Al llarg del 2014 s’ha pogut acreditar la presència de tres únics exemplars de llop al Pirineu, i d’aquests, només un amb rastre esporàdic al Ripollès, ja que es creu que el seu hàbitat s’estén a banda i banda de la frontera amb l’Estat francès. Els altres dos rastres s’han recollit a la zona del Carlit i a la Serra de Madres. Res a veure amb la realitat que es viu a l’extrem nord-occidental de la península, especialment a Galícia i Castella-Lleó, on es concentren bona part dels més de 2.000 exemplars que es calcula que hi ha, agrupats en més de 200 manades. El fet que a Catalunya no hi hagi cap grup dificulta que el llop s’hi pugui reintroduir.
Gabriel Lampreave, tècnic de la Direcció General de Medi Natural i especialista en llops dins del cos d’Agents Rurals, va fer una xerrada al Temple Romà de Vic, dins del minicicle organitzat pel Patronat d’Estudis Osonencs. La setmana anterior s’havia parlat de la reintroducció de l’ós bru, gràcies a la intervenció humana. En el cas del llop “és un retorn absolutament espontani”, va dir, tot i que de moment, molt limitat. Això no exclou que calgui estar atents als seus moviments, que són “difícilment previsibles” i que podrien portar, en qualsevol moment, a la formació d’una manada que fos la cèl·lula des d’on començar a expandir-se. És el que va passar a Itàlia, d’on provenen els individus despenjats que han arribat a Catalunya.
Segons Lampreave, es calcula que un 30% dels exemplars de llop corresponen a aquest perfil. Hi ha exemples a Europa d’individus que han recorregut més de 800 quilòmetres en només quatre mesos. “El llop és un animal social i molt jerarquitzat, quan viu en manada”, va dir. Des de grups tan tancats no és fàcil que mascles i femelles de manades diferents entrin en contacte per crear-ne de noves. I si a això s’hi suma la distància física entre les diferents colònies, la dificultat augmenta. A Catalunya, per exemple, des del 2000 s’han identificat 14 llops diferents. D’aquests, només una femella, el 2008. La presència més continuada va ser a la Serra del Cadí, on se’l va poder documentar durant quatre anys seguits, entre 2007 i 2010. I al final es va localitzar l’animal mort, amb 13 anys. Una edat anormalment alta. “La majoria viu entre 6 i 7 anys”, va dir Lampreave.
Històricament, però, la presència del llop a Catalunya ha estat una constant. Com va explicar el conferenciant, al segle XVIII se’n caçaven entre 200 i 250 exemplars cada any, que és un indicador de quina proporció d’exemplars podia existir realment. “Matar-los es pagava”, va recordar. Al segle XIX la proporció ja estava per sota dels 50 exemplars, i a partir d’aquell moment la reducció es va accelerar fins a la pràctica desaparició de l’espècie, als anys cinquanta del segle passat. Després d’aquest període, el primer positiu per llop no va arribar, amb proves d’ADN, fins al 2004, a partir d’unes restes d’excrement recollides el 2003. “Fins llavors ni tan sols hi havia els recursos logístics per fer les analítiques”, va dir Lampreave. I va ser a partir d’aquell moment, també, que es van poder analitzar mostres congelades anteriors que van permetre situar la presència del llop al Cadí des de 1997.
El ponent va dir que, davant la possibilitat que el llop s’acabi reintroduint en l’ecosistema català, “és bàsic fer costat als ramaders i als pastors” amb mesures de prevenció –i indemnitzacions quan correspongui–, ja que ells poden ser els principals damnificats pels atacs esporàdics d’aquests animals als seus ramats. N’hi ha hagut alguns casos, “però s’han de saber distingir dels que poden fer els gossos, que també n’hi ha”. Entre els mites que va desmentir hi ha la imatge que associa el llop en paisatges feréstecs i d’alta muntanya. “Castella és la millor prova que el llop pot tenir el seu jaç sota un arbre solitari al mig d’una plana immensa”, va dir.
{{ comment.text }}