Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Josep Tió alerta que la UVic es pot convertir en “una empresa venedora de fum”

Josep Tió, professor de la UVic i membre del grup que l’any 1977 va endegar el projecte universitari, ha pres posició davant del claustre que ha de tenir lloc aquest dijous. Tió s’adreça als qui votaran per demanar que “no deixeu que ens ensorrin el que tant ha costat a tots de construir”.

  • El 9 Nou
  • 07/07/2010 | 10:44

COMUNICAT ÍNTEGRE DE JOSEP TIÓ

Davant la situació actual de la UVic, amb els representants del personal expulsats del Patronat, vetats els rectorables proposats per la comunitat, amb les pobres i fràgils restes de democràcia institucional esborrades i amb el risc imminent que les nostres veus només puguin ser escoltades en la intimitat, em crec amb el dret i l’obligació d’exposar-vos la meva opinió.

M’avala el fet de ser l’últim que queda dels primers que l’any 77 vam posar-nos a treballar intensivament a l’Escola Universitària Balmes, i m’avalen també els quinze anys que hi he exercit càrrecs de responsabilitat en graus diferents.

Aquella primera EUB es va convertir, una dècada més tard, en els EUV (Estudis Universitaris de Vic) per la incorporació de l’Escola d’Infermeria i la creació d’Empresarials; dues dècades després, els EUV es van transformar en la Universitat de Vic quan ja eren moltes les titulacions que s’impartien.

Sembla que la culminació de tot aquest procés metamòrfic pot arribar a ser, tres dècades i mitja després, la conversió de la Uvic en una de les més grans empreses venedores de fum del nostre país: així ho deixen entendre les declaracions que fa a tort i a dret el rectorable oficial.

La nostra institució ha sobreviscut a diversos temporals: va resistir un allotjament a precari en els baixos d’una escola, va subsistir en un garatge semiruïnós de la zona de Miramarges, va trontollar amb la incorporació sobtada d’estudis que cada curs duplicaven el nombre de nous estudiants, de noves aules i de nous professors, va haver d’entomar la no admissió en el mapa universitari públic de Catalunya, va capejar l’hostilitat més o menys dissimulada de les forces polítiques (per a les esquerres, érem privats i per tant de dretes; per a les dretes, érem intel·lectuals i per tant d’esquerres). Però de tots aquests temporals n’hem sortit reforçats.

L’últim temporal, l’adaptació al pla Bolonya i a tots els requisits universitaris europeus, s’està superant i amb molt bona nota, precisament.

No hem estat sols, en aquest viatge de més de trenta anys. L’hem pogut fer gràcies a molts milers d’alumnes, convertits ara en molts milers de professionals escampats arreu del país; gràcies a molts centenars de professors que han aprofundit en els seus propis coneixements a còpia de repartir-los generosament entre els companys i els deixebles; gràcies també a molts centenars de professionals que han greixat cada dia aquesta màquina enorme composta de peces tan importants com la secretaria, l’administració, la biblioteca, els serveis informàtics i audiovisuals, les publicacions…; gràcies a centenars d’escoles, institucions i empreses de tot tipus i d’arreu de Catalunya que han acollit i tutoritzat les pràctiques dels nostres alumnes; gràcies al centenar llarg de persones que han accedit generosament, al llarg dels anys, a representar-nos en els diversos òrgans de gestió dels centres; i gràcies, finalment, a tots els elements externs que han confiat en nosaltres i ens han donat tot l’ajut i el suport que ha estat al seu abast, especialment els alcaldes Montanyà, Girbau i Codina.

Aquests dies estem davant d’un nou temporal que amenaça la nostra col·lectivitat, però que ara presenta una diferència radical respecte dels temporals anteriors: ara l’amenaça prové de qui ens n’hauria de defensar. Sobtadament i inopinadament ha girat tota l’artilleria contra nosaltres. Incomprensiblement sembla que vulgui ensorrar l’estructura que ens aixopluga i que ens ha fet grans, foragitar els nostres representants al més pur estil feudal i donar el comandament a killers i mercenaris.

L’astorament i l’absurditat de la situació, i la indefensió col·lectiva dels qui pertanyem a la institució, em porten a rememorar aquells terribles primers versos del poema “La ciutat llunyana”, de Màrius Torres: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir…”

Amigues, amics, jo ja no puc votar en el Claustre perquè la meva situació de jubilació parcial no em deixa ser claustral. Voteu vosaltres i no deixeu que ens ensorrin el que tant ens ha costat a tots de construir!

Josep Tió

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.