Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Harley Martínez: “Ja no som artistes sinó productors culturals”

“Ja no construeix així per als pobres”, deia una veïna estranyada al veure com un equip audiovisual gravava davant de casa seva. Harley Martínez (Terrassa, 1993) es fixar en l’arquitectura residencial dels anys seixanta, uns edificis construïts sota la ideologia caduca dels anys de bonança econòmica.

  • El 9 Nou
  • 24/11/2014 | 14:10
  • 0

Amb 21 anys, aquest estudiant de Belles Arts a la Universitat de Barcelona s’ha envoltat d’un equip de cinc persones per dirigir un producte audiovisual sobre arquitectura i urbanisme que pot il·lustrar-se mitjançant una qüestió plantejada per Italo Calvino: són les persones les que determinen la ciutat o és just el contrari? Aquest passat dilluns va presentar El Milagro a l’auditori Meier del MACBA, dins el cicle ‘Pica i fuig’ de la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya.

T’estàs especialitzant en escultura. Per què vas decidir treballar en un projecte audiovisual?

Si vols que et sigui sincer encara no ho acabo d’entendre. Fora bromes, el que més m’interessava de treballar amb vídeo era adoptar el ritme de treball de la indústria audiovisual, les seves jerarquies i mimetitzar la seva estètica.

Però no tens una base audiovisual sòlida. Per què et llances a fer El Milagro, un vídeo art que t’ha portat més d’un any de recerca i producció?

Primer de tot, El Milagro no és un vídeo art. Té més de videoclip que de vídeo art. Tot i que tinc una formació escultòrica, una de les coses que més em molestaven de l’escultura és el treball individual, és a dir, per poder treballar en equip en un projecte escultòric ha de ser d’una gran envergadura. En canvi, el que m’interessa del vídeo és que és molt fàcil involucrar altres persones. Quan això passa, ja no es tracta de compartir feines sinó opinions i són aquestes les que acaben perfilant el teu projecte. El que s’ha intentat amb El Milagro ja no és només mimetitzar una estètica cinematogràfica sinó els seus ritmes de treball. He intentat, per sobre de tot, envoltar-me de persones que fossin crítiques amb el projecte i així enriquir-lo no només de forma teòrica o conceptual, sinó tècnica.

Al principi no contemplaves ser crític amb el teu projecte i finalment has buscat i aconseguit que fos subjectiu. Amb quina finalitat?

Partia d’una premissa molt clara, presentar un fenomen econòmic amb la màxima objectivitat possible. Gràcies a treballar amb una estructura audiovisual he pogut veure que aquesta premissa de la qual partia era errònia perquè en la sola decisió de tractar un fenomen concret ja estava parlant de la meva subjectivitat. Per tant, per què no presentar aquest fenomen evidenciant la part mes sensitiva?

Creus que algú podria tatxar El Milagro de falta de contingut i de ser superficial?

Superficial, és clar, i m’agrada molt que treguis aquesta paraula perquè el que he fet és banalitzar sobre la seva estètica i la manera com es presenta. De contingut penso que no en falta perquè hi ha una base històrica molt forta i un fenomen econòmic molt definit. Si que és veritat que amb el procés d’aquest producte potser s’ha intentat obviar la part mes teòrica i històrica però no perquè hi hagi una mancança de contingut, sinó perquè per obtenir un producte audiovisual s’ha d’intentar minimitzar al màxim tot aquell contingut teòric que presentis perquè sigui llegit de la forma mes ràpida i fàcil possible. El productor del projecte sempre deia “pensa que aquells que vegin El Milagro no estan interessats en la idea econòmica, sinó en la idea estètica que presentes”.

Durant tot el procés, tu i el teu equip heu evitat les paraules ‘obra’ i ‘política’. Per què?

Per elecció personal i no per part de l’equip. Sempre he sigut molt reticent amb aquestes paraules de caire més artístic o creatiu perquè en ple segle vint-i-un les muses no baixen del cel i t’inspiren. Nosaltres ja no som artistes sinó productors culturals perquè si bé és veritat que produïm, no creem perquè en aquesta paraula hi ha connotacions religioses i místiques, connotacions que no reflecteixen feina sinó genialitat i la genialitat és una cosa que va quedar obsoleta fa més d’un segle. De totes maneres, la semàntica no determina la validesa d’un projecte. Sempre em costa parlar d’obra i creativitat perquè no em considero una persona creativa sinó molt treballadora. Ja sigui per qüestions educatives o del sistema, sempre m’ha agradat jugar amb aquesta dicotomia i entendre producte per obra i treball per creació.

La música juga un paper molt important al projecte. A què és degut?

Una de les coses que volia fer des d’un principi (parlo de fa un any) era utilitzar la música com a principal articulador descriptiu de les imatges que es veuen. Quan es tracta d’un producte audiovisual el so és tan o més important que tot allò que reps pels ulls. La banda sonora no només ha ajudat a articular El Milagro de forma més discursiva, sinó que ha acabat constituint tot el fil narratiu que hem construït amb en Biel Blancafort, autor de la banda sonora i sense qui això hagués sigut del tot impossible. Creu-me, no exagero, li estic molt agraït. És un gran professional.

En més d’un moment parles d’estètica i de sensibilitat. Què veus quan mires l’arquitectura de El Milagro?

L’arquitectura no només té una voluntat funcional, parlant antropològicament, sinó que hi ha una clara voluntat estètica. Jo penso, des del meu no tan humil punt de vista, que tota l’estètica sota la que es van concebre aquestes infraestructures no només ha passat de moda sinó que ha caducat. Un dels punts a favor és que juga amb una dicotomia: per una banda construeix una experiència sensible mitjançant les imatges i el so i, per altra banda, s’apodera d’aquesta estètica “feista” tant i tant quotidianitzada.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.