Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Cavalls d’aigua

Crònica en primera persona de la històrica Ultra Cavalls del Vent 2012, el somni que es va convertir en batalla

  • El 9 Nou
  • 05/10/2012 | 19:10
  • 0

L’any 2009 van participar-hi 350 corredors, un any més tard n’hi van córrer 650. El 2011 només s’hi van afegir un centenar més d’esportistes. Però aquest any… 1.013 valents van unir-se al galop. “Les curses són la versió moderna dels centres excursionistes”, ens explica l’alpinista Edu Sallent quan li demanem per aquesta fal·lera que s’està sembrant aquests últims anys per les curses de muntanya. La Ultra Cavalls del Vent, la mítica ruta pels refugis de muntanya del Cadí-Moixeró va convertir-se fa quatre anys amb cursa i avui ja forma part de les Ultra Skymarathon Series del món.

Aquest setembre, una vintena d’osonencs –associats a centres excursionistes de la comarca- estaven preparats per a l’aventura. Però la cursa els en tenia una de grossa preparada. La previsió meteorològica ja avisava, i dissabte dia 28 de setembre Bagà es va despertar ennuvolat i fred. Ni un raget de sol. A 2/4 de 9 del matí, quan només faltaven 30 minuts pel tret de sortida i els carrers ja eren plens dels colors de les peces de roba dels corredors, va començar a ploure. I no pas poc. La majoria ja van salvaguardar-se de l’aigua amb les peces impermeables que duien a les motxilles i que havien desitjat no haver de fer servir fins tard –de fet, creuaven els dits per no haver-les de fer servir, i punt. Cares de preocupació. Alguns ja es replantejaven si sortir o no. Pocs minuts abans de l’inici, l’aigua va fer una treva amb els valents que estaven a punt per sortir disparats a menjar-se 84 quilòmetres de camins de muntanya, amb 12.000 metres de desnivell acumulat. Tenien 24 hores per endavant. La cerimònia d’inici va ser triomfal, majestuosa. Tot i que dels més de 1.000 inscrits, al final només uns 900 van atrevir-se al repte, la imatge era per posar els pèls de punta. Molts tenien la pell de gallina, tant corredors, com familiars i amics. Alguns, s’emocionaven. El compte enrere, amb una banda sonora totalment de pel·lícula, va ser, de molt segur, un dels moments més fantàstics de la cursa. El silenci es va imposar. Centenars de càmeres filmaven i feien fotos. Tothom va aguantar-se la respiració per uns moments. I tot va començar.

La treva va durar poc, i al cap d’una hora va tornar a ploure. Molts ja van rendir-se durant els 30 primers quilòmetres. La majoria van seguir corrent fins a la meitat, però en arribar als punts més alts, la pluja ja era neu fina i molts van entrar corrent al Refugi de Prat d’Aguiló (2.010 m.) per escalfar-se i beure caldo calent i van sortir-ne en autobús.

Es calculava que quasi 300 corredors haurien d’haver passat pel Refugi de Gresolet (km. 58’5) entre les 5 i les 7 del vespre. A les 7 només n’havien passat 52. Els walkie-talkies dels organitzadors de la cursa –que eren l’únic mitjà de comunicació que teníem a Gresolet a falta de cobertura pels telèfons mòbils– no paraven. Hi estava havent una allau d’abandonaments. Ens arribaven notícies de corredors amb espatlles i cames trencades i molts amb símptomes d’hipotèrmia. De sobte va arribar en Miguel Heras. El de Salamanca, que havia guanyat la Ultra Cavalls del Vent els dos últims anys, va arribar amb un estat realment preocupant. Necessitava menjar i descansar, volia continuar però els que estàvem allà amb ell no érem del mateix parer. Li costava parlar. Uns quilòmetres més endavant, ens va arribar la notícia del seu abandonament. El que havia de ser una competició fantàstica, començava a preocupar a tots els que ho estàvem vivint.

A dos quarts de 8 del vespre va arribar un corredor que ja havíem vist abans i que estàvem convençuts que havia abandonat, però tot i haver-se trencat un parell de dits en una relliscada amb el fang, va insistir perquè el portessin a l’ambulància, l’embenessin i el deixessin continuar: “No necessito pas les mans, per córrer”. La pluja no parava, feia fred i començava a haver-hi boira. Era negra nit, s’anaven veient de lluny i molt de tant en tant, els frontals dels pocs valents que quedaven per les muntanyes. La cursa es feia llarga, era lenta. Tothom volia beure caldo. “Caldo, caldo, caldo!” cridava tothom dins el refugi. La nit seria llarga.

Des de les 12 i fins quarts de 2 de la matinada va deixar de ploure, però tot era tan moll, que quan va tornar-hi ningú va fer-n’hi cas. La gent aguantava a la meta, els de l’organització animaven amb micròfons, feien broma, ballaven per fer-se passar el fred i regalaven xocolata desfeta als també valents que seguien allà, dempeus, esperant als seus i animant als altres. Cada corredor que arribava, molt en comptagotes, rebia una allau d’aplaudiments i crits. No s’ho creien. No sabien com reaccionar. Eren una mica herois, el 75% havia abandonat i ells ja havien creuat la meta. Un cop més i tal com s’esperava, dos catalans van imposar-se al podi. Kilian Jornet va ser el primer home en arribar, amb 8 hores i 42 minuts. Núria Picas, per segon any consecutiu, va ser la primera dona en arribar i va creuar la meta amb una estelada al cap de 10 hores i 34 minuts d’haver sortit.

Ben entrada la nit, cap a les 4 de la matinada, va arribar la veu d’una tragèdia. Quan molts corredors ja estaven menjant macarrons calents, embotit i plàtans per evitar rampes, portaven roba neta i els fisioterapeutes els feien massatges per recuperar-se, es va saber que una corredora havia mort. La organització ho faria públic l’endemà, quan s’acabés la cursa. A nosaltres se’ns posaven els pèls de punta i se’ns van negar els ulls. Realment la duresa era real. Havia mort una dona amb experiència, una corredora habitual, una dona forta que se l’havia endut el fred i la muntanya. El cel continuava plorant.

Nosaltres ens vam posar a dormir a les 5 però quan ens vam despertar, cap a les 8, encara arribaven els últims atrevits. Estaven molt més que esgotats. Però estaven molt més que satisfets. La organització va decidir suspendre la cerimònia d’entrega de premis i fer un minut de silenci per homenatjar Teresa Farriol, la corredora sabadellenca de 48 anys que havia mort unes hores abans. El que queda d’aquesta cursa, són un munt d’experiències. Un recorregut dur, agreujat per l’aigua i pel fred, un munt de corredors que van arribar als seus límits i d’altres que van superar els seus somnis. Un munt de sentiments contradictoris que faran que aquesta Ultra Cavalls del Vent, passi a la història.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.