Jordi Badia: “En els pobles abandonats hi ha una història menuda que es perd”

Ha passat d’ escriure sobre esports a una literatura dramàtica. Què el va portar a canviar tan radicalment?

La història té un punt de dramatisme, és cert, i està ambientada en un poble, La Guàrdia Pilosa, per tant l’ambient és rural. He explicat una història i l’he ambientada en un poble perquè em venia de gust i perquè l’origen de la novel·la és la intenció de dotar de memòria a un poble d’aquests com n’hi ha tants que van quedar abandonats per la mecanització del camp però son pobles que com en aquest cas, aquest any complirà mil anys.

Per què aquest poble i no un altre?

És el poble en què visc, vaig venir fa 13 anys, llavors s’havia començat a repoblar des dels anys 80. De manera fixa no hi vivia ningú i vaig ser la primera persona que hi va venir a viure de forma fixa. Sempre que havia passat per un lloc i havia vist pobles abandonats havia pensat que en aquestes cases hi havia viscut una història menuda que es perdia, la memòria popular, les cançons populars, que durant l’època anaven passant d’avis a fills o a néts, les histories del poble, de la gent, contes, rondalles, llegendes que anaven passant d’una manera oral i que ara pel tipus de vida que portem tot això es va perdent perquè els contes a la vora de la llar de foc no es mantenen ja ni als pobles. Una mica tot el simbolisme i aquest fil que em semblava que es trencava.
Així doncs aquesta novel·la serveix per explicar la història del seu poble o valdria per tots els pobles?

Està centrat en aquest poble, és una novel·la, és ficció. Però crec que això evidentment ho ha de dir el lector. En principi podria ser qualsevol poble.

Els habitants del poble han estat font d’inspiració per als personatges ficticis?

Ells sí que s’hi senten identificats. No sé si un cop trencada aquesta frontera local, el lector s’hi podrà sentir identificat i podrà llegir el què jo pretenc dir. Però no són personatges inspirats en personatges reals perquè és una ficció i abasta una època gran, del 1910 fins a l’any 1999.

Qui és Maria Closa?

És un personatge de ficció. La novel·la està en primera veu, és ella qui parla durant tot el llibre. Representa una conversa però està en forma de monòleg. No hi ha interlocució, és només la Maria Closa la que ens narra la seva vida.

Hi haurà una segona part?

No ho crec, en principi no, vaja. No hi ha previst ni m’he plantejat fer una segona part ni crec que hi pugui ser. Les properes novel·les que tinc pensades continuaran ambientades en aquesta zona, però en principi la continuïtat d’aquesta “Maria Closa”, no. Es tracta d’un canvi de gènere que tinc intenció de continuar treballant.

Quins motius l’han dut a canviar tant radicalment de gènere?

Fins ara havia escrit llibres d’assaig, la ficció sempre l’he tinguda molt present i tenia clar que algun dia m’hi posaria i crec que per circumstàncies m’ha semblat que ara m’ha arribat l’hora de posar-m’hi. He tret aquesta primera novel·la i ja veurem que passarà en el futur. Com que he escrit tota la vida, encara que sigui la primera novel·la que publico no he parat d’escriure des que era jove, segur que seguiré escrivint i si veig que hi ha alguna cosa que val la pena miraré de publicar-la però no tinc planificat res.

Quines dificultats ha tingut a l’hora d’escriure una novel·la d’aquest tipus?

Escriure en ficció no m’ha sigut cap dificultat, la ficció sempre ha estat molt present en mi encara que no hagi publicat. La dificultat més gran ha estat trobar el to. Es tracta d’una dona de 86 anys que parla, i adoptar la seva veu, el seu to, ha sigut una mica la dificultat més gran. Però no especialment. Vull dir tot ha costat i tot és complicat, escriure és difícil. Les obvies, escriure costa i per tant m’ha costat escriure-la, però res més.

D’on ha sorgit la seva inspiració?

Quan fas una novel·la d’aquest tipus et fixes en moltes coses, et submergeixes molt en el personatge, vius la novel·la, agafes tot el què et pot servir, però no he agafat cap model, al menys, no ho he fet d’una manera conscient. Una mica amb la ficció et vas despullant en la novel·la, molt més que en un assaig. Encara que sembli que en una ficció hi ha molt menys de l’autor que no pas en una no ficció, crec que al final és al revés perquè dónes vida a uns personatges i, poc o molt, conscientment o inconscientment, se t’hi assemblen.

Per tant, creu que mostra una part de vostè que els altres no coneixien?

Descobriran la meva vessant literària, suposo que descobriran molt més de mi, segur que em dono molt més a conèixer amb aquesta novel·la talment com sóc que no pas amb tota la vessant pública que hagi pogut tenir com a periodista o amb els altres llibres que he publicat.