front al pagament del préstec hipotecari. La dona, que treballava a Santa Coloma de Gramenet, va trobar feina al mateix poble de Vilanova i l’home, que era camioner, ara té feina de mecànic a Granollers.

López explica que l’únic punt negatiu de viure a Vilanova és el fred. “Aquí, comparat amb Badalona, fa un fred que pela a l’hivern”. Diu que els va costar uns quants mesos adaptar-se al nou entorn però després gairebé tot han estat avantatges. “Hem guanyat en qualitat de vida, tenim centre de salut i l’escola a tocar de casa i per anar a un centre comercial, de fet, a Badalona també havíem d’agafar el cotxe per anar, per exemple a Montigalà. Trigàvem un quart d’hora”. L’Òscar, a més té un al·licient afegit: la seva afició a la bicicleta de muntanya. “Hi ha una diferencia brutal. Aquí estic al costat mateix de la natura. No ho canviaria”.