La model Bar Refaeli ha tornat a deixar petjada i a generar polèmica per l’anunci publicitari que ha protagonitzat per la firma d’ulleres Carolina Lemke. La campanya publicitària mostra a un noi jove dins d’un metro que observa a una noia de cabells rossos, girada d’esquena i agafada a una de les barres. A partir d’aquí, la imaginació del noi comença a jugar i veu a la noia ballant sensualment com si es trobés a una barra de bar de Striptease. El noi es posa les ulleres per a veure molt millor la seva bellesa, i en aquest moment es trenca el seu somni perquè s’adona que no és la noia sensual que es pensava, sinó que és una noia amb moltes més corbes.
L’anunci ens mostra el model de noia perfecta que entén la societat Occidental actual: prima, alta, amb bons pits, cintura i malucs estrets… però, per exemple, aquest no era el cànon de bellesa dels anys 40 quan va aparèixer la figura de Marilyn Monroe. L’actriu estava entre les talles 40 i 42, igual que la noia que apareix al final del vídeo, però actualment per passar d’aquestes talles una persona és vista i considerada com a “gorda”. Per tant, els ideals de bellesa evolucionen. La Marilyn només es manté com a icona però ja no és el prototip de noia perfecta, ja que en la societat actual, una noia amb les mateixes talles que aquesta figura no és considerada un ideal.
Trobar peces de roba més grans de la talla 40-42 en una botiga és complicat, perquè sembla que utilitzar-les sigui vergonyós. L’escriptora marroquina Fatema Mernissi, en el seu text “La talla 40: l’harem de les dones occidentals” explica que quan va viatjar a Nova York i va entrar a uns grans magatzems per comprar una faldilla, la dependenta li va dir: “Vostè és massa grossa, la norma són talles 38 i 40”. Però, qui decideix la norma? La resposta és clara: les revistes, la televisió, els anuncis… Segons Mernissi, l’Occident és l’única part del món on gran part de la moda està controlada pels homes; ells són qui decideixen com han de vestir les dones i quin aspecte han de tenir. Així, podem trobar dissenyadors com Calvin Klein, Ralph Lauren, Gianni Versace, Giorgio Armani, Mario Valentino, Slavatore Ferragamo, Christian Dior, Yves Saint-Laurent, Christian Lacroix i Jean-Paul Gaultier.
A Espanya, la dissenyadora Vicky Martín ha volgut popularitzar aquestes talles “grosses” preparant una nova línia de moda per a la cadena de roba Mango que ofereix peces “joves i modernes a bon preu a una dona amb corbes”. Per a ella tenir aquesta oportunitat és un plaer i ho expressa dient: “Jo sóc gran i grossa des que era petita i així ho reconec: no busco eufemismes, ni etiquetes. Dic les coses pel seu nom”. La nova col•lecció Violeta ofereix talles des de la 40 fins a la 52. Però la talla 40 és una talla gran? Qui marca aquestes tendències de bellesa?
Fa uns segles, les dones de pell blanca eren les considerades “ideals”, perquè volia dir que no treballaven el camp i provenien d’una casa de bona família. Actualment, això ja no és així; les noies que triomfen són les morenes perquè són les que han tingut el luxe de permetre’s un viatge a platges paradisíaques. Després de les vacances sembla que recuperar la figura que suposadament hem perdut, sembli una necessitat de vida o mort, i a través dels mitjans de comunicació no es deixen de veure anuncis de gimnasos, dietes miraculoses, etc. La primor es ven com a sinònim de felicitat, èxit o ben estar. Segons el curtmetratge-documental de Brigitte Vasallo, “Gordofobia: cuando esté delgada seré feliz”, estar grassa és un insult, perquè la publicitat ho ven d’aquesta manera. Però potser el problema no és estar obès, sinó la vergonya que senten les persones per estar-ho.
Segons l’escriptora Naomi Wolf, aquesta necessitat de tenir la talla ideal és el causant principal dels trastorns alimentaris. En el decurs de la Jornada “Salut i Alimentació” celebrada a Can Palauet de Mataró, un grup d’experts va afirmar que “la influència social i cultural és la causa que hi ha darrere del 85% de casos de trastorns de la conducta alimentària, ja que hi ha un 65% dels adolescents que estan insatisfets amb el seu cos”. També concreten que la influència social en el model estètic femení està en vigor des dels anys 60.
L’anunci publicitari de Bar Refaeli ha generat una gran polèmica i revolució en el món femení. Ha rebut nombroses crítiques i queixes. Galia Wolloch, directora de l’associació sindical de dones Naamat, va dir: “És decebedor i insultant que una dona com Refaeli, que pot influenciar en les actituds del públic, faci la deliberada elecció de perpetuar les nocives percepcions sobre les dones”. També, un espectador va exigir la retirada de l’anunci perquè considerava que la dona és representada com a “objecte sexual”. Però, quantes coses es deixen de fer esperant el cos perfecte? Quants diners s’inverteixen a estar perfectes? No es viuria més feliç sense aquesta preocupació?
{{ comment.text }}