Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Arnau Tordera: “Per nosaltres l’èxit s’esdevé quan un és capaç de fer allò tal i com ho havia imaginat”

Molta gent utilitza la paraula ‘extravagant’ la primera vegada que escolta Obeses. Però un cop s’entra al seu univers s’aprecia la riquesa musical amagada sota l’humor de les seves lletres. El carismàtic líder del grup, Arnau Tordera, ens descobreix l’evolució d’aquesta proposta tan eclèctica.

  • El 9 Nou
  • 04/11/2013 | 13:31
  • 0

Per què Obeses?

El nom s’explica per una metàfora evident, una qüestió que s’esdevé en l’àmbit de la salut corpòria. També té un cert atractiu estètic i suggestiu, sobretot provocatiu i picaresc en algun sentit. Però en cap cas és una falta de respecte ni res similar. Simplement sentíem que, al nostre entendre, la música que alimentava el nostre cos tenia una qualitat més que discutible. I fent un paral•lelisme gairebé naïf amb l’àmbit alimentari, vam considerar-nos persones obeses amb la finalitat de gestar una música que guarís aquesta malaltia.

El títol del segon treball és Zel. Com va sorgir?

El primer disc el vam titular ‘Obesisme Il•lustrat’. Té una densitat evident i volíem una cosa que s’hi contraposés de manera absoluta. Per tant, teníem clar que havia de ser un monosíl•lab i que no podia perdre cap ingredient d’aquesta espurna que tenia el primer nom. ‘Zel’ és un concepte que, per les seves definicions diferents, s’adreça molt bé al que ha estat la gestació d’aquest segon disc. Primer, per la qüestió estrictament sexual, també molt relacionada amb la nostra música, i segon, per allò que es fa amb una forta inclinació, amb moltes ganes i amb una devoció absoluta.

En què consisteix el ‘Vintiunisme’ que defenseu en aquest segon disc?

És el que diferencia, a gran escala, el primer treball del segon. Durant la gestació del primer, estava molt implicat en la qüestió del significat de la lletra i de la música. En allò que podia aportar a l’oient significacionalment, que es percebés intel•lectualment. Després de treballar tot això, en el segon vaig adonar-me que una de les coses que podia afectar més aquesta recepció, era l’estètica. En el cas de ‘Botifarra amb seques’, per exemple, tal com es dirigeix la lletra, té una estètica lleugerament barroera: “t’ho faràs amb quatre o cinc sueques”. No diu: “farà l’amor amb noies estrangeres del nord d’Europa”. A nivell de significat és el mateix, però a nivell estètic està expressat d’una manera determinada. La suma de la percepció intel•lectual i de la percepció sensible que s’esdevenen en una experiència musical és el que hem treballat en el segon disc.

‘Botifarra amb seques’ és una successora de ‘Pa amb tomàquet’?

Encara que el més evident és pensar que sí, la veritat és que no. En cap moment vaig tenir la voluntat de fer un segon ‘Pa amb tomàquet’. Quan estàvem creant les peces del segon disc, l’Arnau Burdó, el teclista, em va dir picant-me: “ostres, les peces són meravelloses, hi ha molta diversitat però no hi cap peça trencadora com ‘Pa amb tomàquet’”. Una hora després ja havia ideat ‘Botifarra amb seques’.

Amb aquestes dues cançons veneres el producte català. És un missatge destinat a la importància de la cultura catalana?

A les lletres sempre hi ha una lectura més profunda que la que apareix superficialment. Sinó seria força miserable. En aquest cas, sí que s’utilitza l’element de la gastronomia autòctona per fer referència a allò propi. M’agrada establir aquesta qüestió de què una cosa nostrada pot fascinar a la gent de fora. Utilitzo aquest joc lingüístic per donar aquest missatge.

En el tercer àlbum tindrem les postres?

Realment he de dir que vull allunyar-me d’aquesta temàtica gastronòmica, perquè sembla que és reiterativa. Però ja hem començat a fer alguna prova que s’encamina una mica cap aquí, si més no per culminar aquesta qüestió. Les idees sempre apareixen i vas creant constantment. Tinc unes quantes peces pensades pel següent disc i també hem musicat un poema d’Espriu. Ara estem fent una cosa que encara no us puc anunciar, però que d’aquí dos mesos o així ja sortirà a la llum. La constància és fonamental en l’àmbit creatiu, i així ho exercim nosaltres.

En el primer disc canteu el ‘Duetto buffo di due gatti’ i en el segon ‘Quartetto buffo di pollame’. Quina intenció hi ha al darrere?

Com és evident, hi ha una referència explícita, no només pel que fa al nom, sinó també al concepte de la peça. ‘Duetto buffo di due gatti’ és una obra de Rossini, per tant només és nostra la interpretació que en fem i la petita blasfèmia que portem a terme. A partir del concepte de crear una música més atractiva amb onomatopeies animalístiques, vam fer ‘Quartetto buffo di pollame’, una peça més ambiciosa pel que fa als personatges i a la trama argumental. Per tant, una neix de l’altra i, en certa manera, com a homenatge.

L’autoproducció és el millor camí per assolir l’èxit?

L’èxit tal i com l’entenem nosaltres, segurament sí. Per nosaltres l’èxit s’esdevé quan un és capaç de fer allò tal i com ho havia imaginat. Jo tinc una visió ideal de les peces, un so que s’aconsegueix a través de treball i de molt esforç, més del que suposaria treballar amb un productor. Però també tens la garantia absoluta que, si tu tens la consciència i ganes de treballar, allò serà exactament com ho has imaginat.

La crítica us ha fet sentir incompresos?

No cal oblidar que la crítica té un cert poder en ella mateixa i en els mitjans. Si la primera crítica que et fan estableix uns tòpics sobre tu, és molt fàcil que les següents que se’n deriven, facin referència a aquella crítica. De tota manera també hi ha la realitat del públic que assisteix a un concert. I en aquest cas, la comprensió és absoluta. Hem estat amb públics molt diversos: gent de tercera edat, nens i gent jove. La veritat és que hi ha un acord global en què la vivència d’un concert d’Obeses és un gaudi que pot afectar positivament a qualsevol oient que tingui interès en allò. I en aquest cas és el que realment m’interessa, doncs la resposta és molt positiva.

Com definiries la música que avui en dia consumeix la majoria de la gent?

Hi ha grups de públic massiu que ofereixen propostes extraordinàries, sobretot a nivell internacional. Si ens cenyim en l’àmbit autòcton, que naturalment és el que conec més, hi ha fenòmens molt curiosos. És un àmbit molt reduït on, quan hi ha un aflorament d’alguna cosa, és fàcil que de cop se’n pugui parlar a tot arreu amb molta naturalitat i certa facilitat. En aquest sentit hi ha vessants diferents de posicionament artístic. A hores d’ara ja prescindeixo de dir “un és millor que l’altre”. En tot cas, em refereixo estrictament a la qualitat. I per qualitat entenc allò que es manifesta sonorament i que està fet de la millor manera possible. De tota manera, hi ha grans músics, segurament en un segon pla, i grups capdavanters que discorren en un àmbit on, aquesta premissa fonamental que comento de la qualitat, segurament és discutible.

És a dir, el triomf musical a Catalunya és injust?

Jo crec molt en el temps. És cert que hi ha uns grups que capitanegen la col•lectivitat, però també tinc els meus dubtes de que això es pugui prolongar massa en el temps.

Vosaltres teniu estils musicals molt diversos, i això us pot donar avantatge davant d’altres grups que s’estanquen en un sol estil.

Exactament, és un estancament que jo no crec que sigui voluntari. Considero que és una deficiència creativa que jo puc presumir de no tenir. No perquè tingui un gran talent innat, sinó perquè he tingut les ganes i he sentit l’obligació d’estudiar, de millorar, de ser exigent en tot allò que faig; d’escoltar una cosa que em fascina i saber com es fa, buscar i investigar. He tingut tota aquesta tasca. I comento, jo no tinc un gran talent per la música, no sóc un nen prodigi. Sóc algú amb una gran constància i un esforç absolut per tot allò que fa i allò que imagina.

I a l’hora de compondre què t’inspira?

Cada una de les peces que he fet per Obeses té un origen força diferent. A vegades pot ser una sola paraula. En la peça ‘Correm!’, per exemple, recordo perfectament que estava a davant de l’ordinador i vaig veure aquesta paraula escrita. Immediatament, ja em va suggerir el so, el timbre, l’estil, la dinàmica, que és molt marcada i molt rítmica. En canvi, l’’Ombra sols fuig en la nit’ és una reflexió meva sobre l’existència, sobre l’enfrontament amb un mateix. També hi ha peces que poden néixer d’una imatge o d’una sensació. És una cosa força abstracta, però que quan s’esdevé és molt pla i molt concís, si més no en mi i en la manera que tinc de crear les peces.

El teu nom artístic era Princesa Rosa i, amb el naixement d’Obeses, et vas postular com a Arnau Tordera I. Tens pensat algun canvi en aquesta jerarquia de personatges o mantindràs el regnat d’Arnau Tordera I?

La veritat és que ara mateix em trobo realment còmode en aquesta nomenclatura, precisament per ser hereu d’allò que vaig ser. Em vaig veure forçat a fer aquell trencament amb la Princesa Rosa, precisament perquè el projecte amb el qual es concordava aquesta meva vessant artística va arribar a la seva fi. Si he de ser franc, Arnau Tordera I encara manté un lligam amb aquest àmbit monàrquic. Però Arnau Tordera també fa referència a la meva autenticitat. Em sento molt més còmode que sent Princesa Rosa, per bé que no seria el que sóc sense allò, està clar. De tota manera, ara mateix no tinc pensat escurçar l’àmbit monàrquic actual.

En una paraula, Arnau Tordera és…

No sé si és però, en tot cas, voldria ser plaer en tot allò que fa. Crec que el plaer és quelcom que no es pot rebutjar. Per tant, en aquest cas, crec que seria això. Arnau Tordera és plaer.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.