El Parlament de Catalunya gaudeix d’una entrada espectacular, d’una decoració excepcional. No hi ha res que no estigui al seu lloc. El terra, de marbre, brillant; les làmpades penjant del sostre il•luminant les sales. Cada racó desprèn una part de la història de Catalunya. Cada columna, cada quadre, cada estàtua amaga mil secrets sobre el principat. I aquesta és la funció del nostre guia, acompanyar-nos per explicar tota la historia de l’edifici. Mentre de fons es sent el pas d’arsenal a palau reial, tots quedem encisats per la presència de polítics com Ernest Maragall, que es dirigeix cap al seu despatx. Es respira un ambient frenètic, tot de persones que van amunt i avall sense prestar atenció a tot el que l’edifici ha viscut, sense poder apreciar la riquesa de les parets que els protegeixen.
Salons de ball convertits en sales per pactar amb altres partits polítics, menjadors que ara serveixen per esgotar els últims minuts intentant convèncer el contrincant, habitacions que són ara despatxos de consellers i comissions… Tot rehabilitat per donar pas a la vida política, però fet a la catalana: sense modificar gaire la decoració ni la butxaca.
La catifa vermella ens acompanya fins a la sala de plens. Una sala que allotja 135 escons ocupats per als representants del poble català. Però de sobte, l’explicació s’atura. Avui a les 12 s’ha convocat un minut de silenci en commemoració a les víctimes del terratrèmol de Llorca. A fora, tots els polítics aprofiten per fer-la petar, tot esperant que les campanes marquin les 12 en punt. Poc a poc es construeix una fila, a primera línia els polítics més reconeguts, tots davant de càmeres de televisió i fotogràfiques seguint el protocol oficial. Tots pendents de mostrar una preocupació pel desastre natural.
Una vegada s’ha complert el minut de silenci, torna l’enrenou, torna el pas accelerat de la gent pels passadissos que intenten explicar la nostra història. Però els polítics no es deixen, estan massa ocupats en escriure el present de Catalunya. Enmig de tot el xivarri, entrem en una sala on ens espera el diputat de SI, Toni Strubell. Un polític preocupat perquè aquest edifici pugui explicar algun dia que va viure la independència de Catalunya. De moment, s’haurà de conformar en protagonitzar polèmiques lleis portades a l’extrem. Intentar abandonar “els brindis al sol” que es fan des d’aquí. De tota manera, Strubell declara que “Catalunya no havia estat mai tan a prop de la independència, s’han trencat els tabús”. Es dirigeix a nosaltres en català, en francès i en anglès. Tot un il•lustre que forma part de l’extrema esquerra catalana. Amb els seus coneixements ens dirigim fins al bar del Parlament. Mentre dinem ens segueix impressionant amb el seu currículum, mentre s’interessa per la nostra carrera, la disciplina periodística que preferim… Tot un il•lustre que forma part de l’extrema esquerra i que espera lluitar per no “haver d’anar a Madrid per solucionar els problemes importants”.
Així ens acomiadem, deixem enrere totes les columnes, els parterres, el quadre de Tàpies, les làmpades i escultures que ens han acompanyat durant tota la jornada. Deixem enrere l’edifici que ha escrit la historia de Catalunya i que escriu el present i futur del nostre país.
{{ comment.text }}