-Pederàstia, una qüestió que torna a ser d’actualitat…
-El llibre està fet des d’agost. La qüestió dels maristes l’ha fet oportú, i pel que diuen els especialistes és bo perquè això permet que se’n parli. Són problemes molt estesos però que es viuen en silenci. Parlar-ne fa que puguin posar-se sobre la taula.
-Llegir aquesta història és dur. Escriure-la també?
-Molt. Primer, per prendre la decisió. Amb tothom que ho comentava, em deien “quin fàstic!”. Però això em va fer venir més ganes d’intentar-ho, tot i que costa molt que la gent parli amb tu. I en el moment que parles amb la gent, t’has de posar un vestit de periodista i deixar-ne fora els sentiments. Has d’escoltar per poder explicar. Sense jutjar. Després hi penses… quina sort que els meus fills no han passat per cap situació d’aquestes!
-El cas s’explica a quatre veus, inclòs el pederasta. Sense aquest, l’hauria fet?
-No, no l’hauria fet.
-Era la imprescindible…
-Sí. I la de les víctimes, és clar. O els tenia tots, o no ho feia. El pederasta va ser l’últim que em va dir que sí. Era important que tothom que havia intervingut directament en el cas pogués parlar.
-Quan vam saber el cas, tots ens preguntàvem: com va ser possible? De qui va ser culpa que aquest home pogués seguir acollint nens?
-És culpa d’ell, sobretot. I la gran conclusió a què arribo fent el llibre és aquesta. Quan veiem la notícia, és fàcil fer-se la pregunta. Però la resposta no ho és tant. És evident que si això passa s’han fet coses malament. Però tothom les ha fet. La mateixa societat, que tenint com a tabú aquesta qüestió fa que a molta gent li costi parlar-ne.
-Hi havia molts agents implicats, i cap no ho veia?
-Hi ha intervingut tanta gent, tants serveis diferents! Però qui s’atreveix a dir que una persona serà pederasta en el futur? I si els nens que són víctimes de l’abús no en diuen mai res, és impossible detectar-ho. Sobretot en aquest cas en què no hi va haver violència física.
-Aquests nens anaven al metge, per exemple…
-Sí. I algun va estar ingressat en un hospital. N’hi havia que estaven en tractament psicològic. La mateixa fundació d’acolliment, la Fundació Juvanteny, hi parlava. Però és que ni entre ells no s’ho havien dit! És indetectable. Aquest home era considerat un dels pares d’acollida modèlics per la mateixa fundació i per la Generalitat. Li enviaven els casos més difícils que tenien, i ell exteriorment ho feia bé. Però tenia una part fosca.
-Per això li deien pare. Havia creat un clima de confiança i els nens veien l’abús com un fet normal?
-Natural i normal. Els especialistes diuen sempre que el gran problema és la normalització, tant per part del pederasta com de la víctima. Que ho acabi considerant normal aquesta és fruit de l’habilitat del pederasta i de la vergonya social que generen aquests casos. Hi havia, però, un parell de factors que fan diferent aquest cas. Com el fet que els nens veien de famílies desestructurades.
-Ja vivien molt malament…
-Sí, no havien rebut cap estima. I aquest home els donava menjar, roba, feia els deures amb ells, els ensenyava. Era un bon pare i els nens tenien por de perdre això, perquè venien de l’infern.
-Però suportaven abusos per no perdre això?
-És que David Donet va desenvolupar un sistema de convenciment dels xiquets que algú ha qualificat com la perfecció de la perversió: va començar donant-los estima, després els introduïa a veure pel·lícules porno de forma natural… mai no els forçava. Va acabar fent veure que era com un joc, i els nens ho van interioritzar així. Per això a totes les imatges del vídeo surten rient. Cap d’aquests nens no ho va denunciar. La primera vegada els sobtava, però no era una relació plena, començava fent-los fotos, després un tocament… I evidentment, abusant de la seva posició de tutor, de pare.
-Com van viure la detenció?
-Quan el detenen, són ells que li paguen l’advocat! I allò que ells havien fet amb tanta normalitat, descobreixen que, a ulls de la societat que els envolta, és un crim.
-Ens hem de situar dins d’aquell ambient, per entendre-ho…
-La visió que en tenim des de fora és parcial. No vol dir que no sigui real. Però és la visió d’una vegada l’han detingut, quan s’ha sabut tot alhora: que guardava 90 cintes de vídeo de 17 anys de relacions sexuals amb menors d’edat. Explicar com es pot construir aquest relat durant tant de temps és el que hem d’intentar entendre.
-La història personal del pederasta, homosexual reprimit, és determinant?
-Sí. Amb 11 anys son pare li diu, davant de la tele, que “un fill meu, abans mort que maricon”. Això li provoca un xoc, es tanca en la seva sexualitat i a la llarga li fa mal. Amb 20 anys, quan és conscient que li agraden els nois, i més joves que ell, va al psiquiatre i no li fa ni cas!
-Dels altres personatges amb què parla… al policia l’afecta, el fa patir molt!
-Estava preparat per detenir lladres, assassins, fins i tot per trobar fotografies de nens despullats. Però no per trobar un armari ple de cintes de vídeo amb imatges de nens tenint sexe amb un home. Tenia dos nens de 6 i 11 anys, i va imaginar-se els seus fills. Pensi que va haver de visionar totes les cintes per identificar les víctimes.
-La víctima diu que havia après a oblidar el que li feia el pederasta…
-El seu cas demostra la resiliència de l’ésser humà. És un nen a qui la seva àvia el porta a l’orfenat un dia de Reis. Tenia 10 anys! No tenia cap relació normal amb la seva família.
-El pederasta diu que mai no havia fet això per tenir nens a la seva disposició, que hi creia, en l’acollida…
-I crec que comença fent-ho amb vocació. Si no és així, crec que ha enganyat a tothom molt bé… que també podria ser. En un altre moment, diu que sabia que això era el més proper a tenir una família.
{{ comment.text }}