Planta 15 de l’hotel Zero de la Diagonal de Barcelona, seu de SI durant el dia de les eleccions al Parlament de Catalunya, 28 de novembre del 2010. Dues de la matinada d’una intensa nit electoral que quedarà marcada en la història, “una nit èpica per un projecte organitzat fa quatre mesos amb una proposta independentista”, emfatitzava el tercer per Barcelona, Uriel Bertran, amb una expressió d’eufòria i satisfacció total.
A aquelles hores, tot ja havia passat i es notava que els esforços d’aquests últims quatre mesos havien donat resultat. Els ànims no minvaven en una celebració marcada per la il•lusió d’un nou partit que havia entrat al Parlament amb un objectiu clar: proclamar la independència de Catalunya en aquesta IX legislatura.
Els quatre diputats electes (Joan Laporta, Alfons López Tena, Uriel Bertran i Antoni Strubell) celebraven amb tot l’equip el que, per un partit acabat de nèixer, era una gran victòria. Semblava una festa entre amics: cava, copes, un gran pastís de xocolata i un sentiment comú: la il•lusió que, tot i no haver aconseguit la cirereta del pastís que era formar grup parlamentari propi, el somni d’entrar al Parlament s’havia fet realitat.
Si no hagués estat perquè va quedar clar en el seu moment que el mandat de Joan Laporta en la directiva del Barça havia acabat, qualsevol hagués pogut pensar que aquest 28-N se celebrava una final de la Champions a la seu de SI. Ja a la tarda, els simpatitzants entonaven diferents càntics al ritme d’independència al hall de l’hotel com si estiguessin al Camp Nou animant el Barça i, de fet, moltes proclames anaven relacionades amb l’estada de Joan Laporta al club.
INDEPENDENTISME EN ESTAT PUR
L’hotel Zero de la Diagonal de Barcelona s’engalanava, aquell 28 de novembre, d’independència. Hores abans de la gran festa, els simpatitzants de SI s’aglutinaven al hall de l’hotel esperant els resultats dels esforços realitzats per esdevenir un Estat propi en el sí de la Unió Europea. Sonava independència i es respirava catalanisme. La pantalla gegant era el centre de totes les mirades que no volien perdre’s absolutament res del gran partit. Mirades plenes d’il•lusió i esperança que esperaven que el seu equip triomfés en la partida del joc electoral. I és que Solidaritat s’hi jugava l’ascens a la primera divisió per convertir-se en un nou partit polític parlamentari.
Abans de les nou del vespre, els sondejos de TV3 donaven de tres a quatre diputats per SI. Malgrat això, durant el temps que va durar l’escrutini es van produir una barreja de sentiments: decepció i esperança. Al 10% d’escrutini, els rostres dels simpatitzants s’omplien d’angoixa i d’esglai, com si un gerro d’aigua freda hagués caigut sobre el seu cap: només entrava un diputat per SI, el cap de llista per Girona, Antoni Strubell, que ni tan sols era el líder del partit (Joan Laporta), i corrien el risc de quedar-se a les portes del Parlament. A un pas d’entrar-hi per proclamar la independència.
Després de no haver parat durant 141 dies –els que havien passat des de la formació del partit– hi havia la possibilitat de quedar-se fora. Encoratjats i convincents, tots els membres de SI –entre candidats, simpatitzants i premsa– van fer “campanya d’espardenya” al llarg d’aquells intensos quatre mesos, és a dir, van trepitjar cadascun dels municipis catalans i es van aproximar a la població fent-la participar dels seus actes polítics. Els integrants de SI van celebrar àpats al costat dels ciutadans, debats sobre la viabilitat econòmica de la “Catalunya-Estat”, actes informatius i, fins i tot, una roda de premsa, sota un sol gloriós, a la plaça de Catalunya de Barcelona, davant del monument a Francesc Macià –un dels fundadors de l’Estat Català. Era possible, doncs, que, després d’haver omplert el Palau de Congressos de Barcelona amb més de 1.200 persones que els animaven frenèticament sense parar no creuessin la portalada d’entrada al Parlament?
El poble català va ser plural en aquestes eleccions. Pràcticament un 60% de catalans van acudir a les urnes per decidir sobre el futur de Catalunya. A més a més, aquest 28 de novembre va ser la primera vegada a la història en què un partit amb la intenció de declarar unilateralment la independència va entrar al Parlament. I ho va fer aconseguint un diputat per cada mes que havia tingut de vida el partit. “Quatre diputats en quatre mesos; imagina’t!, d’aquí a quatre anys arrasarem!”, exclamava Uriel Bertran amb “una alegria d’infart” en assabentar-se al 95% de l’escrutini que havia estat elegit diputat de SI.
De ben segur que si Enric Prat de la Riba –un dels impulsors de la Solidaritat Catalana del 1906– aixequés el cap de la tomba, quedaria fascinat perquè les paraules que difonia fa més d’un segle no han quedat gens antiquades: “No volem que ens governin bé des de Madrid, volem que deixin de governar-nos”. I és que aquest 28-N més de 100.000 catalans van anar a votar independència i es van dirigir a les urnes seguint els ideals que ell mateix havia promogut: la gestació de l’Estat Català.
Si la Solidaritat Catalana del 1906 aspirava que Catalunya tingués un reconeixement dins d’Espanya i, per tant, era autonomista; la d’aquesta legislatura busca ser un Estat independent europeu, “concretament el quart més ric d’Europa després de Luxemburg, d’Irlanda i d’Holanda”, com afirmaven en campanya els seus diputats. Així doncs, discernei¬xen bastant l’una de l’altra.
La Solidaritat del 1906 va aconseguir aplegar totes les forces catalanistes, llevat dels partits dinàstics i leurrouxistes, mentre que la del 2010, malgrat ser una coalició de diversos partits catalanistes –el Partit Republicà Català, Alternativa Verda i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN)- no va ser capaç d’aglutinar-les totes. És per això que els partits que practiquen “l’independentisme retòric” –com ho anomenava el jurista Hèctor López Bofill, cap de llista de SI per Tarragona– o que simplement no desit¬gen un estat propi, van seguir un camí totalment al marge al de SI. Solidaritat Catalana anhelava, fa més de cent anys, i anhela, ara, aglutinar tot el catalanisme i reafirmar la personalitat catalana.
L’esperat 28-N va deixar cares llargues a molts partits polítics, tant de parlamentaris com d’extraparlamentaris. I, de fet, molts ja ho havien començat a assumir fins i tot abans de la campanya electoral. Oriol Junqueres, eurodiputat al Parlament Europeu d’ERC –l’únic partit que fins ara s’havia proclamat independentista-, no va saber afrontar la qüestió durant la pre-campanya sobre si l’apa¬rició de nous partits extraparlamentaris independentistes podria afectar negativament el resultat electoral d’ERC. En el fons vaticinava, potser, que la resposta seria afirmativa, però no es deuria imaginar que tot plegat fos tan catastròfic: ERC va perdre 11 diputats en aquestes eleccions. I no només això. Militants d’ERC i de les JERC amb diferents responsabilitats orgàniques dins el partit republicà van anar abandonant el partit per recolzar a SI. Un ex militant de les JERC, durant la nit electoral, assegurava satisfet que havia dimitit del partit liderat per Joan Puigcercós per unir-se a SI perquè “Solidaritat representa els valors que ERC va trair”.
PERÒ, COM VA ARRIBAR SI FINS AQUÍ?
Arran de la manifestació del 10 de juliol i de les consultes sobiranistes realitzades als municipis catalans, va néixer una nova força política amb l’objectiu de satisfer –deia Joan Laporta- “aquesta demanda social de portar Catalunya cap a la independència” i ”fer que Catalunya sigui el millor Estat del món, el més democràtic, eficient i modern”. Una força política que assegurava i assegura que la independència és “l’únic projecte viable per aconseguir el benestar de la ciutadania i per acabar amb l’espoli fiscal que hi ha 24 hores al dia”. Abans de formar-se com a tal, SI havia proposat formar una coalició a diverses forces parlamentaries aparentment independentistes –com ERC o CiU-, però aquestes van rebutjar la proposició. És per això que SI va sorgir per acabar amb “l’independentisme retòric que està present en aquests moments al Parlament de Catalunya” –deia López Bofill. Així doncs, amb la certesa que SI s’havia convertit en un partit parlamenta¬ri i en mig de la celebració del triomf del “partit de la rauxa”, Uriel Bertran afir¬mava convençut que han obert “un camí de no-retorn a Catalunya”. I, tot, havent de lluitar també contra l’aparell mediàtic català.
EL “BOICOT INFORMATI I MEDIÀTIC”
Paul F. Lazarfeld, un dels sociòlegs més prestigiosos dels Estats Units d’Amèrica, assegurava que, tot i que els resultats electorals es decideixen durant el període entre dues eleccions, els partits polítics no poden prescindir de la campanya perquè és cert que pot convertir alguns votants. A més a més, els mitjans de comunicació són els encarregats de donar el toc final a la campanya electoral, encara que, segons Lazarfeld, la seva intervenció no és decisiva. Doncs bé, d’una banda, SI no va gaudir del període íntegre entre dues eleccions perquè es va fundar quatre mesos abans del 28-N i, de l’altra, no va poder fer una campanya electoral completa perquè els mitjans de comunicació pràcticament van deixar de banda tots els partits extraparlamentaris.
Jordi Basté, director i conductor d”El Món a Rac1′, assegurava que els van concedir “menys temps perquè n’hi havia molts”, mentre que Manel Fuentes, director i presentador de ‘El matí a Catalunya Ràdio’, sustentava que aquests partits “s’havien de queixar dels polítics que no deixaven nombrar-los”.
Uriel Bertran, probablement en desacord, al•legava que “en una democràcia limitada com la que vivim, els mitjans de comunicació només es fan ressò d’un partit polític quan ac¬cedeix al poder” i, a més a més, que “hi ha un tancament cap a la opció política que pretén proclamar la independència”. Amb tot, es pot dir que Solidaritat “va guanyar aquesta pugna contra els mit¬jans” –sent l’únic partit extraparlamentari que va entrar al Parlament– i és que, com deia Francesc Macià, si “el seny no va acompanyat d’una certa voluntat de com¬bat només serveix per tapar covardies”.
I DESPRÉS DE LES ELECCIONS, QUÈ? EL GRUP MIXT
És cert que SI va fer història entrant al Parlament de Catalunya amb quatre diputats i que tota pedra fa paret, però també és cert que un partit amb una representació parlamentaria tan petita no pot dur a terme la declaració unilateral d’independència de Catalunya. Per començar, SI ha de compartir grup mixt amb Ciutadans (C’s) d’Albert Rivera, un partit espanyolista que rebutja el nacionalisme català i que accepta que, com al•legava Alfons López Tena, diputat de SI, “Catalunya tingui un govern que s’anomena la Moncloa, un parlament que s’anomena Congrés dels Diputats i una llengua, la catalana, que no és la priorità¬ria ni la preferent”. Si el gat no es porta bé amb el gos, difícilment un partit in¬dependentista es podrà entendre amb un que defensa la unitat nacional d’Espanya i la preeminència de la llengua castellana a Catalunya.
Es pot dir que, aparentment, la IX Legislatura del Parlament de Catalunya pot tenir un to còmic i de misteri focalitzat a aquest grup mixt tan dispar. I és que formar-hi part comporta haver de repartir tota l’activitat política amb l’altre partit: des del temps de les intervencions fins l’impediment a formar part de totes les comissions parlamentaries, entre d’altres. De totes maneres, els diputats de SI s’ho van prendre amb simpatia i asseguraven que “les dinàmiques seran com si es tractés de dos grups parlamentaris”.
Tanmateix, però, la mesa del Parlament va modificar recentment el reglament i ho va fer, segons López Tena, “en perjudici de SI”. El nou reglament –vigent des del 19 de gener del 2011- permetrà a ambdós partits (SI i C’s) presentar iniciatives legislatives –s’ha reduït a tres diputats el nombre mínim per poder fer-ho-, en detriment de l’anterior, en què només SI gaudia d’aquest dret per ser majoria dins del grup mixt. En aquesta mateixa línia, SI tenia la capacitat de signar propostes de llei, en canvi, ara s’ha fixat un mínim de cinc diputats per partit per poder fer-ho –i SI en té quatre. Amb tot, el partit independentista no va perdre el temps i, havent-se constituït com a grup mixt, es va acollir a l’article 21.1 del reglament del Parlament i van nomenar –el passat 25 de gener- Uriel Bertran portaveu del grup mixt durant els propers quatre mesos. Això sí, els nomenaments seran fets de manera ro¬tatòria seguint un ordre successiu altern fins el final de la legislatura en què correspondran quatre mesos per SI i tres mesos per C’s.
QUÈ FARÀ UN PARTIT INDEPENDENTISTA DE CARA A LES MUNICIPALS?
SI es presentarà a les eleccions municipals amb només nou mesos de vida. Evidentment, el partit independentista té per objectiu que hi hagi “Ajuntaments per la independència” –com ho anomenava Uriel Bertran complagut amb la nova fita de SI–, però, és evident que amb aquesta única proposta no poden presentar-se a unes eleccions munici¬pals. SI ho té molt clar a l’hora de definir el seu futur programa electoral de cara les municipals, i és que, d’una banda, “és necessària la creació d’Ajuntaments que fomentin un sistema de participa¬ció ciutadana perquè ara hi ha massa caciquisme urbà i rural” –assegurava Bertran- i, d’altra banda, “cal que hi hagi ajuntaments que incorporin una limitació de mandats, transparència informativa i que acabin amb la corrupció política”, entre d’altres. Per tot això, SI prioritza¬rà, tal i com al•legava el diputat de SI Antoni Strubell, les “llistes de qualitat en aquelles poblacions en què realment hi hagi possibilitats”. En definitiva, el partit d’en Laporta no es fixarà únicament en la qüestió de la independència, sinó també donarà primacia a “l’aprofundiment democràtic i a una regeneració i millor gestió de la burocràcia”.
Per una altra banda, hi ha la possibilitat que ERC i SI es presentin conjuntament a les eleccions municipals. Encara no hi ha res clar perquè SI convocarà unes eleccions primàries per decidir tots els candidats a les llistes per l’Ajuntament de Barcelona –de la mateixa manera que van fer per les eleccions del 28-N-, mentre que ERC només vol sotmetre a votació el cap de llista. SI hi està en de¬sacord perquè, tal com sustentava Uriel Bertran, “el lideratge ha de tenir credibilitat en clau renovadora i ha de poder capitalitzar la voluntat de canvi que hi ha a l’Ajuntament de Barcelona” i, en cas que Jordi Portabella, president del grup municipal d’ERC a Barcelona, es presen¬tés com a cap de llista “es podria tornar a caure en el tripartit per ser –ERC- un partit d’obediència espanyola” –ratifica¬va López Tena.
“L’aspiració més romàntica d’un poble és aconseguir la seva plenitud nacio¬nal”, va dir un Joan Laporta emocionat al Palau de Congressos durant l’acte de final de campanya. Caldrà esperar, doncs, tota una legislatura per veure si el somni daurat d’en Jan, com li diuen els amics, es converteix en una realitat.
{{ comment.text }}