Ramon Besa és un periodista esportiu que va néixer a Perafita l’any 1958. Els seus inicis van ser a El 9 NOU, on finalment va acabar sent el director. Seguidament va fer el gran pas de la seva carrera fitxant com a cap d’esports del diari El País. Besa ha guanyat diversos premis en la seva carrera, entre ells el prestigiós Premi Internacional Vázquez Montalbán.
Què el va inspirar a triar periodisme?
Segurament perquè jo tinc dos germans bessons i requerien una certa atenció familiar i a les hores jo feia vida al carrer i aprenia de la vida de la gent del poble, corria amb una gravadora. Això va fer que tingués una certa vocació per saber, fins al punt que vaig anar al seminari, però no per fer de capellà. Un dia la meva mare li va dir preocupada al capellà que el seu fill volia ser periodista i el capellà li respongué que el seu fill seria periodista o no seria res.
Que destacaria de la seva estada a El 9 NOU?
Doncs primer el que faria és ampliar a la societat el que és el poble i la comarca. Una de les coses que em fan estar més orgullós és que em sento bé a Perafita, al Lluçanès, a Osona i a Catalunya. I una mica ho vaig anar expandint amb El 9 Nou, ja que vaig ser responsable de les pàgines d’esports i d’algunes informacions com les del CP Voltregà i el CP Vic. Tot això em va forjar en el periodisme de proximitat. Si treballes en un diari, per exemple, com El País aquests valors no els aprens, ja que escrius per una multitud que segurament mai sabrà qui ets. Per tant, jo sempre dic que una de les coses bones dels periodistes rurals és que hem après a mirar la gent a la cara, i ho recomanaria a tothom.
Com preveu el futur de la premsa comarcal?
Com a premsa indefinida. Penso en la premsa de proximitat i local i amb la global. Crec que la premsa que queda a mig camí està relativament amenaçada amb les noves tecnologies; Twitter o Facebook en serien exemples, fent que la gent no necessitin comprar diaris que li aportin la proximitat, com seria un setmanari com El 9 Nou.
Al periodisme escrit li queden pocs anys de vida?
Més que pocs anys de vida, ha de canviar la manera de fer. Si entenem el periodisme escrit com a diari, s’ha de reciclar perquè hi ha hagut una part de dopatge. Els diaris no han venut pel que escrivia la gent, sinó pel tipus d’informacions que porta oferint. També la publicitat a disminuït i, això, fa que la premsa escrita tingui menys difusió, però que segueixi sent un motor d’altres tipus de premsa, ja que la premsa escrita és el punt de referència. Cal tenir en compte que per fer un bon guió audiovisual, abans s’ha de saber escriure. Per tant, la defensaré sempre.
Vostè és cap d’esports d’El País, però osonenc. Com el fa sentir no poder parlar o no poder omplir més pàgines d’hoquei en el seu diari? Troba que està infravalorat un dels esports per excel•lència de la nostra comarca?
No només parlaria de l’hoquei, sinó d’altres esports. En la premsa esportiva tenim un problema que és que no fem premsa d’esports, sinó premsa de club. Tota la informació és transmet a través del club. Quan parlem d’hoquei no ho fem generalitzant, sinó del Barça i si parlem del Vic és perquè ha guanyat al Barça. Crec que aquest centralisme és una mica complicat i sortir d’ell no és fàcil. Però, cada persona compra el diari que vol perquè sap que tractarà del seu tema d’interès. Crec que un dels errors dels diaris generalista és que no fem premsa de servei (classificacions, resultats…) i som massa centralistes. Els diaris nord-americans segueixen pensant que hi ha d’haver una pàgina de resultats i això que no surtin els resultats d’esports minoritaris fa que molta gent deixi de comprar diaris. Em considero còmplice, poc valent i poc periodista a l’hora de valorar que una notícia d’hoquei no pot ser més important que l’últim entrenament del Barça, en què no ha passat res.
Em consta que és professor d’universitat. Quin discurs o quins consells dóna als alumnes el professor Besa?
Crec que necessito més la universitat jo que els meus alumnes. Com a mínim jo m’ho passo bé, perquè tenim un discurs força diferent i això t’ajuda molt a enriquir-te.
Gràcies al seu talent periodístic va guanyar el Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán. En un article d’un company seu, Francesc Valls, ens descriu Ramon Besa d’aquesta manera : « Rebelde y descreido así es un discipulo digno de Manuel Vázquez Montalbán. Y así escribe Ramon Besa.» Com es descriu Ramon Besa a si mateix?
(riu) Un nano de poble, enamorat de Perafita, del Lluçanès i de l’ofici. Jo crec que en la vida cadascú ha d’estar enamorat del que fa i jo per sort estic enamorat de la meva feina. I bé, per informar s’ha de voltar molt, veure, no tenir prejudicis, intentar documentar-te. Crec que una de les coses importants és no creure-s’ho. Jo no m’ho he cregut mai i m’agradaria passar a la història com un periodista normal i corrent, cosa que avui dia és difícil.
Què ha après de Manuel Vázquez Montalbán?
Va ser un fora de sèrie, ja que a part de periodista era escriptor, ideòleg… Cal destacar per quines dues coses va lluitar: per l’esport i per la gastronomia. En aquell temps eren considerades dues “tonteries” i això té molt de valor. A la vegada no va haver d’anar en cap tertúlia per demostrar que en sabia. En canvi, avui en dia, si no vas a una tertúlia ets un anònim i un desgraciat.
Guardiola. Un exemple a seguir. Un gran personatge. Creu que serà el millor entrenador de la història del Barça?
A mi m’evoca molt la figura de Samitier als anys 20, amb la diferència que una de les coses que ha provocat Guardiola, sobretot per la gent que som de poble, és la conquista de la metròpoli. Un noi de Santpedor que solament pensa ser futbolista, hi arriba, i quan és allà va xuclant l’essència del Barça. Jo crec que un punt culminant és que un banc faci publicitat d’en Guardiola, ja que els bancs són elements molt conservadors i volen fiabilitat. I també crec que farà com quan era jugador, i va rebre aquelles amenaces i pressions. En un determinat moment necessitarà prendre distanciament i segurament tornarà com a possible director esportiu o president del Barça.
Vostè ha pogut assistir o viure les grans finals… Wembley-92, Paris-06 i Roma-09. Com es prepara un periodista per aquests esdeveniments i com se sent allà?
Mira, jo em sento molt bé, perquè quan exerceixo de periodista em concentro molt, i en canvi quan no faig de periodista sóc un hooligan perillós (riu), crido, xiulo, aplaudeixo… Com a periodista intentes ser objectiu, tot i que intentes dissimular de quin equip ets més proper. Però quan exerceixes de periodista, què fas? Doncs no només et concentres en la final de Roma amb el Barça, sinó que mires de saber qui és el Manchester United, quins poden ser els factors claus que decantin la balança del partit, visualitzar l’arribada el camp, l’escalfament… Llavors pot ser que se te’n vagi la mà en la crònica i això et provoqui cert neguit. Això a mi m’ha ajudat molt perquè a El País, la crònica del Barça-Madrid és la mateixa que es llegeix tan a Madrid com a Barcelona i és molt més objectiva.
Nota diferència entre els periodistes europeus i espanyols en aquests actes?
Sí, perquè els periodistes anglesos, italians i d’altres països els cronistes poden ser persones de 50 i 60 anys. Aquí hi ha un procés força complex, que és: tu comences cobrint els entrenaments del Barça o l’Espanyol, després fas les cròniques i després passes a ser sotsdirector, director en cap i deixes d’anar als llocs. Per augmentar-te el salari t’han d’augmentar el càrrec. En canvi en molts altres països hi ha periodistes que no tenen responsabilitats, però cobren igual que un redactor en cap i són persones que tenen 50-60 anys i que els trobes als camps i tenen una memòria futbolística extraordinària. Una anècdota la vaig viure a Wembley amb un periodista del Telegraph que em demanava si Busquets s’assemblava a Juanito Segarra. Cal dir que Juanito Segarra, tot i no poder-lo veure jugar, va ser un dels meus ídols perquè el seu fill havia estat arquitecte a Perafita i havíem tingut molt bona relació.
Quins són els seus tres millors records en la memòria culé ?
La final d’Abu Dabhi, el gol de Koeman a Wembley-92 i la cua de vaca de Romario a Alcorta.
Joan Laporta. Millor president de la història del Barça o president del millor Barça de la història?
Bona pregunta. Jo en un esport col•lectiu mai m’agrada triar els millors. Un davanter necessita el migcampista per marcar i el defensa perquè els cobreixi. És el mateix d’un president, que necessita un equip de govern fort per avançar. No es pot treure mèrits als presidents que hi van haver al Barça de la Guerra Civil, però, clarament Joan Laporta ha estat el president més decisiu de la història del Barça perquè va acabar amb el complex d’inferioritat en exhibir els valors que ell creia. Però, l’eròtica del poder en major part fa que “embogeixis” i això va afectar a Laporta.
Quina relació mantenia amb Laporta?
Bona i encara ara la mantenim. La nostra relació és curiosa perquè abans de ser president en teníem una, després com a president una altre i ara en política una altre. Això és molt interessant, perquè ell va saber quines havien de ser el tipus de relacions que havíem de mantenir.
Què en pensa del pas de Laporta a la política?
Una persona hauria de tenir dret a fer el que vulgui, però de la manera que ho ha fet pot fer pensar que ha utilitzat el futbol per passar a la política. Jo no m’ho acabo de creure, perquè ell d’alguna manera és com esclau d’aquell PSC-Reagrupament en què la gent li agradava intervenir en política, futbol… I crec que no ho ha fet amb mala fe, tot i que molta gent creu que ha usat el seu populisme per entrar-hi.
El Laporta polític ha demostrat els seus instints bàsics dient estirabots. Com a president del Barça ja notava que era una persona tan primària?
No et pensis, jo crec que en el fons té aquest llenguatge planer per arribar a la gent, però jo no li puc retreure perquè a mi em surt igual. A Laporta li surt perquè és la seva manera de fer i no crec que ho faci amb mala intenció.
{{ comment.text }}