Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

El que les dades no (ens) expliquen

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona acull l’exposició The Big Bang Data, prorrogada fins el 16 de novembre. La cita proposa un joc de consciències sobre la infoexplosió i els efectes de la dadificació. O més ben dit, l’obsessió del ciutadà contemporani per tenir-ho tot sota control.

  • El 9 Nou
  • 27/10/2014 | 16:24
  • 0

Més que una exposició, el projecte Big Bang Data és un crit al cel per com de perversa, i a la vegada eficaç, s’ha tornat la gestió de la informació al final de l’època postmoderna. Fins i tot una de les publicacions que s’ha derivat del projecte té com a títol una advertència: Anonimitza’t. La mostra proposa un viatge que comença endinsant-nos de ple a les entranyes dels imponents Data Center, simulats dins la foscor d’una sala futurista. Seguidament, el recorregut submarí del cable de fibra òptica ens presenta El Núvol, la primera qüestió polèmica. Un espai virtual que ja coneixen molt bé les actrius Jennifer Lawrence i Winona Ryder, ambdues víctimes de filtracions massives de fotos intimes. Aquest cas ha destapat recentment el debat sobre si l’emmagatzematge de dades és prou fiable o si la culpa de les filtracions no deixa de ser nostra, per confiar-li la vida privada. Ara bé, on es guarden les dades que no es troben penjades a la xarxa? La veritat és que la velocitat amb la qual ha avançat aquest tsunami informatiu ens ha portat a evolucionar a marxes forçades, passant de la elaborada targeta perforada al minimalista USB. Un salt evolutiu amb el qual, encara, molts de nosaltres ens sentim familiaritzats.

Més endavant, tot un regal pels sentits. Una sala repleta de globus terraqüis il•luminats ens mostra la cara més amable del resultat de barrejar art, i periodisme: el projecte World Processor. Les llums ens situen al punt exacte del planeta on hi ha més camps de refugiats, producció d’armes o registres de propietat intel•lectual. Però arriba el punt més delicat del muntatge, i en conseqüència, l’eix del plantejament inicial. Una sala de control plena de pantalles ens mostra a temps real el trànsit aeri, els llocs més visitats pels turistes a Barcelona i, fins i tot, els hàbits de compra dels clients d’un banc mitjançant els seus moviments de targeta i la distància que recorren per comprar. No hi ha dubte que l’ésser humà s’ha tornat, de manera (in)voluntària, una mercaderia. L’estudi permanent de les interaccions entre la societat i la tecnologia, o millor dit, el naixement de l’estadística moderna, ha comportat que la nostra intimitat es tradueixi com un producte explotable amb fins comercials. Aquest nou panorama ens apropa a un món menys privat, però a l’hora, més transparent, i participatiu. Cap moviment és en va. I és aquí quan apareix el problema.

El Big Data no està dibuixant un panorama massa encoratjador pels idealistes que encara creuen en un món just, transparent i democràtic. I és que si una cosa ens ha demostrat aquest gran món informatitzat i veloç és que és igual de fàcil amagar les dades que descobrir-les. Què fas, què penses? Ara, tot té resposta. Costa imaginar-nos quantes de les dades que posseïm ara les conservarem al futur. El món ha canviat i nosaltres no en som innocus. Ja no guardarem velles fotografies analògiques en una caixa de sabates. En el moment que et trobes passejant (literalment) dins d’un mar de fotografies impreses t’he n’adones de com la vida privada ha deixat d’existir tal i com la coneixíem. Alguns -per coratje o per desig de protagonisme- n’han destapat algunes que no han posat vermells els governs però que sí han indignat a molts ciutadans: les filtracions de Wikileaks sobre la matança de civils a la guerra de l’Iraq, els programes de vigilància massiva que va destapar Edward Snowden o la mecanització de la intimitat de Silicon Valley. Però no cal anar tan lluny, ni trobar-nos a l’interior de l’exposició, per ser conscients de com el constant control de dades ens ha dut a estar sotmesos a una vigilància sense precedents. Aquest any ha passat a casa nostra quan el fotoperiodista Jordi Borràs i el mitjà de comunicació La Directa, sempre crítics amb el sistema, es troben dins d’una llista del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya, el CESICAT, com a individus a ser vigilats en tots els seus moviments personals i professionals. Sembla mentida com, d’un dia per l’altre, la nostra vida pot canviar tant degut a les dades que gestionem i quin judici en facin els altres.

Una vegada acabes el teu recorregut interactiu, tornes a la realitat. Mentre camines cap a l’exterior, només pots recordar la part més perversa d’aquesta nova dictadura, subliminal, imposada pel control de dades. Mires al teu voltant preocupat, i de cop, el teu telèfon mòbil comença a pesar més que mai a l’interior de la teva butxaca. El sents adherit al teu cos amb més força que mai, i no pots evitar donar-li voltes a aquell innocent fragment que acompanyava el final de l’exposició. “Les dades ens ajudaran a recordar, però qui diu, que ens permetran oblidar? […] Ajudaran els cardiòlegs a controlar els marcapassos mitjançant connexions WIFI, però qui ho diu, que impediran que els hackers ens pirategin el cor? […] Ens ajudaran a sentir-nos connectats, però qui ho diu, que ens ajudaran a sentir-nos estimats? […] Ens ajudaran a viure per sempre, però qui ho diu, que ens ajudaran a veure que el sentit de la vida rau en el fet que té un final? Ens ajudaran a portar el recompte de tot el que hem viscut, però qui ho diu, que ens ajudaran a entendre que no tot el que compta a la vida es pot comptar? Ens ajudaran a veure el món tal com és, però qui ho diu, que ens ajudaran a veure’l com podria ser?” (Data will help us, 2014).

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.