La plataforma d’entitats Aigua és Vida impulsa una campanya per explorar i debatre la remunicipalització del servei d’aigua de Vic. El tret de sortida el van donar divendres amb un acte a l’espai ETC coorganitzat amb la CUP, ICV-EUiA, l’Associació de Veïns del Remei i l’Assemblea pels Drets Socials d’Osona. Més enllà de donar arguments històrics, socials i jurídics a favor de la remunicipalització, es va crear un grup de treball per continuar les tasques.
Eloi Badia, d’Aigua és Vida, va definir el procés com a “esperançador”, ja que en la seva opinió “no ens estem trobant amb una concessió impecable”. I és que el cas de Vic és peculiar en el conjunt de Catalunya, no només perquè és de les poques ciutats d’una certa dimensió que tenint l’aigua privatitzada ho està en mans d’una empresa que no és del grup Agbar, sinó perquè la concessió no la va donar un ajuntament democràtic sinó que ho va fer l’administració franquista, el 1949, i per un període excepcionalment llarg de 99 anys.
Precisament l’advocat Antoni Iborra va fer una detallada intervenció analitzant els diferents flancs per on es podria atacar el contracte que l’Ajuntament de Vic va firmar amb el que s’acabaria convertint en Aigües Vic. Entre altres coses, va dir que no s’havia fet el manteniment adequat que comporta excessives pèrdues d’aigua en el recorregut de la presa de Forat Micó, a Sant Pere de Torelló, fins a Vic, i va qüestionar que l’Ajuntament rebi totes les contrapartides que estipula el contracte. Iborra també es va estendre a explicar els intríngulis que van fer que inicialment la concessió d’aigua es donés a una persona i finalment acabés anant a parar a unes altres. “Caldrà investigar molt més, però està clar que hi ha moltíssimes irregularitats”, va concloure sobre el procés actual.
L’historiador Jordi Figuerola va fer en l’acte de divendres una detallada i amena repassada de com el conflicte per l’aigua va marcar bona part de la vida política vigatana del segle XIX i la primera meitat del XX, fins que el 1949 es va concloure la portada d’aigua de Forat Micó, al Ges a Sant Pere de Torelló, fins a Vic.
El projecte de Forat Micó, de fet, era el que les esquerres vigatanes havien apostat històricament i que va començar a projectar seriosament quan el 1931, primer, i el 1936, ja en plena Guerra Civil, després, van tenir l’alcaldia de la ciutat. Paradoxalment, el joc d’interessos va fer que el 1949 l’ajuntament franquista acabés assumint com a propi el projecte i l’acabés tirant endavant. “Les dretes vigatanes acaben el 1949 el projecte de les esquerres”, va dir Figuerola.
L’historiador vigatà va dir que no es podia desvincular del conflicte de l’aigua i la seva propietat bona part de la política vigatana de l’època. Amb projectes prou contraposats com perquè es pogués parlar, va dir, “de l’aigua dels carlins, l’aigua dels catalanistes o l’aigua dels de l’esquerra”. Figuerola també va animar a estudiar el tema amb més profunditat.
{{ comment.text }}