Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Venc el pis, hi perdo diners… i he de pagar? Sí

La plusvàlua és un impost controvertit. Grava l’increment de valor del sòl, però la llei no té en compte l’import real de les transmissions. Per això, si es ven un pis perdent-hi diners també toca pagar. Almenys, de moment. Una sentència del Constitucional obre la porta a canviar-ho

La plusvàlua, nom amb què es coneix popularment l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana, torna a estar a l’ull de l’huracà. Una sentència del Tribunal Constitucional comunicada fa dos mesos posava negre sobre blanc una reclamació que molts particulars havien efectuat: els pisos que es venguin sense guany no han de pagar aquest tribut. Aquesta sentència, referida a una norma foral de Guipúscoa però que reprodueix literalment el redactat de la Llei d’Hisendes Locals reguladora de l’impost de la plusvàlua en el conjunt de l’Estat, posa el dit a la nafra. Si es ven un pis perdent-hi diners, com pot ser que s’hagi de pagar aquest impost?
La plusvàlua, que grava en el moment de la transmissió l’increment de valor del sòl durant un període màxim de 20 anys, es calcula a partir d’uns paràmetres estàndards fixats per llei. Aquest és el problema. Durant els anys d’eufòria econòmica, en què el mantra que el valor de l’habitatge sempre pujava s’havia convertit en una veritat absoluta, l’impost podia funcionar. Quan va esclatar la bombolla immobiliària i el valor de cases i pisos va caure en picat van començar a aparèixer contradiccions. Si el valor ha baixat, i en realitat la transacció aflora pèrdues, com es pot justificar que calgui pagar un impost l’anunciat del qual deixa clar que grava l’increment de valor?
Aquest és el problema i, almenys fins ara, no ha tingut resposta. El mètode de càlcul parteix d’una tesi que ha resultat falsa: una transmissió sempre genera guanys. I no és així. També pot generar pèrdues. Però com que aquest supòsit no es preveu sempre toca pagar. Això ha propiciat situacions estrambòtiques. Un dels casos més surrealistes, per injust, va ser el dels afectats per desnonaments. Es va acabar corregint amb una reforma legislativa. Però, mentrestant, els ajuntaments van haver de lidiar amb el problema. I era gruixut. Els afectats per una execució hipotecària, tot i perdre el pis, havien de tributar per aquest concepte perquè hi havia una transmissió (del propietari al banc). El que van fer molts consistoris va ser buscar fórmules per compensar els afectats i alguns van acabar incorporant a les ordenances no cobrar-lo per aquest supòsit, però ningú va prescindir de l’impost.
Pot resultar comprensible. Reporta uns ingressos i els ajuntaments no volen renunciar-hi. Saben que aquests ingressos es tradueixen en serveis i fer el gest de no cobrar la plusvàlua significaria haver d’incrementar altres tributs o… deixar de prestar serveis. I, quan es parla d’altres impostos, sempre apareix el de béns immobles (IBI), el rei dels tributs locals. Per això, tot i que tothom admet que la plusvàlua té contradiccions, ningú acaba de fer el pas d’eliminar-la. Les dades ajuden a entendre-ho. En el conjunt de Catalunya, segons dades del Ministeri d’Hisenda i Funció Pública l’any 2015, en concepte de plusvàlues es van recaptar 531.169 milions d’euros. Aquesta xifra representa el 4,95% sobre el total dels ingressos corrents dels ajuntaments.
De fons, el debat sobre el futur de la plusvàlua descansa sobre un altre de més general: el del finançament de les entitats locals. Els ajuntaments han prestat més serveis que els que legalment haurien estat obligats a fer segons la Llei de Bases de Règim Local. Per això requereixen uns recursos econòmics. I els impostos són una font d’ingressos. N’hi ha, com l’IBI i la plusvàlua, que van lligats al valor cadastral. De fet, la plusvàlua es calcula a partir del valor del sòl establert pel cadastre en el moment de la transmissió. En municipis on s’ha fet la revisió recentment –és el cas de l’Esquirol, on la ponència de valors va entrar en vigor l’any 2013– la llei preveu que es pugui aplicar una bonificació durant els cinc primers anys. Com a màxim del 60%. L’Esquirol aquest any l’aplica del 35%.
Fixar-se en els valors cadastrals és clau per avaluar l’impacte de la plusvàlua. Aquest any el valor cadastral canvia en 26 dels 50 municipis d’Osona. N’hi ha que fa molts anys que han fet la revisió (els valors estan desviats a la baixa) i d’altres en fa pocs (pot ser que siguin massa elevats). Per resoldre aquesta disparitat, el govern central va fixar uns coeficients d’actualització que corregeixen, a l’alça o a la baixa, els valors cadastrals. Malla, Sant Pere, Santa Cecília, Santa Eulàlia o Vic són exemples de municipis on disminueix el valor cadastral; a les Masies de Voltregà, Olost, Perafita, Prats, Sant Quirze o Taradell, en canvi, puja.
Aquest fet afecta, a favor o en contra, la plusvàlua. Per què? Doncs perquè aquest tribut es calcula aplicant uns percentatges al valor del sòl (un valor més baix beneficia el propietari i més alt, el perjudica) i als anys en què s’ha tingut en propietat, variable que penalitza les operacions més antigues. Aquestes solen ser les herències. De totes maneres, si es tracta de l’habitatge habitual, la majoria d’ajuntaments preveuen bonificacions que legalment poden arribar a ser del 95%. A Vic, per exemple, és del 95% –i hi ha altres bonificacions–, mentre que a Manlleu, on aquest any s’ha incrementat, s’enfila fins al 55%. A Ripoll, on apliquen una bonificació gradual en funció del valor cadastral del sòl, pot arribar fins al 60%.
La plusvàlua, que pot ser útil per gravar l’especulació –qui compra un habitatge i el ven immediatament per treure’n un rèdit tributa pel guany–, també castiga les transmissions de propietat en supòsits en què es presumeix un rendiment que no existeix. I que, per tant, seria lògic que no s’hagués de pagar. Aquesta és la lluita.

 

Comentaris

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.