Albert Om: “Sempre em dedicaré a una feina en què pugui fer preguntes”

Quan decideixes que la teva vocació és el periodisme?

La veritat és que mai em vaig plantejar escollir entre el periodisme o una altra carrera, sinó que va venir molt natural. Tota la vida que he volgut fer periodisme i de petit… bé jo ja ni me’n recordo, però si que la meva mare explicava que anava amb un micròfon entrevistant-la per casa. A més, també a partir d’una edat no et deixen fer preguntes, et diuen: “calla”, i va ser quan vaig dir: “Em dedicaré a una feina que pugui fer preguntes tota la vida”. I a partir d’aquí, des dels 16 anys que em dedico al periodisme.

Sabem que la teva família és d’un poble molt petit, i que abans Barcelona per la gent de poble era considerada la gran ciutat, ho veien com molt lluny. Com vas poder arribar-hi i convertir-te en el periodista que ets ara?

A veure, aquí passa una cosa. Quan surts per la televisió, la gent es pensa que surts com un bolet, que estaves a casa teva i de cop t’han vingut a buscar, i has sortit com cop a la televisió. Abans de començar a la televisió jo ja feia 13 anys que treballant al 9 Nou; primer a Vic i després a Sabadell quan va sortir l’edició del 9 Nou del Vallès Occidental. Un dia per casualitat em vaig assabentar que la productora “El Terrat” buscaven un guionista per un programa nou, “Malalts de Tele”. Això era el 96, que vaig fer les proves aquestes i em van agafar en aquest programa. Llavors ja sí que vaig acabar a Barcelona, perquè realment amb això teniu raó i encara deu passar ara, hi ha molt poca comunicació entre Barcelona i tota la gent que treballa a fora, i hi ha gent molt bona treballant amb premsa comarcal.

Has tocat tant la ràdio, com la televisió, premsa… amb quin és el mitjà que et trobes més còmode?

Sóc molt afortunat, fa 30 anys que em dedico al periodisme i ho he pogut tocar una mica tot. Per mi, el que està molt bé és poder canviar. No et sabria dir què m’agrada més, ara estic fent televisió i té moltes virtuts, però tot té la seva cosa. En el fons la pregunta és: “Per què et dediques el periodisme? Doncs per curiositat”. Sobretot és la curiositat, és veure altres vides, altres realitats… el més important que ha de tenir un periodista és la curiositat, és a dir, t’han d’interessar les coses, la vida i la gent. No ens ha de fer mandra conèixer. Per tant, tot és curiositat i trobar la manera d’explicar-ho tant en un mitjà com en un altre.

Vas col•laborar amb “Malalts de Tele”. Quin era el teu paper en aquest programa?

Jo era guionista, havia fet programes amb l’Andreu Buenafuente i hi havia fet guions. Després “El Terrat” comença aquest programa, i em diuen: “Tu estaràs aquí de guionista”. En aquell moment, em va sorgir la possibilitat de presentar una de les seccions que feia, Altres Límits, que eren talls d’altres televisions. I d’aquesta manera vaig començar a “Malalts de Tele”. Clar, en aquest programa el que ens trobàvem és que hi havia una barreja de gent, uns que venien del món de la comunicació, d’altres del teatre, de l’humor, etc. I en aquesta barreja cadascú s’adaptava una mica als altres. A vegades et tocava fer coses que tu segurament no hauries fet i els altres igual.

Has fet de guionista, has escrit llibres com El nom del Porc, amb el qual vas aconseguir el Premi Pere Quart d’humor i sàtira. No t’has plantejat mai dedicar-te a l’escriptura?

Sí, a veure ara escric molt poc, publico al Diari Ara i estic dins el món editorial. Tinc ganes d’escriure alguna cosa, però clar, tot no es pot fer. Per tant, en cada moment has d’anar triant allò que et ve més de gust. Però sí, és una cosa que m’agradaria fer algun dia.

Fa molts anys que estàs davant les càmeres, però abans de sortir encara tens els nervis del primer dia, encara et fa impressió?

A veure, per exemple, el programa “El Convidat” és una cosa molt estranya, perquè tu estàs davant de les càmeres però no les veus, perquè en aquest programa mai mirem a càmera. Quan fas programes de plató, que n’he fet durant molts anys, no és que et posis nerviós, sinó que tens una certa tensió que jo crec que és bona, perquè quan no tens aquesta tensió no és bo. Per exemple, els programes en directe que he gaudit més són aquells programes caòtics, en els que a l’últim moment havia passat alguna cosa i s’havia de canviar tot. Quan vas fent programes t’adones que ets tu qui porta el programa i no el programa que et porta a tu, i durant molt temps si el programa t’ha portat a tu no és bon senyal.

Amb El Convidat fas un tipus d’entrevistes diferents a les que estem acostumats. Com és conviure tot un cap de setmana amb altres artistes, periodistes…?

És una experiència humana brutal, hem viscut les vides de 65 persones diferents durant 48 hores. El que s’ha intentat amb “El Convidat” és fer un acostament humà, perquè som una societat que ens definim pel que fem i no pel que som, però hi ha temes molt importants a la vida que ens marquen com a persones i que normalment no els parlem. Per exemple, l’altre dia vaig fer la meva primera classe d’spinning. En general és difícil pensar que he estat 65 caps de setmana en 65 cases diferents. És un programa que ara s’acaba, aquesta és l’última temporada, però perquè ho hem decidit nosaltres. Professionalment ha anat fantàstic i a més, he tingut l’oportunitat de conèixer a molta gent i les he conegut amb profunditat. Per exemple, en Quim Monzó és una persona que he llegit des que tinc 18 anys i, un dia et trobes a casa seva dormint i penses: “Estic dormint a casa de l’home que llegia jo quan tenia 18 anys?” Per mi ha estat una experiència molt bèstia, me’n recordaré sempre d’això.

Quin és el moment o l’anècdota més vergonyosa que recordis davant la càmera?

Hi ha una anècdota del “Malalts de Tele” que no oblidaré, feia una secció molt periodística i més seriosa, però quan va arribar febrer em van dir que ens havíem de disfressar. Em recordo que l’Antoni em va dir: “Tu hauries d’anar de capellà”. Clar, jo li vaig dir que pensés un altra cosa, que jo de capellà no em disfressava i, a l’últim moment, em trobo disfressat de “vigilante de la playa”. En aquell moment vaig veure que la disfressa era molt pitjor que la de capellà, però ja no hi havia marxa enrere.

Darrere de rodatges, gravacions, guions… et queda temps lliure per dedicar-te exclusivament a fer el que t’agrada?

Sí, i ara amb “El Convidat” molt més que quan feia un programa diari. La feina és intensa, però et deixa més moments per tu. El bo i el dolent d’aquesta feina, és que no saps què és feina i el que no ho és, perquè estàs veient una pel•lícula o llegint un llibre i continues mirant-ho amb aquesta curiositat i pensant “doncs amb això podem fer un tema, i això podria ser…” A mi em costa molt fer el trencament de dir: “ara no penso en res”.

Quan acabis “El Convidat” què t’agradaria fer?

Jo ara el que tinc ganes és d’acabar això, i de no tenir cap compromís. Ara acabaré una època important i després ja veuré què em ve de gust. Però, sobretot, no decidir per inèrcia, sinó fer allò que em vingui de gust fer.

Defineix-te amb una sola paraula.

Irònic, perquè tinc una manera de dir les coses que no saps mai si les dic seriosament o de broma, m’agrada que la gent no sàpiga el que estic pensant. La meva mare, de fet, fa molts anys que em diu “tinc 70 anys i no sé mai quan parles seriosament o no”. I estem parlant d’una persona que m’ha tingut a prop. Per tant, sí, irònic.