Anna Estol: “La cultura és un dret, no és un privilegi”

Què et va dur a exercir aquesta professió?

L’amor i la passió per la cultura bàsicament. Quan vaig sortir de la Universitat de Vic, vaig acabar la carrera a l’estranger i quan vaig tornar semblava que m’havia de menjar el món. Estàvem en plena crisi i estem en plena crisi, i la tasca de buscar feina era força complicada va ser una patacada força forta. Semblava que no hi havia lloc per als somnis. No sempre et podies permetre el luxe de treballar en allò que més t’agradava. Llavors va passar un temps i em vaig adonar que preferia guanyar menys diners però fent allò que m’agradava i procurar ser més feliç. Llavors, va ser una qüestió de posar-ho tot en una balança i pensar que, potser el camí cap a l’estabilitat econòmica seria més llarg però que seria molt més feliç fent el que m’agrada. Va ser una decisió vital. Vaig dir-me: “prefereixo anar més a poc a poc i provar sort.”

Com és el teu dia a dia? Quin és el teu lloc de treball?

Tinc la gran sort de compartir oficina, de manera que puc permetre’m el luxe de tenir una oficina i companys de feina, (riu) familiars en aquest cas. El meu dia a dia és molt variable, suposo que com tots els autònoms. Un mes pot ser molt bo i un altre pot no ser-ho tant. Per exemple, hi ha mesos més forts en música i cultura. Maig, juny, juliol i setembre són mesos molt bons ja que al maig comença la temporada de festivals. Realment sempre hi ha feina, però aquests són els mesos més forts. Cada dia és diferent, però bàsicament la dinàmica de treball comença per consultar correus, actualitzar les xarxes socials i fer molta feina de telèfon… Allò que més m’agrada és que no començo a treballar massa aviat i el meu horari és molt flexible. Com tot, té les seves coses bones i dolentes.

Quines dificultats t’has trobat a l’hora de reclutar nous artistes?

Tenim la gran sort que som un país, i em refereixo sobretot a Catalunya, en el qual hi ha un talent increïble a nivell musical i cultural. El més difícil és destriar el gra de la palla. Podríem dir que ara mateix estem en un moment en el qual hi ha molt gra. Quan et poses a treballar, has de traçar la teva pròpia estratègia, reflexionar en allò que vols realment. Sóc autònoma, una mica per obligació però també tinc el meu equip, que en funció de la feina que tinc m’ajuda a decidir. En definitiva, hi ha moltíssima vida, tot un “caldo de cultiu” que s’ha de saber potenciar. Encara sóc molt jove i he d’aprendre moltíssimes coses. Parlem d’un món frenètic que està canviant moltíssim i que ens fa anar a marxes forçades. No pots adormir-te, has d’estar renovant-te dia a dia i aprenent alhora.

Creus que la música catalana està vivint el seu moment de major esplendor?

És un dels molts moments d’esplendor, sí. Però ja n’ha tingut abans, també. La música catalana té grans artistes consagrats, bandes i artistes en solitari, que han sigut molt grans i han arribat molt amunt. La música catalana té molt talent. Ara estem en un gran moment. Jo crec que les tendències tenen en compte tots els factors i moltíssimes variables a nivell social que fan que triomfin. En aquests últims temps, podríem dir que certs personatges molt influents en la societat hi han tingut un paper important. Els gustos de prescriptors, com va ser Pep Guardiola, van moure moltes masses. Després, la massa musical catalana és molt potent. Penso que per part de l’administració pública, a nivell de donar recolzament a institucions públiques, s’han hagut de “posar les piles”. No et podria dir la raó per la qual tot això passa, perquè jo crec que no sempre hi ha una raó, sinó que és la confluència de vàries variables les quals fan que la tendència sigui aquesta. És clar que, també el moviment social i polític ha ajudat a reforçar això; s‘ha accentuat el sentiment de pertinença amb el territori.
La música t’arriba i et diu coses.

Segons la teva experiència, podries dir-nos quin tipus de música atrau més?

Una de les coses que he après en aquest temps és que tot té un públic. Hi ha un circuit per a tothom, és qüestió de saber buscar-lo i aquesta és la nostra feina. Saber aconsellar a l’artista per tal que pugui arribar a aquest públic objectiu, que el té. Per exemple, fa cinc anys era impensable que una discogràfica influent tornés a reclutar música en català. Llavors, les discogràfiques també s’han de saber pujar al cavall de les tendències. Per això, també és tan important estar el màxim temps possible connectat, estar constantment aprenent i renovant-se alhora, perquè les tendències sempre van un any endavant. Els agents han de ser capaços de preveure això, ja sigui per reclutar l’artista com per saber que és el que vindrà i el que triomfarà. T’has de moure molt i tenir talent. Evidentment que s’educa, però sempre hi ha aquell punt innat de crack que fa triomfar a qui realment val. I sinó el tens, has de saber buscar un bon equip que el tingui.

La teva professió, doncs, t’obliga a estar al dia de tots els moviments dels artistes.

La veritat és que sí. Tot és un circ, una mena de joc en el qual tots hi juguem. Necessito veure moltes coses, les que m’agraden i les que no, per poder criticar de la mateixa manera que ho he de fer per poder-los alabar.

Per què creus que s’utilitza la música com a factor d’atracció dins d’altres àmbits, com per exemple la moda?

D’alguna manera la música sempre ha sigut un idioma universal. Aquesta és la gran raó: et pots entendre amb algú que no entén ni el teu idioma, que és d’un altra cultura, etc. El tipus de música que escoltes sol definir molt la teva personalitat. La música atrau per si sola, en canvi sectors com la moda o l’esport, són per a un grup determinat de persones, més o menys extens. Algú a qui li agrada la moda, li agrada la música; algú a qui li agrada l’esport, li agrada la música. La música és un denominador comú entre tots nosaltres. És poc probable que hi hagi algú a qui no li agradi la música, oi? La música sempre és un reclam.

És molt complicat per als nous artistes trobar un lloc dins del mercat musical? És pot viure únicament de la música?

Triomfar és molt difícil, actuar no tant. Ara mateix, pots fer música en un garatge, enviant un e-mail, fent una mica de dossier, tocant en un bar. Ara per ara, si toques bé, fer això és relativament fàcil. Allò que realment és difícil és saber arribar allà on vols i a qui vols. Per tant és molt difícil viure únicament de la música i més en els temps que corren. La gent que està en el panorama musical català actual, fins i tot molta gent que està triomfant, continua tenint les seves segones feines. Et pots guanyar bé la vida, el cas es que la vida està molt cara.

Animaries als joves emprenedors a escollir aquesta professió?

Ara mateix sincerament em costaria recomanar-ho perquè és força dur. Per una altra banda, clar que ho recomanaria perquè adoro la meva feina. Jo penso que és un món que has d’estimar molt. Cada èxit, cada nou videoclip, cada nova cançó que s’ha tret, cada noticia… és com un petit objectiu aconseguit. I és una sensació tan gran que tot ho magnifica.

Ha de ser molt gratificant veure com un artista, que al cap i a la fi no deixa de ser una persona amb il·lusions igual que tu, arriba a triomfar gràcies a la teva feina.

Exacte. Té molta importància la relació que s’estableix amb les persones. Tens a les teves mans els seus somnis. És per aquest motiu que quan no surt bé és més dur. Li has dedicat moltes hores, molt d’esforç i no sempre surt. Tot costa molt. Has de tenir molta paciència, ser una persona molt positiva amb moltes ganes de fer coses i d’aprendre. T’ha d’agradar molt i has d’estimar allò que fas, t’has de creure allò que fas.

Però no només et dediques a temes musicals. Igualment dirigeixes una pàgina web sobre esdeveniments culturals gratuïts.

Aquest projecte va néixer amb unes ganes boges de fer coses. Va ser el pretext inicial. Va aparèixer amb un punt molt reivindicatiu. A nosaltres la crisi ens ha anat molt bé. Ja érem un país en el qual la cultura es consumia, però gairebé el 90% era de pagament. En molts països europeus aquesta situació és totalment diferent. En el meu cas venia de fer una estada a l’estranger, de manera que m’havia transformat en una espècie d’esponja humana capaç d’absorbir música, museus, dansa, teatre, cine… la cultura estava a l’abast del poble. D’alguna manera entenen que la cultura és progrés i això forma part de l’ADN d’un poble. Hi ha certes persones que no acaben de tenir clar que la cultura és un dret, no un privilegi. A la vista està que ha passat amb l’IVA. Que la gent estigui culturitzada és la base del progrés. En definitiva, vam començar amb la iniciativa de consumir cultura gratuïta. L’embrió de tot això, doncs, va ser crear una agenda. És a dir, posar fàcil a la gent que sàpigues on anar a consumir cultura gratuïta.

Podríem dir que així la gent ja no tindria excusa per no consumir cultura…

Exacte. És un projecte que no ens dóna diners. Comptem amb més de 50 col·laboradors que es trobaven amb aquesta mateixa inquietud. També volíem oferir a petits municipis un espai en el qual poder-se anunciar, de manera que vam tenir una rebuda increïble. En definitiva, la nostra finalitat és acostar la cultura a aquella gent que no té recursos econòmics per consumir-la diàriament.

És una mica com la teva feina de freelance però de manera gratuïta…

La veritat és que sí. No ho hauria de fer, però és clar, tot t’acaba servint. Jo tot ho relaciono. No puc separar les diferents facetes de la meva vida. Arriba un punt que els contactes que fas amb La cultura no val res després els passes a la feina i a l’inrevés.