El tràgic accident dels escaladors vigatans Ramon Riera i Manel Alcubierre en un sortint de glaç al Pedraforca el 7 de març de 1971 va commocionar el món de l’escalada a Osona. Eren dos dels punters de l’escalada a la comarca i es preparaven per fer una expedició al Hoggar. “Va ser un cop molt dur, estava a Barcelona estudiant i em van trucar que pugés però que no agafés el cotxe, que vingués amb tren”, recorda Montserrat Alcubierre, germana d’en Manel, amb qui compartia l’afició de l’escalada: “Ens portàvem només dos anys, jo anava molt amb ells a escalar, anava de segon i em tibaven”, assenyala, i afegeix: “Superar la mort del meu germà em va costar molt, el trobava
“Va ser un cop molt dur, estava a Barcelona estudiant i em van trucar que pugés però que no agafés el cotxe, que vingués amb tren”, recorda Montserrat Alcubierre, germana d’en Manel
molt a faltar”. Josep Riera era el germà gran d’en Ramon i recorda molt bé aquell dia: “Va venir a casa un guàrdia civil després de dinar i a l’acte vaig saber que havia passat alguna cosa”. Riera explica que “la muntanya i l’escalada eren la seva passió. A mi també m’agrada la muntanya, però a escalar hi havia anat un cop. Després de l’accident no hi vaig tornar més”. Setmanes després de la mort dels dos escaladors i a través de Toni Anguera, de la Unió Excursionista Vic, començava una estreta relació entre les famílies Alcubierre i Riera, l’entitat vigatana i l’escalador Gregorio Ariz. Una relació que mantenen viva gairebé 47 anys després: “Hem fet excursions, hem anat a casa seva, ell ha vingut aquí, ens hem escrit i estem en contacte amb ell”, destaquen tant Montserrat Alcubierre com Josep Riera.
La zona del tràgic esdeveniment, el Gran Diedre, una de les vies més clàssiques de la cara nord del Pedraforca, no havia de presentar dificultats per als dos escaladors. La dificultat, però, i alhora el perill, va ser que hi van anar en ple hivern. Un dels dos va relliscar i es va emportar l’altre: “Va ser un cop molt dur”, explica Antoni Anguera, en aquells moments un jove escalador que s’emmirallava en Alcubierre i Riera, que afegeix que “va marcar una època en el món de l’alpinisme. Tenien el llistó molt alt, cada dia anaven a més per aconseguir nous reptes. Començaven a preparar les primeres expedicions, que aquí a la comarca encara no se n’havien fet a diferència, per
La zona del tràgic esdeveniment, el Gran Diedre, una de les vies més clàssiques de la cara nord del Pedraforca, no havia de presentar dificultats per als dos escaladors
exemple, de Manresa” i assenyala que “durant quatre o cinc anys a la comarca no es va fer res d’escalada, va quedar tot aturat fins que va sortir una nova generació d’escaladors a la Unió Excursionista de Vic encapçalada per Pere Gallach, Roquer, Miquel Pérez… “Eren uns referents per nosaltres”, explica un dels seus deixebles, Pere Gallach: “Havíem començat amb ells; la primera vegada que vaig escalar ho vaig fer amb ells, ens preparaven i ensenyaven a altres persones a escalar”.
Manel Alcubierre i Gregorio Ariz es van conèixer l’estiu de l’any 1970 quan Alcubierre juntament amb Josep Carbonell, aprofitant uns dies de vacances, “vam anar als Pirineus a fer diversos tres mil”, explica Carbonell. El darrer dia i durant una escalada a la cara nord de la Pica Longa, al Vinhamala, van coincidir amb Ariz i un company seu. Alcubierre els va fer una fotografia i els va demanar l’adreça postal per enviar-li. A partir d’aquí va néixer una gran amistat. S’enviaven cartes, s’explicaven els cims que feien, comentaven els projectes de futur. També havien fet diverses ascensions junts, com la vegada que van anar a escalar l’Spígolo Sud de l’agulla petita
També havien fet diverses ascensions junts, com la vegada que van anar a escalar l’Spígolo Sud de l’agulla petita d’Ansebère i que Alcubierre hi va convidar Ramon Riera
d’Ansebère i que Alcubierre hi va convidar Ramon Riera. L’última vegada que es van veure va ser quan Ariz anava al Hoggar i Alcubierre el va anar a acomiadar. Quan van tornar de l’expedició van saber la mort dels dos escaladors i convidats pels companys de la Unió Excursionista Vic, el juny del 1971, van portar una placa commemorativa al peu del Pedraforca amb la inscripció següent: “L’esport vigatà a la memòria d’en Manuel Alcubierre i d’en Ramon Riera”.
Gregorio Ariz, però, li va voler fer el seu homenatge particular: “Volia fer alguna cosa que quedés en el record per ells”. I així va ser com, acompanyat pel seu germà José Ignacio, van obrir una nova via d’escalada que acabava en una punta secundària verge de les agulles d’Ansabère, entre l’agulla gran i la petita, i la va anomenar Punta Riera-Alcubierre. Era el 27 de juny de 1971.
45 anys després d’aquesta primera ascensió, l’agost del 2016, quatre escaladors vigatans (Toni Anguera, Miquel Pérez, Miquel Vilaplana i Josep Carbonell), acompanyats per Ariz, van fer per primera vegada la Punta Riera-Alcubierre, “una ruta que no s’ha fet molt però que volíem fer com a homenatge”, explica Anguera. “Vam filmar una mica i va ser quan va sorgir la idea de fer un documental explicant la història dels dos escaladors vigatans i la seva relació amb Gregorio Ariz”, comenta Carbonell. Anguera destaca que “costa molt trobar cim i agulles verges al Pirineu, està pràcticament tot fet, i és un honor per la comarca i també per la Unió Excursionista Vic que una
La Punta Riera-Alcubierre es va reconèixer fa 10 anys per tot l’alpinisme a Tolosa de Llenguadoc
d’elles es digui així, encara que sigui per recordar aquell tràgic accident”. La Punta Riera-Alcubierre es va reconèixer fa 10 anys per tot l’alpinisme a Tolosa de Llenguadoc. La setmana passada, en la presentació d’aquest documental, familiars i amics de Manel Alcubierre i Ramon Riera destacaven que “aquest audiovisual és un bon homenatge i un reconeixement a la figura dels dos escaladors”.
