Gara Roda (St. Quirze del Vallés, 1992). És una actriu de teatre musical de 22 anys. Parla català, castellà i anglès amb fluïdesa i està estudiant alemany. Li encanta viatjar i conèixer gent d’altres cultures, té amics de tot arreu del món. Llegeix molt, i li agrada molt el cinema també. És apassionada amb tot el que fa i molt aplicada quan alguna cosa li interessa de debò. No espera que les coses es presentin, treballa per fer-les realitat. I avui, un dimecres qualsevol, la Gara m’ofereix part del seu temps i ens trobem en una cafeteria del barri de Gràcia a Barcelona per xerrar sobre ella, la seva professió i l’èxit del musical Sister Act, que el pròxim 26 d’abril inicia la gira arreu d’Espanya.
– La Gara i els seus inicis
Sóc la germana gran de tres, els meus dos germans tenen 13 i 10 anys. El meu pare viu a València i la meva mare a Sabadell. Jo visc a Barcelona i la meva parella a Suïssa. O sigui que… em moc bastant. Vaig començar a estudiar a l’escola Eòlia quan era petita. Als 16 vaig decidir fer el batxillerat a distància pel IOC i estudiar dansa en la Coco Comín tots els matins. Quan vaig fer els 18 vaig anar a estudiar el recorregut de formació professional a l’escola Aules de Barcelona. Paral•lelament havia començat, als 14 anys, a fer cant particular, primer amb Ira Prat i posteriorment amb Daniel Anglès.
– Quan vas començar el teu camí cap a la interpretació?
Sempre he tingut clar el “que volia fer”. He tingut molta sort amb això. Des de petita deia a tothom que jo volia ser “actriu de teatre”, així que per mi tot s’ha limitat a perseguir un somni i no a descobrir-lo. Suposo que a partir dels 14 va ser quan realment m’hi vaig posar, però ja abans, als 12 havia sortit a la sèrie “El cor de la ciutat” i havia fet alguna figuració per TV3.
– Com van ser els teus inicis al món cultural?
La meva família per part de pare està bastant ficada en aquest món. Directors, professors, crítics… El meu avi va ser director de l’Institut del Teatre i el meu oncle encara hi treballa. He crescut en un ambient bastant artístic, per tant per mi, no era una cosa estranya fer teatre. Els meus pares primer s’ho van prendre com una cosa passatgera, i després ho van acceptar i em van fer costat.
– Cantes, balles i interpretes. Tot en un. Si ja és complicat fer bé una cosa, fer-ne tres… Què t’agrada més?
Ufff. TOT. De petita em volien fer triar… “però tria una cosa, nena” em deien. Jo sempre ho volia ser tot, m’apassiona el teatre musical per això. Cantar i interpretar suposo que són els meus forts. Ballo bé, però no em puc considerar una ballarina, perquè les ballarines de debò comencen des de molt petites i es passen moltes hores només ballant. Jo vaig començar tard i tenia l’atenció dividida. Tinc l’avantatge que puc fer les tres coses amb bastanta qualitat i hi ha poca gent que ho pugui fer.
– Avui dia, segueixes formant-te? On?
Segueixo fent classes de dansa i cant a Aules i Som-hi dansa. En aquesta professió no es pot parar mai. En aquest precís moment no faig res d’interpretació perquè no he tingut l’oportunitat, no perquè cregui que és menys important. Treballant en el teatre un acaba molt cansat, i no puc forçar la màquina tampoc. Haig de tenir, com tothom, les meves hores de descans.
– Com va ser el teu primer projecte? Explica’ns una mica la teva trajectòria
He tingut molts projectes mentre estudiava. El Game Over, un musical de dues persones que vam fer a l’Almeria, n’és un. Després d’acabar a Aules va venir el Goodbye Barcelona al teatre del Raval de Barcelona, també vaig participar a Josafat on feia un dels personatges principals a Girona, i que després hem gravat el CD. A l’estiu va venir el Per Sobre de Totes Les Coses, un musical meravellós i un projecte màgic en el qual vaig tenir la sort de treballar i durant els assajos, vaig saber que m’havien agafat per al musical de Sister Act, l’oportunitat de la meva vida diria jo, i el meu somni fet realitat. En realitat, el meu pla era anar a estudiar un màster a Londres, però de moment guardo aquesta idea en el calaix per quan tingui un any sense treball.
– Arriba Sister Act a Barcelona.
Com t’he dit, jo volia anar a Londres, em vaig preparar per a un parell d’audicions en unes escoles d’allà i van venir els càstings del musical Sister Act a Barcelona. Vaig trigar molt a enviar el CV però com encara no havia rebut resposta de les escoles, vaig decidir presentar-me a l’audició del musical sense cap expectativa. Ara mateix (com en tots els sectors) hi ha molt poc treball, i hi havia MOLTÍSSIMA gent que es presentava, tot aquell que coneixia ho feia. A la primera fase hi vam assistir en manada, era gairebé una sortida amb amics. Vaig anar passant fases, però no m’ho creia massa perquè hi havia moltes noies del meu perfil i que havien treballat molt més que jo. No va ser fins a l’última fase que em vaig plantejar que potser podia passar, jo m’imaginava que podia formar part del cor o del grup dels ballarins… Mai m’havia plantejat que em donarien el paper que tinc fins que no em van cridar l’endemà per dir-m’ho. I quan ho vaig saber, no vaig poder parar de plorar…
– Quin tipus de proves vas haver de fer per aconseguir un paper en el musical?
Tots els càstings acostumen a ser més o menys iguals. Primer et convoquen a una audició oberta. Has de portar dues cançons de lliure elecció de diferents estils. D’aquí fan un “tall”, o sigui, envien gent a casa. Si els has agradat, fas la prova de dansa, i allà, fan un altre tall que et diuen per e-mail. Si has passat, t’envien material per a un dels personatges i tornes al cap d’un temps per fer la segona fase. Aquest treball ja és més específic de cada personatge i pot durar de 5 minuts a tot un dia. En el meu cas vaig estar unes 8 hores allà, i al cap de dos dies em van fer tornar per a la fase final. Érem cinc noies. Bàsicament el que vaig haver de fer va ser repetir el mateix una vegada i una altra, provant diferents coses per mostrar la meva versatilitat o per si els interesses per cobrir algun dels personatges. T’envien a casa i toca esperar fins que et diuen alguna cosa. En el meu cas va ser just l’endemà quan vaig rebre una de les millors trucades de la meva vida.
– Què és el que més t’agrada d’aquest musical?
M’agrada que la gent s’ho passi bé, que s’oblidin dels problemes i es rigui. Riuen molt. També m’agrada el missatge que dóna… Mai és tard per canviar i per prendre les teves decisions i agafar el timó de la teva vida.
– El teu paper en el musical és el de la Germana Maria Roberta. En què t’assembles i en què et diferencies del teu personatge?
Som bastant diferents però tenim un fons comú. Ella és molt tímida, i sempre ha fet el que els altres han decidit per ella. No ha pensat mai en cap vida que no fos la que li ha tocat i fuig de ser el centre d’atenció. Enmig de la funció fa un canvi, i descobreix que pot ser molt més, que pot triar com vol viure la seva vida.
Jo, d’altra banda, no sóc tímida i tinc molt més caràcter que ella. Però comparteixo el mateix descobriment que ella. Un mateix ha de triar i dirigir la seva vida, sinó, els altres prendran les decisions per tu.
– Whoopi Goldberg va ser una de les amfitriones el dia de la inauguració del musical. La vau conèixer? Vau compartir algunes paraules amb ella?
Sí, sí, la vam conèixer. Vam acabar la funció i… Allà estava! Durant les salutacions al públic va entrar a l’escenari, va ser un xoc. Va ser meravellosa i divertida. Tenia bones paraules per a tothom, i bons consells. Ens va fer riure i passar molt bona estona. Fins i tot em va abraçar!! I tinc una foto amb ella que ensenyaré als meus néts, per descomptat.
– Tens algun projecte més en marxa?
De moment em podeu trobar al teatre Tívoli de Barcelona. Espero que tinguem Sister Act per molt temps. Projectes n’hi ha, però cap que destaqui, la meva prioritat ara és el musical i el meu projecte és mantenir fresca i sincera la funció cada nit per a tothom que vingui a veure’ns.
– Per acabar… què opines sobre l’IVA Cultural?
Ufffff. M’enfada enormement i em posa molt però que molt trista. Em fan venir ganes de fugir del país. Però no m’agrada parlar de política, no s’ho mereixen.
{{ comment.text }}