Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Arcadi Oliveres: “Jubilat o no, seguiria amb la mateixa vida”

Submergit en un univers de papers caòtic, Arcadi Oliveres manté viu el seu esperit crític cada dia quan llegeix el diari. Fastiguejat amb el sistema econòmic actual, el seu aparent desordre es converteix en claredat quan escriu a la premsa, fa conferències o imparteix classes a la universitat.

  • El 9 Nou
  • 01/03/2013 | 16:27
  • 0

Rebel i inconformista. Així es manifesta en aquesta entrevista de personalitat, en què ens acosta alguns aspectes del seu perfil biogràfic menys divulgats.

Arcadi Oliveres té 67 anys i va néixer a Barcelona, però, fa vuit anys, “la famosa explosió urbanística” el va expulsar de la ciutat. “Llavors me’n vaig anar a viure a Sant Cugat”, afirma.

L’Arcadi tenia dos germans i dues germanes. Va néixer en una família catalanista, de la qual el seu pare havia sigut una víctima de la Guerra Civil “com tots els pares de l’època”. El pare de l’Arcadi es va salvar de la presó, però com que havia lluitat al bàndol republicà, el dictador Francisco Franco el va enviar a un camp de concentració a Galícia, on s’hi va estar un any, i per tant, “de la guerra ja n’estava fins al barret”. Tant era així, que va prometre que els seus fills mai tindrien “cap tipus de joguina bèl·lica”. I ho va complir. L’Arcadi també ha intentat que els seus fills “no juguessin mai a la vida als marcianitos ni a les Playstations, ni amb res semblant”.

“De petit, no era dels nens que gaudien amb l’esport. Ni n’he practicat mai, ni en miro mai”, confessa. Es defineix com “el nen més paquet del curs”, o bé com “aquell que ningú volia a l’equip”. Tot i que en el seu desinterès per practicar esport hi va influir el fet de ser “una mica coix”, la realitat és que tampoc mai ha volgut seguir els esports com a aficionat. Actualment ni en mira. “Potser fa vint anys que no he vist un partit de futbol ni per televisió”. Quan era petit, passava, en canvi, el temps lliure amb “dos instruments bàsics”: un tren elèctric i un Mecano.

Recorda la seva infantesa “amb molta felicitat” i recalca que va influir-lo bastant l’obsessió del seu pare per dues coses: que no llegís mai en castellà, “sempre en català, tot i que les èpoques eren difícils”; i també perquè tenia “radicalment prohibida” qualsevol joguina bèl·lica, “ni una pistola de goma d’aquestes d’aigua”. Referent a la prohibició de llegir en català, exposa que en aquells temps hi havia còmics com el TBO, Pulgarcito, Hazañas Bélicas o El Capitán Trueno, i que ell, “com a bon nano desobedient” n’agafava prestat algun dels seus amics. “Si el meu pare ho veia, els estripava a trossets petits, encara que fossin d’un amic”, recorda. “Em deia: ‘això no és la teva llengua, això no és del teu país, fora!’”. Però, és clar, com a nen, l’Arcadi “alguna cosa havia de llegir”. Aleshores, el seu pare obria “un armari vell que tenien a casa” i treia un Patufet de la República i li deia: “aquí tens alguna cosa per llegir en català”. Per aquest motiu, l’Arcadi sí que recorda que els seus pares eren molt exigents, però els ho agraeix.

Arcadi Oliveres, també, té un sentiment religiós. Va formar part de Pax Christi, fins l’any 1991, quan es va dissoldre a Catalunya. Actualment és “d’una altra organització similar”, Justícia i Pau, que també té orígens cristians. Tot i això, no veu cap contradicció entre les seves conviccions cristianes i la seva ideologia crítica amb la globalització capitalista. “A mi m’agrada el missatge evangèlic pur”, opina. “Entenc que és un missatge molt propi de moltes religions, de germanor, de fraternitat, d’estimació altruista, i amb això no m’hi sento malament”, reconeix. En canvi, en relació amb el que pugui dir el Papa del casament dels capellans o dels homosexuals, es mostra taxatiu: “en això, no hi crec”. “Per tant, de contradiccions al final, cap ni una”, declara.

Com a estudiant va ser un privilegi per a ell viure l’època dels feliços 60, temps en què hi va haver la Caputxinada i el Maig Francès. “Era una època feliç: en primer lloc, perquè tenia vint anys, i en segon lloc, perquè era una època feliç”. El jove Oliveres hagués volgut estudiar polítiques, però el fet que hagués hagut d’anar a estudiar a Madrid, en una facultat on el degà era Manuel Fraga, el va fer veure que “la panoràmica no era la millor”. Com a alternativa va començar a estudiar econòmiques i en va quedar “molt content”. “Fins i tot he preferit haver fet econòmiques que polítiques, perquè m’he adonat que la política depèn de l’economia”, assegura. També, fins a l’arribada del Pla Bolonya, la seva docència a la UAB ha estat fonamentalment a la Facultat de Ciències Polítiques. “Haver pogut ensenyar economia als politòlegs i a aquells que prendran decisions polítiques, a mi m’ha semblat una meravella”, confessa.

El seu pare, “com a bon pare”, volia que el seu fill fos enginyer, “que és el que volien tots els pares de l’època”. Per tant, el va forçar a fer “una doble militància”: “una mica d’econòmiques i una mica d’enginyeria”. “Amb el pas del temps ja ens vàrem adonar que l’enginyeria no era la meva vocació. Aleshores, després d’insistir-hi molt, el meu pare ho va entendre”.

La seva arribada a la docència universitària va ser mitjançant “una cosa que avui en dia és inconcebible, però que en aquell temps era perfectament possible”: va agafar un diari, va mirar els anuncis, i va trobar-hi que “faltava un professor d’economia a l’Autònoma”. “Llavors, vaig anar cap allà. No era cap vocació, era un anunci de La Vanguardia”.

A casa seva, a Sant Cugat, viu amb la seva dona i dos fills. Va conèixer la seva dona a Londres. “La meva dona és Suïssa, ella anava de Suïssa de vacances a Anglaterra; jo anava de Barcelona a fer vacances a Anglaterra, i mira per on, ens vam trobar allà”, recorda.

Quan el ‘Sense Boira’ va fer aquesta entrevista s’acostava Nadal i per això vam tenir interès en saber com viu l’Arcadi Oliveres unes festes com aquestes, d’arrel religiosa però carregades de consum. Oliveres admet que a casa seva són de “fer cagar el tió de tota la vida”. També comenta que, com sempre, li agrada passar el Nadal “en família”. “He anat alternant: alguns anys hem passat el Nadal a Suïssa i altres anys a Barcelona. Actualment, però, com que els meus sogres ja són morts, més aviat passem les festes aquí”.

Referent a la seva vida quotidiana, l’única activitat professional que té fixa són les classes a la Universitat Autònoma de Barcelona. “Una altra part important de la meva vida consisteix en anar a fer xerradetes per aquests mons de Déu”. Fa xerrades en associacions de veïns, escoles de formació professional, escoles d’adults, instituts d’ensenyament mitjà o escoles, fins i tot, de primària. Les xerrades, però, no es limiten únicament al territori català, sinó que va donant voltes “al món sencer, constantment”, diu.

Al llarg de la seva vida ha col·laborat en les revistes Canigó i Serra d’Or, al Diari de la Pau, al Diari de San Cugat i a l’Avui, entre altres publicacions. Actualment hi segueix fent articles per la premsa: escriu mensualment a la capçalera Foc Nou i periòdicament al Diari de Sant Cugat. La seva “qüestió editorial” és molt variada, perquè “tant pot aparèixer un article en un diari més o menys conegut, com un article a la revista Segle XX de Sant Andreu”.

A casa seva, ja s’han acostumat a l’agenda de l’Arcadi. “Tots ja són suficientment grans i ja puc estar absent de casa sempre”. De tota manera, també intenten fer vida familiar junts compartint moments “uns dies per sopar, alguns diumenges per dinar”. “Penso que ho portem relativament bé”, agrega.

Sent economista, sembla evident que a casa sigui ell qui porti els números. Confessa que li toca “fer la declaració de la renda i coses així”, però poca cosa més. “No hi ha gaires números per fer a casa; cadascú sap més o menys el que hi ha”. “Com que els diners són pocs, cadascú sap el que pot fer. No hi ha un encarregat de portar els comptes”, afegeix.

Actualment, un dels millors passatemps de l’Arcadi, “que és incomparable”, és cuidar dels seus dos néts, “una manera bona de passar el temps lliure”. A part d’això, revela que té una altra “obsessió” que l’ocupa molt de temps: “tinc obsessió pels papers, en tinc per tot arreu”. “El paperam em supera: cada dia compro un diari amb la intenció de llegir-lo; no el llegeixo, però no el llenço”, diu. Arribat l’estiu, quan es disposa a fer net amb tots aquests pilots de papers, la seva neteja consisteix en “recollir tots aquells diaris vells”, però “enlloc de tirar-los a la paperera”, encara se’ls torna a mirar una altra vegada. “Us asseguro que és divertidíssim, perquè llegir un diari mig any després de que hagi passat el fet és una lliçó, perquè tu saps el que ha passat i el del diari no ho sabia”.

Oliveres és un home que sempre treballa amb “música clàssica”. La ràdio només l’escolta per la música. “Tinc Catalunya Música com a cadena predilecta”. “Per l’edat”, els cantants que més li agraden són “Raimon, Lluís Llach i tota aquella gent que es deien els Setze Jutges”. I de lectures, tot i que sempre va “bastant carregadet”, quan té vacances aprofita per llegir “novel·les policíaques”. “El meu escriptor favorit és Eduardo Mendoza”, comenta.

També, fa uns quants anys va veure assolida una obsessió seva: “veure tangos al barri de San Telmo de Buenos Aires”. “No sé el perquè però era una mena de neura meva, i fins que no vaig estar uns dies veient tangos a Buenos Aires no vaig quedar content”. De tota manera, a parer seu, “el millor racó del món on viure, és a Catalunya”.

Quant al futur com a professor, la universitat encara li permet ser-hi tres anys més. “Si m’ho preguntessin ara, diria que sí, que aguantaré fins als 70, però potser demà al matí m’aixeco amb mal de cama i et dic que no”. “Jubilat o no, seguiria la mateixa vida”, perquè va bastant pel món amb xerrades i congressos. “El que no fes a les aules ho faria allà”. També ens explica que sempre té “algun llibre al cap”. N’està pensant de fer-ne un sobre la independència, “però no és segur ni encara no està en marxa”.

Preguntat per la independència, proclama que n’és partidari per raons “de país, de llengua, d’idiosincràsia, de manera de ser i de voluntat de ser”, però no per raons econòmiques. Ell ho explica així: “si volem la independència perquè som catalans, perquè la nostra llengua és el català, perquè la nostra història és Catalunya o perquè la nostra manera de ser és catalana, jo m’hi apunto de seguida; però si és per tal que així ens donin més diners de Madrid, ja no”, conclou. “Trobo que és estimar molt poc Catalunya i només voler ser independent per les peles”, sosté.

Està d’acord amb la definició de “rebel inconformista”, ja que no es conforma “amb aquesta realitat”. “De vegades la gent em diu, ‘escolta, tu a la teva edat ja et podries retirar, jugar amb els néts i no preocupar-te massa’”, agrega. Però el fet que cada matí llegeixi el diari li “genera tanta indignació, que ja és suficient com per dir ‘hem de seguir’”. “Cada dia hi ha una cosa que surt al diari que m’emprenya. I per tant, cada dia penso que s’ha de seguir endavant”, manifesta.

L’estiu del 2011, va perdre el seu fill Marcel, però, tot i això, va continuar essent un dels caps visibles del moviment dels indignats. “Si jo estava a casa tot el dia acompanyant el meu fill, allò hauria sigut una vall de llàgrimes permanent, i jo tampoc l’hauria ajudat”. Explicant-li tot el que estava passant en el 15-M quan estava malalt, “encara l’animava una mica”. L’oportunitat per estar al moviment dels indignats durant la malaltia del seu fill li va servir per distreure’s i per no obcecar-se. “Vull dir, que en certa manera, jo crec que va ser una fortuna situar-me d’aquesta manera”, expressa.

També recorda els temps de la Caputxinada, que va ser una assemblea de diferents representants d’estudiants universitaris, professors i intel·lectuals per aprovar els estatuts del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB).

Ara, per ell, haver participat a la Caputxinada és “una honra”, però en aquell moment va passar “una mica de por”. “Una mica de por perquè, vulgues que no, operaves en clandestinitat”, reconeix. “Jo no era un gran capo, jo era bastant jovenet, però sí que vaig estar bastant ficat en les qüestions organitzatives”, afegeix. L’únic que li va faltar va ser poder “disfrutar dels tres dies de la Caputxinada”. El seu pare, pocs dies abans de la Caputxinada, “va tenir un infart”. Es van tancar a les quatre de la tarda, i “a les dotze de la nit, que ja era una hora una mica discreta”, va tornar a casa. “Si el meu pare veia que jo estava detingut, ja s’hauria mort definitivament”. Es va quedar a mitges de la Caputxinada, perquè va pensar que “hi havia causes de força major”. “Per tant, sí que vaig ser a l’acte inicial de la Caputxinada, però el que no vaig poder va ser estar l’endemà, que va ser un dia de disfrute i de jolgorio”, conclou.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.