Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Els detalls són essencials, perquè són els que t’expliquen el món”

Crònica de Noelia Godoy de la visita del periodista Plàcid Garcia-Planas als estudiants d’Història del Periodisme de la UVic.

  • El 9 Nou
  • 05/07/2011 | 12:17
  • 0

“Quan sembla que dos conceptes són aparentment contradictoris i els uneixes, aconsegueixes el significat que vols transmetre; aleshores tens el titular perfecte per a la teva crònica”. Així podria definir-se la forma de treballar de Plàcid Garcia-Planas, corresponsal de guerra de La Vanguardia des de 1988, que si d’una banda es va arribar a reconèixer com a “pijo de Sabadell”, de l’altra es vesteix de pashtun a l’Afganistan per eludir el perill.

Plàcid Garcia-Planas es va presentar divendres a les 11 del matí del 6 de maig de 2011 amb un aspecte una mica malgirbat, reflex del seu esperit aventurer i de la seva filosofia de vida, gens altiva. Garcia-Planas ha viatjat com a corresponsal a diversos fronts, entre ells els Balcans, on va cobrir el conflicte de l’antiga Iugoslàvia, a l’Orient Mitjà, des d’on va informar de la primera guerra del Golf (1990-91) i la de l’Iraq (2003). També ha estat al Líban, a l’Afganistan i, recentment, a Líbia.

A través de la mostra de fotografies de les guerres de l’Afganistan i Líbia, Garcia-Planas va explicar com realitza la seva feina a partir de diverses anècdotes i de la lectura de fragments de les seves cròniques. El periodista va aportar la seva particular visió dels conflictes i va definir quin és el paper que hi ha de jugar l’informador. Així, va relatar com tant ell com el fotògraf que l’acompanya, Guillermo Cervera, s’han de vestir de pashtuns a l’Afganistan per passar desapercebuts. Un camuflatge tan ben aconseguit que una tropa de militars canadencs els van confondre amb dos talibans. “A mi, un pijo de Sabadell, em van confondre amb un talibà”, va afirmar amb ironia.

Durant tota la xerrada va destacar tant la seva gran capacitat expressiva i gesticulació, com l’emotivitat del relat. No va presumir de les seves experiències com a reporter, sinó que va explicar-les de manera humil i modesta. Alhora, més que centrar-se en la cruesa i la tragèdia de les guerres que ha viscut, va destacar la importància dels petits detalls. “Els detalls són essencials, perquè són els que t’expliquen el món”, va dir. Detalls insignificants com la publicitat d’un perfum àrab enmig del desert, o una carta d’as de cors al costat d’un míssil que encara no ha explotat. Perquè també hi ha vida dins de la devastació bèl•lica. Malgrat tot, va assegurar que “el punt final d’una batalla és sempre un cadàver”. Una imatge que tot i la seva cruesa, pot transmetre la mirada d’una guerra.

També va vindicar la importància de la redacció i l’estil de les cròniques de guerra, ja que “una imatge val més que mil paraules, però mil i una paraules valen més que una imatge”. El cronista té el deure de transmetre l’essència del conflicte, i no només “ha d’escriure a tota pastilla, sinó que ho ha de fer quan està exhaust” al final d’una dura jornada. També va aprofitar per defensar el seu estil personal, abundant de poesia implícita, enfront d’aquells que l’acusen de ser massa frívol. Segons Garcia-Planas, “per reflectir el dolor i la contradicció, cal el lirisme”, ja que avui dia, les cròniques de guerra “cauen en el patetisme romàntic i només transmeten una ganyota buida de significat”.

D’altra banda, va expressar la seva obsessió pel temps, el transcurs del qual demostra la inutilitat de les guerres. “No hi ha res pitjor i més sòrdid que una guerra oblidada”; aquells llocs on s’ha mastegat la tragèdia, però on ara no hi ha res que ho evidenciï. És el cas, per exemple, d’un McDonald’s que actualment es troba on hi havia la gasolinera on van ser penjats els cadàvers de Benito Mussolini i la seva amant Clara Petacci a la plaça Loreto de Milà. “S’oblida el dolor de les persones”, va sentenciar.

A banda dels petits detalls, una altra de les seves prioritats és la recerca constant de la paradoxa, “ja que tothom té contradiccions, i la guerra és la major suma d’aquestes contradiccions”. Un exemple és que “el fertilitzant amb el qual els talibans confeccionen els explosius que maten els americans és el mateix que utilitzen per fer créixer l’opi. Un mateix producte per al•lucinar i per morir”. Aquestes contradiccions i paradoxes les va comparar amb la feina de Ferran Adrià, que cuina amb ingredients de combinació aparentment impracticable.

Es pot accedir als comentaris en directe de Plàcid Garcia-Planas a partir de les fotos de Guillermo Cervera en el vídeo de la taula rodona Otro Afganistán (http://www.youtube.com/watch?v=cu2kP_M-_6M). Realment, val la pena.

CRÒNICA DE XAVI ROURA I SÍLVIA PRAT SOBRE LA VISITA DE PLÀCID GARCIA-PLANAS A LA UVIC

Plàcid Garcia-Planas (Sabadell, 1963) no és un reporter convencional. La seva tasca de corresponsal de guerra és de les més dures del periodisme. Així ho han pogut comprovar els alumnes d’Història del Periodisme de la Universitat de Vic que han llegit un llibre seu, La revancha del reportero. Un repàs als principals conflictes del segle passat i al que en queda, avui, de tota la sang vessada. I una conclusió corprenedora: els reporters han de fer la feina més dura de totes, que és escriure el dolor. Però les guerres moren, les persones també i, finalment, l’oblit cau sobre el record.

Garcia-Planas fa un discurs sobre la seva experiència com a cronista, a més d’un repàs fotogràfic de diversos conflictes en què ha estat present. Posteriorment, ens concedeix una entrevista ràpida. Les fotos que mostra són molt gràfiques, expressives. Algunes d’elles poden ferir la sensibilitat per la cruesa. D’altres mostren la tensió continguda que significa infiltrar-se a Kandahar com un afganès més i, sobretot, fer-hi fotos. En conclusió, si un alumne volia dedicar-se a la corresponsalia de guerra, després de les històries que Garcia-Planas ha explicat o bé s’hi ha engrescat encara més o bé n’ha perdut definitivament les ganes.

Garcia-Planas va arribar al periodisme per casualitat. I s’hi va quedar. De fet, “volia estudiar per a arquitecte”. En l’etapa d’indecisió que sovint ataca els preuniversitaris, va optar per la carrera de periodisme, sense tenir-les totes.

I justament va anar a espetegar a la Guerra dels Balcans, a finals dels vuitanta, quan ningú de la redacció de La Vanguardia en aquell moment hi volia anar. Garcia-Planas recorda que “vam ser tota una camada de periodistes que ho vam aprendre tot a Bòsnia”. És el conflicte que més l’ha marcat, perquè va ser el primer de la seva carrera com a cronista.

Durant la seva intervenció ja ens ha deixat clar que avorreix les guerres. Són el seu pa de cada dia i, tot i que li reporten feina, no deixen d’ésser conflictes on es veu el pitjor de la condició humana. “Les trobo avorrides, repetitives. Més que la guerra, a mi m’agrada el que ella diu de nosaltres, els humans, i el repte de com transmetre-ho en paraules”.

De tot el que ha viscut, el que més l’impacta són els finals. “Quan entrevisto l’última jueva de Basora, a Iraq, última descendent del Nabucodonosor bíblic… Estàs davant una velleta que és el punt final a 3.000 anys de presència jueva a la terra dels dos rius. Fa vertigen”. O com el cas de Salònica, relatat al llibre La revancha del reportero. O veure com els albanesos expulsen tota la població sèrbia de Prístina, amb mil anys de presència. “I tu, allà, amb la llibreta i el boli, veus en dues hores com tot desapareix. I com ho expliques, això?”

Però no només d’aquest repte viu el corresponsal. Garcia-Planas diu que no cal tenir esperit aventurer per endinsar-se en aquest món particular. “No és imprescindible”, diu. Això sí, s’ha de tenir fortalesa: “una certa autodefensa interior”, però “tampoc res de l’altre món. En aquest sentit, ha vist més coses la Mare Teresa de Calcuta netejant leprosos durant quaranta anys que no pas jo a les meves guerres”. I és que no necessàriament hi ha misèria i cruesa a les guerres.

Evidentment, es passa por, a les guerres. I Garcia-Planas no n’és una excepció: ell mateix ho reconeix. En aquestes situacions extremes, però, l’afany de sobreviure se sobreposa a la por. I, més que la por, el que més ataca les persones en una guerra és la soledat. Però no per manca de companyia. “És una soledat davant del perill. Quan neixes i quan mors, per moltes persones que t’envoltin, són coses que fas sol, absolutament sol. De la por se n’aprèn”. Davant la situació d’estar tancat en un hotel de Kabul, sense llum natural, amb finestres blindades, “l’important és la pantalla de l’ordinador amb què escrius. La tensió, per a mi, és narrativa”.

D’aquestes experiències, ja n’ha escrit tres llibres. Bé, de fet, dos. “Aquest tercer que m’atribuïu és una selecció de cròniques d’en Gaziel”. Fins i tot avança que “n’estic preparant un sobre un periodista madrileny que es deia César González-Ruano. Però no us en puc donar més detalls.”

Justament, el que més l’omple és compartir la seva experiència. Per això escriu. “Trobar una història, veure-la a través dels propis ulls i compartir-la”, arribar a una gran quantitat de gent. I aconsella als que vulguin dedicar-se a la corresponsalia de guerra, “que s’espavilin. Que vagin a una guerra i comencin a fer cròniques. Aquest serà el temps dels freelance”.

XAVI ROURA I SÍLVIA PRAT

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.