L’economista Arcadi Oliveres, un dels autors més venuts aquest Sant Jordi, ha estat aquest semestre a la Universitat de Vic per fer-nos una xerrada sobre economia, tot i que el tema en què va fer més èmfasi va ser la crisi actual que pateix el món contemporani.
Oliveres va començar parlant de l’economia i el periodisme, ja que el seu públic eren majoritàriament estudiants de comunicació. Per a ell, els mitjans de comunicació actuals no ens diuen tota la veritat, ja que estan controlats pels governs i/o el gran capital; per exemple, als Estats Units, els consells d’administració dels mitjans de comunicació estan controlats per les grans empreses multinacionals. És clar, així costa molt que un mitjà pugui ser imparcial i explicar les coses realment com són. No tenim mitjans de comunicació lliures, o si més no, costa de trobar-ne algun, va explicar l’economista. Per exemple, va dir, l’ex-director del diari francès Le Figaro es dedica a la indústria d’armes i de petroli, per tant, tenia el suficient poder econòmic per controlar el diari. En paraules d’Arcadi Oliveres, els mitjans de comunicació són “la veu dels seus amos”, així que troba que la política i els mitjans són inseparables.
Va fer notar el seu pessimisme davant la situació econòmica actual i ho va exemplificar amb noms i números, mil números que ell tenia al cap. Això sí, abans de tot va deixar ben clar que la crisi econòmica no és la pitjor: la crisi de fam que pateixen tants països al món mata cada dia 80.000 persones, i això no es dóna en cap guerra ni en cap crisi financera. No obstant, els mitjans de comunicació ignoren aquest tipus d’informacions. Segons el reconegut economista i professor a la UAB, el problema és l’egoisme d’uns (el primer món) i, per tant, una mala distribució dels recursos de què disposa el planeta. Des de l’any 2008, que va esclatar la crisi financera amb la caiguda del banc americà Lehman Brothers, el primer món ha gastat 4,6 bilions de dòlars per salvar els bancs —i no els ciutadans, una gran queixa del conferenciant—. El més curiós, però, és que la ONU reclama 50.000 milions de dòlars per eradicar la fam al món, però els polítics diuen que tenen les arques buides; és a dir, no tenen 50.000 milions de dòlars perquè la gent que pateix fam severa pugui menjar però sí que tenen 4,6 bilions de dòlers per salvar els bancs. Així, tal com va dir Oliveres, no anem pel bon camí, no caminem per eradicar la fam, que segueix augmentant. El mateix fa el G-20, el grup de països que des que va començar la crisi lluita per frenar-la, que continua salvant bancs i banquers però sembla que els ciutadans no tenen gaire importància. Arcadi Oliveres va vaticinar que l’euro no duraria “ni quatre dies”.
Entre noms i números va aparèixer Emilio Botín, president del banc Santander, a qui Oliveres va qualificar com el primer empresari estafador d’Espanya de la història. El famós banc americà Goldman Sachs també va sortir nombrat, i Oliveres el va definir com una empresa delinqüent. Mario Monti, Lucas Papademos —tecnòcrates i actuals governants d’Itàlia i Grècia, respectivament, sense ser escollits democràticament— i Mario Draghi —actual president del Banc Central Europeu— van ser membres d’aquesta entitat financera, fet pel qual l’economista conclou que el món està governat per delinqüents financers, i així és molt menys probable sortir de la crisi, i sortir-ne reforçat.
Va explicar clarament la malaltia que ha portat a la crisi: l’especulació. L’especulació borsària i immobiliària. Càritas, en un informe, va explicar que per cada persona sense sostre hi ha 100 pisos buits perquè pugui ocupar; aquest és el gran mal del capitalisme, ho va qualificar de “perversió absoluta de l’economia”. A més, en aquesta crisi hi ha un factor nou que no havia aparegut mai: Internet, que facilita l’especulació i no té autoritats perquè la controlin.
En definitiva, Arcadi Oliveres va criticar durament els polítics i els banquers fent veure al seu públic que les actuals mesures de política econòmica com les retallades en sanitat i educació no són la via que s’ha de seguir per fer un món més just econòmicament i socialment.
{{ comment.text }}