-Les empreses estalvien externalitzant els seus serveis, i vostè ha vingut a parlar d’això a Vic. Realment és així?
Ho fan per reduir despesa i per, d’aquesta manera, poder-se concentrar en el que seria el seu tipus de negoci, en la seva activitat, que és el que genera valor. Es poden especialitzar. D’aquesta manera no han d’afrontar inversions, es poden descarregar de finançament i, sobretot, tens una despesa que passa a ser més variable que fixa. En alguns casos, si no s’externalitza, hi pot haver una sotragada.
Quins són els serveis que més s’externalitzen i de quin sector?
El sector que externalitza més sol ser l’industrial, l’agroalimentari i sobretot el del transport. Ho fan un tant per cent d’empreses alt. També depèn del que faci l’empresa i on estigui localitzada i cap on treballi, cap a quin món vagi.
Aquestes empreses externes a vegades són més petites, familiars. Com s’han d’adaptar en un món en què les empreses tendeixen a concentrar-se?
Crec que el futur de l’empresa familiar està per escriure. A dia d’avui tenim experiències, coneixem casos, sabem d’aquestes empreses… Però encara està per veure cap on anirem. Hi ha empreses familiars que no han sobreviscut i altres que sí i que a més en surten reforçades.
-Un dels grans reptes que tenen sempre és el del relleu generacional. Se sap afrontar bé?
El que passa en aquest tipus d’empreses és que hi ha la figura del patriarca, que normalment és el fundador de l’empresa i té les idees molt clares. I la pregunta és si ell té ganes de donar el relleu i si els que vénen al seu darrere estan capacitats o no per poder-lo dur a terme. Aquest és el dilema… A més, no és el mateix el familiar que viu el dia a dia del negoci i viu gràcies al negoci respecte a aquell que només en viu… Això s’ha d’arreglar molt bé perquè si no l’empresa familiar acaba fent un pet.
-En àmbit més general… Alguns diuen que estem a les portes d’una nova crisi. Pot ser cert?
Jo penso que seguim en la mateixa, que no n’hem sortit… Estem en un escenari econòmic que ha canviat. El món és canviant, segurament aquí no el vam saber llegir i ara ens donem compte que estem en una situació dolenta. Hi ha qui diu que hi haurà més recessió, que n’hi haurà una de nova… El que hi ha és un gran problema de deute. El deute dels països és enorme, el deute públic també… I això és degut a dirigents que segurament no tenen les idees massa clares i el deute privat també és molt elevat. Hi ha molt deute, però crec que l’escenari econòmic ha canviat. Avui a Espanya tenim 4 milions 700 mil aturats i no sé si d’aquests hi haurà algú que recuperi i si recupera serà com els edificis de la Sareb, no? Ara, el primer que ha de fer una persona que es quedi un d’aquests edificis que fa cinc o sis anys que estan a la venda, què és? Ha de fer-los-hi una rehabilitació, els ha de posar al dia…
-L’atur, com el deute, és un problema estructural de la nostra economia?
Les persones aturades ens hem de preguntar si podran tornar a treballar, si realment estaran en condicions de tornar-hi, tenen estudis, tenen qualificació? La resposta per mi és difícil. Lamentablement, mentrestant, hi ha un altre tema que és la robotització. Els països que en tenen més són el Japó, que té un atur del 3%, i Alemanya, que el té de gairebé un 5%…
-La incertesa política actual tampoc hi ajuda gens…
Aquí tenim un problema enorme. Madrid és un problema i Barcelona n’és un altre. Els catalans hauríem de començar a veure una mica que no només hi ha un problema a Madrid sinó que també n’hi ha un altre a Barcelona. Hem de reconèixer que tenim una classe política que no serveix absolutament per a res. No sé si n’hi ha cap d’ells que pensi en el que serà Espanya d’aquí a 10 anys… Hi ha una incompetència de cara al futur. I no només a Espanya sinó també a Europa.
-Cap on va Europa?
Ara mateix no té lideratges, no té referències, no té idees clares, Europa no engresca, té un creixement que és dels més baixos del món… Aquí tothom vol cobrar una jubilació, vol tenir drets… Però ningú vol pencar. Ens trobarem amb un problema seriós.
-Caldria treure els polítics i posar-hi empresaris. Ho ha dit més d’una vegada. No és molt radical això?
Jo ho crec així. Caldrien empresaris d’aquests que de petites empreses les han convertit en gegants i que a més tenen les idees clares, que saben el que han de fer… Aquesta veu, juntament amb la d’altres que sàpiguen solucions i que aportin idees, seria vital que sumessin esforços.
-Tampoc cal descartar a tota la classe política…
També n’hi ha de bons. Crec, però, que hem entrat en el que seria una politització excessiva de la nostra vida, amb una indústria política molt pesada. Els polítics tenen un gran handicap i és que no han treballat mai. Als que manen, em refereixo. Com que no ho han fet mai no saben què és pagar a final de mes o no poder pagar. I si no ho poden fer donen les culpes a Madrid o a Brussel·les. No hi ha un sentit de la responsabilitat. Caldria que Joans Roigs, Amancios Ortegas, Víctors Grífols… agafessin les regnes del país. Rajoy, per exemple, als 24 anys ja va ser diputat i des de llavors ha viscut sempre de la política. No coneix el món real.
-I l’empresari sí?
Un empresari d’aquests esmentats va saber tirar endavant la seva empresa familiar. Aquests sabrien tirar endavant un país. Miri el Barça, per exemple. Va de conya. Té al seu capdavant persones vàlides i que hi posen tota la il·lusió. En Josep Maria Bartomeu hauria d’estar en aquest govern que diem. Ah, i algú de l’Espanyol també, eh? (riu).
{{ comment.text }}