Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Àngel Llàcer: “Jo crec que es un llibre que no pot no agradar”

Tot i que hi vam arribar mitja hora abans, totes les cadires ja estaven ocupades. Les de davant, amb un rètol de “reservat”, estaven buides, mentre que la gent s’arreplegava al final, als costats i a la planta superior de la sala de la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia per veure Àngel Llàcer.

  • El 9 Nou
  • 30/11/2012 | 18:23
  • 0

Puntualitat extrema: es presenta a les 19:30 en punt, ni un minut més ni un minut menys. La sala estava a vessar de gent, que asseguts a les escales esperaven que convencés el “show”. No anaven mal encaminats. Llàcer va sortir d’una saleta contigua per no haver de travessar les més de cent persones que l’estaven esperant.

Àngel Llàcer estava acompanyat de l’actor Santiago Segura, de Manu Guix amb el seu piano, i d’un representant de l’editorial Alienta, que va explicar que “aquest llibre està escrit des de l’honradesa”, ja que “Llàcer diu el que li ha anat bé, preó resumit en sis màximes”.

Santiago Segura va deixar el seu granet de sorra al comentari aportant que “ es un llibre per conèixer-nos a nosaltres mateixos, si dóna el fet que Àngel Llàcer t’importi una merda”. Llavors l’autor, emulant el famós programa de Tu cara me suena, del que és jurat, li va posar un set.

Segura va seguir comentant que “seria contraproduent que hagués vingut a la presentació si no m’agradés el llibre. Els capítols són curtets, el que es bo per la gent com jo que amb més de 140 caràcters es desestabilitzen. Es un llibre d’autoajuda”.

L’actor de Torrente va resumir la seva intervenció afirmant que “és un llibre que es ven pels Nadals i després s’oblida. Els llibres són com els melons, que fins que no els obres no saps què hi ha a dins. De totes maneres gràcies per adquirir i regalar aquest llibre a altres persones, més que per vosaltres mateixos, que ja veig que no ho necessiteu”. I seguint la trajectòria del programa de televisió on va imitar a PYS, l’autor del Ganham Style, va seguir la presentació en “coreà”.

Llàcer, que va prendre la paraula poc després, va explicar que li hagués agradat ser Júlia Roberts a la peli de Richard Gere: “Vaig dir que sí a escriure un llibre a principis d’agost i em van demanar que s’enllestís al setembre. El tema del llibre seria sobre com millorar i ajudar a les persones”. “Jo tampoc sóc ningú per adoctrinar a la gent. Vaig començar a escriure… i a la intimitat surten moltes coses que normalment no surten. Jo crec que es un llibre que no pot no agradar, perquè quan algú es clar s’agraeix. És un llibre que s’ha de llegir en grup, ho dic per vendre més. Cada capítol porta a reflexionar sobre un tema determinat. És un llibre de veritat, igual que els persones. Em vaig adonar que l’escrivia realment amb amor, i m’agradaria que es vengués per compartir.”

Sobre l’estructura del llibre va dir que “no sé si ajudarà més o menys però convida a la reflexió”. Llàcer que va confessar que porta ulleres a la televisió com a protecció per semblar més seriós i per diferenciar-se d’aquella persona cridanera dels shows, amb ell mateix, que no ho és tant.

Un cop finalitzat el discurs, i després d’un breu diàleg entre l’autor del llibre i Segura sobre un capítol anomenat “Los enemigos” del que es parla del seu “arxienemic” l’actor convidat va comentar que “es parlava del seu enemic, però que no és Risto Mejide” a lo que Llàcer va replicar literalment que “no, jo només parlo de coses que m’interessen”. Quan el públic pensava que havia arribat al clímax de la presentació el surrealisme es va apoderar de la situació quan l’autor va començar a cantar “L’oncle Tomàs” sense venir a compte. La sala el va imitar, incloent els gestos, i l’ambient es va sumir en una sensació de classe de parvulari.

Un cop passat el tràngol dantesc, Llàcer va llegir un conte del llibre al·legant que “el llibre no és així, però vaig escriure un conte que a mi m’agrada. Volia representar aquella sensació de quan un és petit i li expliquen una història, de que algú estava allà només per fer-te feliç.” El conte, titulat el “Príncipe y los espejos” es pot destacar una moralina de caire narcisista.

Un cop acabat el relat, de cop hi volta, Llàcer es va posar a cantar Ne me quitte pas, una famosa cançó francesa original de Jaques Brel, que parla sobre la covardia dels homes.

Després del torn de preguntes, del que el propi autor no en tenia ni idea, es va donar per finalitzada, després de 40 minuts, la presentació del llibre.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.