Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

En cinc anys un centenar d’afectats han buscat suport en l’Associació d’Alcohòlics Rehabilitats d’Osona

L’entitat, sense ànim de lucre, ofereix sessions grupals diàries i atenció telefònica permanent. La vigatana Ester Poquí, que fa 18 anys que no beu, explica el seu cas.

  • El 9 Nou
  • 22/11/2011 | 7:59

Un de cada deu pacients que passen per les àrees bàsiques de salut d’Osona reconeixen problemes amb l’alcohol, segons dades de què disposa l’Associació d’Alcohòlics Rehabilitats d’Osona, una entitat que va néixer ara fa cinc anys. En aquest temps, han fet costat a un centenar d’afectats, una via més per abordar la problemàtica personal i familiar que genera aquesta addicció.

Els mateixos professionals del sector van rebre amb molt bons ulls la creació, ara fa cinc anys, de l’Associació d’Alcohòlics Rehabilitats d’Osona (ADARO), un nou recurs per fer costat a les persones amb problemes d’addicció a l’alcohol i als seus familiars. En aquests cinc anys, han ofert atenció i grups d’autoajuda a un centenar de persones.

La particularitat del nou col·lectiu era que fossin les mateixes persones que han passat per aquesta addicció les que poguessin explicar la seva experiència. “No hi ha millor manera de rehabilitar un alcohòlic que un altre alcohòlic”, destaca el santhipolitenc Xavier Juclà, president de l’associació. I és que, segons ell, “els metges tenen la teoria, però nosaltres la pràctica”. El mateix Juclà pot aportar el seu cas personal: “Fa 27 anys que sóc alcohòlic rehabilitat; això vol dir una lluita constant a la vida”.

Per afrontar la malaltia, relata, només hi ha dos medicaments possibles: “deixar de beure i acceptar que ets un malalt crònic de per vida”. Aquest és, precisament, un dels cavalls de batalla per començar a superar l’addicció: “Tenir un alcohòlic a casa és un tabú; ni el mateix afectat ni la seva família ho acostumen a acceptar”. La majoria comencen defensant que el que beuen és “normal”, però “quan comences a estirar la corda t’adones què consideren normal: una ampolla i mig diària de whisky, 27 cerveses…”.

Segons Juclà, un dels problemes és que la mateixa societat no tracta l’alcoholisme com una malaltia, “sinó com un vici”. Com a exemple, “la Seguretat Social no ens farà mai una baixa per alcoholisme”. Juclà insisteix que aquesta “és una malaltia molt dura, una degradació total de la persona”. I això ho pateix “tant ell com el seu entorn familiar”. El gran repte, segons ell, és avançar “en una prevenció adequada”. Juclà explica que en les sessions grupals no miren d’abordar el perquè de l’addicció, sinó “com ajudar-los a deixar de beure”.

L’entitat ofereix consultes diàries, cada tarda: els dilluns i dimecres, a Càritas de Vic; els dimarts, al CAP de Torelló; els dijous, a la seu de Salut Mental; i els divendres, a l’Hospital de Sant Jaume de Manlleu. També atenció telefònica, de les 8 del matí a les 10 de la nit. En el cas de Vic els agradaria poder fer les sessions de grup a les mateixes dependències de Salut Mental en lloc de Càritas, per dotar-les “d’un entorn més adequat”. En aquest sentit, recorden que el col·lectiu només pot fer grups d’autoajuda “no teràpies de grup, perquè per fer-les necessites un professional mèdic”, matisa Ester Poquí, membre de la junta. Fins ara han constatat que entre la gent que atenen –a qui li asseguren la confidencialitat– hi ha cada vegada més “policonsumisme”. I és que “totes les addiccions són cosines germanes”, conclou Juclà.

A Osona, el recurs mèdic principal de què disposen les persones amb problemes d’alcoholisme per tractar la seva addició és el Centre d’Atenció i Seguiment de Drogodependències (CASD), un servei vinculat a l’àrea de Psiquiatria i Salut Mental del Consorci Hospitalari de Vic. L’any passat, aquest centre va atendre 329 pacients en primera visita, dels quals la meitat era per problemes amb l’alcohol (la resta, per addicció a la cocaïna, els opiacis i el cànnabis). El conjunt del servei va generar gairebé 10.000 visites successives durant tot el 2010.

Aquestes xifres s’han mantingut relativament estables els últims cinc anys. El que no recullen les dades, però sí que han constatat els professionals del centre, és un increment “d’intoxicacions d’alcohol de cap de setmana”, apunta Jordi Verdaguer, psicòleg del CASD. En aquests casos pot no haver-hi, encara, un problema de dependència. “Són abusadors de cap de setmana, i ells mateixos no tenen percepció de risc”. Segons ell, però, alguns d’aquests joves poden arribar a ser addictes a l’alcohol “si la cosa no es talla a temps”. I és que, “a segons quina edat, ja no podran evitar d’estar enganxats”.

Per afrontar la rehabilitació, algunes de les persones ateses al CASC es deriven al servei de rehabilitació comunitària que s’ofereix des de l’històric CADO, al carrer de Sant Pere de Vic. L’any passat van atendre un total de 67 drogodependents, dels quals 15 eren per consum d’alcohol. Més de la meitat d’aquests drogodependents, amb una mitjana d’edat de 41 anys, arrossegaven “politoxicomanies”; o sigui, ingereixen diferents drogues simultànies. En aquest sentit, també s’estén el perfil de pacient amb una “patologia dual”, explica Jordi Verdaguer. És dir, que acumulen simultàniament un problema d’addicció de drogues amb una malaltia mental. “Moltes vegades una cosa porta a l’altra”, conclou Verdaguer.

“Aquesta malaltia és crònica. La vigatana Ester Poquí, que fa 18 anys que no beu, explica el seu cas

Es va iniciar en el consum d’alcohol de ben jove, bàsicament a través del vi i la cervesa. El dia que va començar a ser conscient de la seva addicció, “ja va ser massa tard”. La vigatana Ester Poquí té 57 anys, i en fa 18 que va deixar de consumir. Tot i això, és conscient que la lluita no s’acaba mai: “Aquesta malaltia és crònica”, adverteix.

Poquí rememora el “drama” personal que li representava l’addicció. “Només esperava que fossin les 3 per plegar de treballar i anar a casa, per beure. L’endemà anava a treballar amb ressaca, però mai m’havien vist borratxa”, relata. Això sí, a la feina, “era una mala empleada, tot eren baixes i excuses; perquè de mentides, els alcohòlics, totes les que vulguis”. Va arribar un punt que “no m’interessava res més que l’alcohol”, mentre un estat depressiu la consumia per dins. “Tant de bo em morís”, havia arribat a pensar, tot i que mai es va plantejar el suïcidi. Poquí va dir prou el dia que va començar a tenir “llacunes” mentals. “No recordava què havia fet el dia abans”. I es va espantar. Va ser llavors quan es va presentar al CADO i, aquesta vegada sí, els va assegurar que ho volia deixar. Van ser dos anys de seguir teràpies, que van resultar ser “la meva salvació”. Per això, ara n’és una “defensora acèrrima”, de les sessions grupals: “És una manera d’adonar-te que no estàs sol, de no sentir-te tan culpable”, conclou.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.