Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Arcadi Alibés: “De petit, ja sabia que volia ser periodista”

L’Arcadi Alibés, periodista esportiu de TV3, es mostra natural i generós a l’hora d’explicar detalls de la seva vida personal i laboral. Es defineix com un “panxacontent” i diu que li agrada viure cada moment al màxim. Als 53 anys gaudeix dels seus petits plaers: l’esport, la gastronomia i viatjar.

  • El 9 Nou
  • 15/02/2013 | 14:43
  • 0

Amb una camisa de quadres ben planxadeta però no tota botonada, amb uns texans obscurs i unes sabates de vestir s’asseu al sofà vermell cridaner que destaca al seu menjador de casa. Ja acomodat es disculpa pel petit desordre que hi pot haver al pis. L’atribueix a la seva filla, la Fiona, que té uns quinze mesos i que defineix, entre anècdotes, com una nena nerviosa i curiosa. “Disculpeu eh, és que això de tenir una criatura…”. Es mostra una mica més seriós, però nostàlgic, quan comença a parlar de la seva infància.

L’Arcadi era un nen que de ben petit ja tenia curiositat pels diaris esportius. Mentre que d’altres nens tenien vàries professions pensades pel futur, ell ho tenia molt clar. “Al col·legi, ja m’agradava molt fer redaccions i ja sabia que volia ser periodista. Bastant jovenet ja ho deia: ‘Jo vull ser periodista esportiu’”.

“No sabria dir si em va agradar abans el periodisme o l’esport”. De jove sempre jugava al carrer, sobretot a futbol, i practicava esport tots els dies però també els llegia i els escoltava per la ràdio. Ara, “malgrat que han passat els anys”, l’Arcadi surt cada matí a córrer pel petit poble de Sallent. Gaudeix de la natura i del que ell diu que és el seu millor moment del dia. Afegeix, simpàtic, que un altre moment que li agrada molt és quan la seva filla dorm. “És un ‘conyàs’ perquè ho toca tot i llavors quan ja dorm podem respirar”, apunta.

El sallentí prové d’una família treballadora. Va tenir l’oportunitat de sortir del poble, perseguir el seu objectiu i arribar a ser periodista mentre que companys de classe continuaven treballant a les fàbriques com els seus pares. “Només faltaria que per néixer en un poble petit tingués menys oportunitats que un que neix a Barcelona.” I, així de decidit, va iniciar el seu camí.

L’Arcadi Alibés va formar part del grup fundador del diari Sport l’any 1979. Estudiava la carrera a la Universitat Autònoma de Barcelona mentre que alhora treballava. “Vaig acabar la carrera en set anys, en comptes de fer-ho en cinc. Quasi mai anava a classe, encara no sé com vaig poder treure-me-la”, explica rient. Més enllà de la premsa escrita, va començar a Catalunya Ràdio perquè necessitaven periodistes que parlessin bé el català. Finalment, el van cridar de TV3 cap a finals de l’any 1984. Porta 28 anys a Televisió de Catalunya.
Alibés considera que no li va ser gaire difícil trobar feina. Diu que a diferència d’ara hi havia, aleshores, més oportunitats. Ell reconeix que li va ser fàcil fer-se un lloc al món professional encara que no ho atribueix només a la sort. “Una cosa es que tinguis l’oportunitat de començar però, a partir d’aquí, t’ho has de guanyar tu”.

Recordant la seva trajectòria a Televisió de Catalunya, arriba un moment en l’entrevista en què, inevitablement, surt el tema de Canaletes i les seves populars transmissions en directe; un fet que no sembla que li agradi recordar. S’emprenya que moltes persones només el recordin per la connexió que va fer a les Rambles de Barcelona quan el Barça va guanyar la Lliga del 85. “No he fet només això! No fotem, eh!”, es queixa.

Tot i que no li agradi quedar a la memòria de l’audiència per aquest episodi curiós, la veritat és que aquest directe va ser un èxit i va suposar que els seus caps a TV3 li demanessin que tornés a cobrir aquest tipus de celebracions blaugranes durant uns quants anys més. “Després, evidentment, m’hi van enviar cada cop que el Barça guanyava alguna copa. Ja era la ‘conyeta’”, relata.

Posteriorment, per la seva seguretat i per recomanació de la Guàrdia Urbana, aquell acte ja no es va transmetre més a peu de carrer. “Des d’aquell any, sempre s’ha fet des d’algun balcó a prop de la font”, explica l’Arcadi sense poder evitar la cara de relaxació.

Actualment, el periodista treballa de divendres a diumenge a Televisió de Catalunya, a Sant Joan Despí. El seu horari de cap de setmana li va molt bé per compaginar-se amb la seva dona. Ella treballa entre setmana a l’Ajuntament del poble i llavors és quan a ell li toca “fer de pare”, diu orgullós. “El fet de tenir una filla no ha fet que trontollés molt la meva vida. Tot va venir donat i la veritat és que poder seguir treballant i poder veure a la teva família és tot un luxe’. Tot i així, no li agrada no poder compartir les festes amb la seva muller.

A casa seva es pot respirar ambient novaiorquès. Les parets senzilles i clares es contraposen amb uns quants quadres de Nova York. Dos d’aquests quadres són puzles i amaguen una anècdota: “Quan la meva dona i jo portàvem mesos junts, un any per Nadal i sense saber-ho, ens vam regalar el mateix: un puzle de Nova York!”, explica il·lusionat.

A l’Arcadi no li ve de nou l’amor cap a aquesta ciutat. I és que encara que no vol comparar-la amb cap altra ciutat perquè totes tenen “alguna cosa especial”, desvela que l’ha visitada molts cops i diu que ha sentit molta curiositat sempre que ha pujat a qualsevol dels seus edificis altíssims i ha pensat en com era abans la ciutat.

Les maratons, el seu hobbie per excel·lència, l’han portat a ser un home viatjador i aventurer que li agrada recordar totes les curses en què ha estat. “Als anys 80 amb el boom de les curses populars a mi m’agradava participar-hi i de mica en mica vaig aficionar-m’hi i es va convertir en un complement més de la meva vida”. Explica simpàtic que la seva millor posició la va fer a Holanda quan va quedar tercer, però a la cursa només hi participaven catorze corredors.

L’Arcadi confessa que quan era més jove li agradava córrer per superar-se i que tenia un cert sentiment de competitivitat. Ara, en canvi, diu que prefereix gaudir dels paisatges. “Si no hagués afluixat el ritme, ara amb cinquanta-tres anys que tinc, ja no podria córrer”.

Només entrant a Sallent es poden veure, penjades a moltes finestres, estelades i senyeres que mostren el sentiment catalanista i independentista dels habitants. L’Arcadi Alibés no és menys que els altres i té penjada al seu balcó una gran estelada. “Mira-la! La vam posar l’onze de setembre i encara hi és! Hi ha gent que diu que fins que no siguem independents no la traurà”, explica delatant el seu conformisme amb la mirada.

L’Arcadi Alibés es declara no creient. No fa cap ritual abans del directes ni tampoc aplica cap filosofia a la seva vida. És un home que no creu “en cuentos chinos”. Un home transparent que quan s’explica acompanya amb el seu rostre les seves paraules. Un home que no té por del futur i que prefereix no pensar-hi. A l’Arcadi li agrada viure el present amb la seva dona i la seva filla, amb la seva feina, les maratons i els seus petits plaers. “Vivim el dia a dia i no ens compliquem la vida. Pas a pas que avui som i demà no sabem si serem res”.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.