Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Gràcies a la constància he arribat on sóc”

Albert Medina, estudiant de Periodisme de la UVic, entrevista Miki Martínez, que juga a Segona Divisió A amb el Gimnàstic de Tarragona. Format al Pradenc, després va jugar al Vic, a l’Espanyol i, i finalment al Nàstic. Ha arribat a jugar a la selecció espanyola sub-23.

  • El 9 Nou
  • 25/02/2011 | 8:25
  • 0

Miquel Martínez Moya (Miki) neix a Berga l’any 1984. Ocupa la posició de migcampista i acutalment juga al Gimnàstic de Tarragona. Sorgí de la pedrera de l’Espanyol per convertir-se en un viatger en les categories nacionals del futbol espanyol, arribant a debutar a 1a divisió amb el club blanc-i-blau i jugant els Jocs Olímpics del Mediterrani 2005 amb la selecció espanyola sub 23.

-Del Pradenc… al Vic i després a l’Espanyol… Quins canvis vas viure?

-Doncs la veritat és que canvis molt forts, molt dràstics. Recordo que tenia que deixar les classes a mitges per anar a entrenar. A part entrenavem tres dies i arribavem bastant tard a casa, per sort ens portaven en taxi.

-Home de mig camp. Organitzador. T’agrada marcar gols o donar l’última passada?

-Com que mai he sigut molt golejador sempre m’ha agradat molt més distribuir i organitzar el joc i evidentment donar l’última passada.

-Un referent futbolístic?

-Michael Laudrup. Des de petit. Seguia primer el Barça i després al Madrid perquè hi jugava ell. A part m’agradava molt perquè sempre jugava endavant, sempre prop de la línia de tres quarts i no s’encantava amb la pilota als peus.

-De l’Espanyol “B” al debut a Primera. Vas ser convocat el dia de la final de la Copa del Rei i vas poder disputar algun partit amb el primer equip. Com et vas preparar per aquests moments? Algun ritual a seguir?

-No, la veritat és que no perquè quasi bé no t’ho esperes. Sincerament estas més nerviós quan entrenes amb els del primer equip que no pas en l’esdeveniment perquè quasi bé no t’en dones compte. Recordo el partit que vaig jugar al camp del Villareal, va passar molt ràpid i bé quan ets allà intentes controlar bé totes les pilotes i concentrar-te molt, però passa massa ràpid.

-I també a la sub 23. Als Jocs Olímpics del Mediterrani. Almeria 2005. Com se sent un català vestint la roja?

-Molt orgullós no per vesitr la camiseta de la selecció, sinó per ser dels escollits. Erem tan sols 24 jugadors i poder ser-hi entre ells de tants i tants jugadors que hi han per triar et fa sentir molt orgullós.

-Com et prepares mentalment per aquest gran esdeveniment?

-La veritat és que és més dificil. Passes uns deu dies fora de casa i la distància costa. Però bé intentes estar l’ho més relaxat possible, però clar és un torneig i estas molt concentrat.

-És més important la condició física o mental per afrontar-ho ?

-Sens dubte la mental, perquè físciament, més o menys, tothom pot estar bé. Però en competicions així hi han moments complicats i necessites una forta condició mental per afrontar-ho.

-Quins són per tu els moments més díficils en la disputa d’uns Jocs Olímpics ?

-Doncs clarament el moment de l’expulsió. Recordo que es va produir sense que jo fes pràcticament res. Es va montar una tangana a la banqueta i l’àrbitre bucava desesperadament el jugador que portava el 6, que era jo, i estava a punt d’entrar al camp. Per sort, com que era la Federació Espanyola qui organitzava tan sols em va posar un partit de sanció i vaig poder disputar la final.

-Seguieu uns entrenaments específics per l’ocasió o eren semblants als que realitzaves durant tota la temporada?

-No, seguíem uns entrenaments semblants. El que passa és que em va ser més dificil perquè ens van convocar tan sols deu dies abans i amb l’Espanyol “B” ja haviem acabat els entrenaments i em va tocar treballar bastant sense pilota per conta meva.

-Us marcaven una dieta especial?

-A les concetracions et controlen una mica i tens la gent una mica a sobre. A casa per suposat que no, però allà si, et marcaven una mica la dieta a seguir.

-Seguies alguna rutina o portaves algun objecte per portar sort durant els Jocs Olímpics ?

-Intento sempre entrar amb el peu dret i porto una estampeta de la Verge que em va donar la meva àvia. No sóc massa creient amb això però ho porto per respecte.

-Trobaves molta diferència entre la Lliga i els Jocs Olímpics?

-Sí, realment bastant, perquè els Jocs és a vida o a mort i tens un partit i l’has de guanyar. Tot va més depressa, tothom va amb més ganes i evidentment també hi han més errors, però és normal perquè tothom vol guanyar. En canvi a la Lliga és molt més calmat, són més partits i hi ha més marge.

-Canvien molt les xerrades tècniques en aquests actes, o era un reflexe del que senties durant tota la temporada?

-És pràcticament el mateix, perquè a la Lliga tots ens coneixíem i allà a la selecció també. L’entrenador als Jocs et podia donar alguna referència però bàsicament seguien el mateix esquema que durant tota la temporada.

-Canvia molt els entrenaments en categories inferiors (sub-23) que en la selecció absoluta, o es manté un esquema semblant per tots?

-Recordo que seguíem el mateix sistema de joc que l’absoluta, intentavem tenir el control de la pilota i fer-la circular ràpid.

-Moments durs, vas perdre un company d’equip, en el malaurat cas d’Antonio Puerta…

-Va ser molt dur. Als Jocs estàvem en apartaments i compartíem habitació amb 4 jugadors. A mi em va tocar amb en Puerta, Kepa i Jesus Gámez. La veritat és que fa molta cosa perquè ningú s’ho esperava i a més s’hi convius deu dies sencers amb ell doncs afecta bastant, va ser un cop bastant fort.

-Tornant a la LFP, al 2006 fitxes pel Getafe de Schuster i acabes cedit a Jaen. Com et vas sentir al veure que no podies jugar a 1ª?

-Enganyat. Primer per part de l’Espanyol, perquè la meva sortida ja va ser estranya, ja que vaig haver de rescindir un any de contracte. Amb molta il•lusió vaig fitxar pel Getafe però el primer any ja em van cedir al Real Jaén, sense donar-me l’opció ni d’entrenar. Va ser el pas més dur de la meva carrera.

-Tornes a Catalunya. Què vas aprendre en la teva estada a Jaén?

-Doncs que el futbol allà el viuen molt. Cada cap de setmana venia molta gent al camp. També vaig aprendre a viure a 1.000 km lluny de casa, que psicològicament és dur. Però bé, de tot se n’apren.

-Sabadell… Lleida… i salta la sorpresa… Gimnàstic de Tarragona. Creus que el destí te la tenia guardada?

-Jo crec que tal com han anat les coses, en el destí no hi crec massa. He tingut molts pals pel mig, molts contractes quasi firmats per anar a Segona Divisió A s’han vist trencats… Crec que és un premi a la constància, a aprendre a no baixar els braços i a treballar dia a dia.

-Com veus la situació al Nástic?

-Una mica díficil. Estem a baix. Ara arriba un nou entrenador que ens aportarà noves idees i esperem que funcioni.

-Vas en augment. Pròxima parada: Retorn a Primera?

-(Riu) No hi penso. Si hi hagués pensat cada cop que m’he emportat un desengany hagués fallat. Ara tinc que lluitar per ser titular aquí, que realment costa bastant. Més endavant el temps dirà.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.