Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Gràcies a l’impacte d’internet, el procés el controla la ciutadania”

El periodista Saül Gordillo va presentar ‘Sobirania.cat’ a la llibreria La Tralla de Vic, acompanyat per un altre dels pioners de la xarxa a Osona, el periodista Miquel Macià.

  • El 9 Nou
  • 08/08/2014 | 11:22
  • 0

Saül Gordillo (Calella, 1972) és un dels periodistes catalans amb més presència a la xarxa. Va començar al diari ‘El Punt’ i va ser director de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) per passar després a ‘El Periódico’, on actualment és cap de continguts digitals. Paral·lelament, ha desenvolupat una activa trajectòria ciberactivista. Fa 10 anys es va iniciar com a blogaire amb el Bloc Sense Fulls www.saul.cat, va fundar després el portal Poliblocs.cat i –no cal dir-ho– és activíssim a totes les xarxes socials. Ara publica ‘Sobirania.cat’ (Crea’t Edicions), un relat sobre la relació entre internet i el canvi polític que ha viscut Catalunya.

A ‘Sobirania.cat’ vostè ens ve a dir que la situació del país no seria la mateixa sense el ciberactivisme?

Aquesta és la tesi. No hi ha cap fórmula que ho demostri, però el llibre dóna arguments per sostenir-la. Venim d’un llarg recorregut d’un espai propi, català, a internet. Històricament s’hi han fet moltes campanyes en favor d’una manera d’entendre el país i de ser normals a la xarxa. Ha coincidit amb el pospujolisme, el debat estatutari i, ara, el sobiranista. No sé si el procés estaria en aquest punt sense la xarxa, però sé que no seria un procés transversal, dominat per la societat de baix a dalt. Seria més controlat per les elits en el temps i les formes.

Les xarxes han estat l’espai de normalitat que el catalanisme desacomplexat no trobava en altres àmbits?

Fora de l’àrea de Barcelona, sí que es reflectia –gràcies als mitjans comarcals– una normalitat que s’adeia amb la realitat del territori. Però a Barcelona, els grans mitjans segurament no expressaven la pluralitat i no recollien el sentiment sobiranista, tot i que fa un anys aquest era més marginal. En canvi, això sí que existia a la xarxa. Es podia viure amb normalitat, podies ser català a internet. Ara es produeix una paradoxa inversa…

En quin sentit? La xarxa ja no reflecteix la realitat?

Penso ara que hi ha més normalitat al carrer amb relació al debat sobiranista que no a la xarxa, on veig més crispació. Té a veure amb la proximitat de la data de la consulta, i que a internet pesen eines com Twitter, els 140 caràcters. Tot és més immediat, més compulsiu… abans internet era més pausat, la gent publicava blogs que t’obligaven a desenvolupar una idea i argumentar-la… ara anem més excitats.

Els blogs també tornen, si és que mai han marxat…

Els clàssics tornaran. Aquesta manera de fer més slow és imprescindible que la preservem, passi el que passi en el futur del país i en els usos i consums d’internet. Poso l’exemple d’algun periodista que agafa el blog com a espai d’alliberament personal i professional, quan té la sensació que el mitjà on treballa no recull prou la seva sensibilitat.

La xarxa ha incidit en l’evolució política? “Molts catalanistes s’hi han fet sobiranistes”, diu vostè…

Hi havia un comú denominador de gent catalanista que defensava quatre coses bàsiques de la identitat: la llengua, la cultura, una mica de finançament… El pujolisme aplegava això. Es retira Pujol, i el tripartit posa sobre la taula el debat de l’Estatut, que fa reaccionar Espanya. I això accelera l’evolució, que es produeix a la xarxa perquè és on es respon de manera més fàcil i ràpida els arguments que arriben de Madrid. La capacitat col·lectiva de rebatre’ls porta una part del catalanisme a veure que calia alguna cosa més que, simplement, ser catalanista. Quan el president Mas va a Madrid a proposar el pacte fiscal i torna amb una negativa, s’estén la sensació del no hi ha res a fer amb Espanya, i a la xarxa es viu de manera intensa.

El que ha emergit a les xarxes és l’independentisme racional, argumentat?

Sí, en la mesura que gent de primera línia intel·lectual intervé en el debat i respon amb arguments, xifres i dades que no tenen a veure amb els sentiments. O els comptes de Twitter en castellà, anglès i altres llengües… el discurs sobiranista se separa del discurs identitari. Ha estat la suma de moltes accions, de moltes campanyes, la que ha donat com a resultat aquesta idea. I la crisi econòmica hi ha contribuït claríssimament: quan tens la informació, i aquesta circula, es pot contrastar.

Hi ha moments clau, punts d’inflexió en aquest procés de revolta a la xarxa?

Aconseguir el domini .cat d’internet va se una victòria, una injecció de moral. L’Estat no s’ho esperava. L’augment de tràfic de les webs informatives, el paper dels blogs en el debat de l’Estatut, la primera gran manifestació contra la retallada de l’Estatut –que els mitjans tradicionals silenciaven i que bullia a les xarxes… Facebook i Twitter– també va servir perquè partits nous tinguessin un protagonisme inesperat.

Reagrupament i Solidaritat són aquests partits?

Sí, són dues escissions d’ERC, i els seus capdavanters organitzen uns partits ràpidament gràcies a internet, cosa que també obliga ERC a canviar coses. L’ERC d’ara ha canviat respecte a aquella que, quan va arribar al poder, es fascinava per allò que fascinaven els partits anys enrere, com anar a veure el director d’un gran mitjà. En canvi, arriben Carretero i López Tena i munten un partit en quatre dies. I les CUP? Ara a Espanya hi ha una certa fascinació per Podemos, però aquí fa quatre o cinc anys les CUP no eren al Parlament, però ja eren presents a les xarxes com si hi fossin. Després van venir a confirmar-ho els resultats electorals, es va veure que aquella presència no era fum.

La Via Catalana també es va moure per la xarxa…

Claríssim. La logística, la capacitat de fer un discurs previ, amb els vídeos de YouTube que anava penjant l’ANC, els vídeos i fotos de les cadenes i estelades arreu del món, el Google Maps per anar distribuint la gent… la Via Catalana és impensable sense la xarxa.

Diu que el país actual “no s’entén sense Vilaweb”, el primer diari digital. Tan important ha estat la presència dels digitals en l’espai comunicatiu del país?

Quan va néixer Vilaweb, era l’únic lloc on podies trobar coses del País Valencià o les Illes… Gràcies a Vilaweb teníem una visió de conjunt d’allò que ja sortia als mitjans locals. Després hi ha hagut una pugna entre els digitals que tenen una línia nacional clara. La premsa tradicional, pressionada per aquesta irrupció, també ha hagut de moure’s. I això és una bona oportunitat per als mitjans tradicionals. Neix l’’Ara’, en digital i paper, això força la sortida de ‘La Vanguardia’ en català, quan el tripartit feia anys que els demanava que la fessin.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.