El cabal del Ter s’ha reduït un 60% des de la dècada dels 70

El cabal del riu Ter s’ha reduït gairebé un 60% des de la dècada dels anys 70 del segle passat. Segons dades del projecte de recerca MEDACC, un treball d’àmbit europeu en què intervenen l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, si es té en compte l’estació automàtica de recollida de dades de Roda de Ter el volum d’aigua ha disminuït un 57% en aquest punt, que és just abans de l’embassament de Sau. En el cas de Ripoll, on també hi ha una estació en què es mesuren les dades i on el riu ha fet menys recorregut, les xifres varien i la baixada és del 42%. Segons Jordi Molist, director de l’Àrea d’Abastament d’Aigua de l’ACA, la davallada varia si s’agafa el període comprès entre la dècada dels 40 o la dels 70. Si es tenen en compte les xifres dels 40 la disminució del cabal és inferior, del 22%, una diferència considerable respecte a si s’agafen els números de 30 anys més tard. L’explicació, diu Molist, té a veure amb el fet que els anys 40 i 50 van ser més secs i “la sequera del principi del període estudiat” en aquest cas fa variar la mitjana, mentre que els 70 van ser més plujosos. Amb tot, “hi ha una disminució que és una dada constatada”, assegura Molist. Segons els números de què es disposen que fan referència a Roda, hi ha un gran contrast entre la mitjana de l’aforament –el volum de l’aigua– registrat el 1971-71, amb 1.085,5 hm cúbics anuals, la dada més alta, i els 133,7 del 1999-2000 o els 171,1 dels 2004-05.
Pel que fa a les causes de la davallada del cabal del Ter, se n’apunten tres de principals: la vegetació, el canvi climàtic i l’escalfament global, i finalment els usos humans. Marc Ordeix, del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis – Museu del Ter (CERM), explica que en el cas de la vegetació té a veure amb les vores del riu. Diu que en les darreres dècades ha augmentat el nombre d’arbres a les capçaleres dels rius en general, com és el cas del Ter i els afluents, i també a la resta de la conca. Una prova n’és la imatge de la zona propera a la Font de l’Arç de Manlleu de principis del segle XX –a dalt a l’esquerra s’hi aprecia la carretera de Vic a Manlleu, i al fons l’antiga fàbrica de Can Rifà, actual Novatilu–. Ordeix comenta que des de fa anys la gent ha deixat de fer servir la llenya, no es tallen els arbres per fer-ne combustible i l’han substituït per altres com el gasoil o el gas. Això fa que l’aigua s’evapori més a través dels arbres que capten aigua i per la qual cosa “indirectament assequen la conca”, ja que no va a parar al riu. Abans, diu Ordeix, “no quedava tronc que no es cremés o no se’n fes carbó”. A banda d’això, afegeix Molist, en alguns punts antigament també hi havia menys bosc perquè hi havia més zones de conreu.
Pel que fa al canvi climàtic, que n’és una altra causa, Ordeix explica que ara plou una mica més que abans però a causa de l’augment que es dóna de la temperatura hi ha més evaporació de l’aigua, un fet que repercuteix en l’aforament.
La darrera de les causes, apunten des del CERM, són els usos humans. En aquest cas cal dividir-los en tres, l’agricultura, la indústria i el domèstic. Pel que fa als usos agraris en les darreres dècades hi va haver un canvi que es va traduir en un augment en el regadiu. Ordeix fa referència al blat de moro i el sorgo, que antigament no es regava a Osona i que en els darrers anys s’han instal·lat bombes que capten aigua del Ter per regar, “sobretot a l’estiu”. En el cas de la indústria els experts posen com a exemple alguns processos que es porten a terme en escorxadors en què els fa falta produir vapor o en d’altres tipus d’indústries que es fan procediments en què s’utilitza aigua. Finalment, hi té a veure l’ús domèstic que es fa de l’aigua provinent del Ter i dels seus afluents. A diferència de moltes llars d’inicis i mitjans del segle XX, actualment totes les cases tenen dutxes o banyeres i la gent les utilitza pràcticament cada dia. En el cas de les llars també hi té a veure el fet que hi hagi aigua corrent i processos com el de rentar la roba o les màquines assecadores, una quantitat d’aigua que “se’n va amb la roba” i s’evapora cap a l’atmosfera.