De rentacotxes a mafiós. Així va canviar la vida d’Óscar Sánchez, un veí de Montgat. Com molts recordarem, Óscar va ser detingut i enviat a Itàlia on el van engarjolar en una presó de Roma per traslladar-lo després en una de les pitjors presons italianes, una presó fora de la llei plena de mafiosos, a Nàpols. La història va durar 20 mesos. Amb un mes el van tenir localitzat, arrestat i empresonat. Va compartir cel·la amb nou presos durant la resta de temps i va patir maltractaments de tot tipus, fins que el diari El Periódico va començar a sospitar i a moure cables per investigar el seu cas. Des de llavors, nou mesos van haver de passar perquè la policia italiana rectifiqués.
Tot plegat és una història complicada, plena de moments que fan sorgir el dubte i d’episodis realment interessants. És per això que aquesta setmana passada, dos dels tres periodistes que van fer la investigació van venir a la Universitat de Vic per explicar als alumnes de 4t de Periodisme com van treballar i què els ha aportat el Cas Óscar. De fet, l’inici de la història és tan curiós com recargolat. Des de la presó italiana on estava tancat, Óscar Sánchez va escriure unes quantes cartes que va enviar cap a Espanya. Una d’aquestes cartes va arribar a mans d’un home que treballava a l’autorentat on fins feia uns mesos havia treballat Sánchez. Aquest home va donar la carta a la xicota del seu fill, una becària d’El Periódico. La becaria va donar la carta a Àngela Biesot, una altra becària del diari que va demanar al cap de la secció de successos, Antonio Baquero, que se la llegís. I aquí va començar tot. La investigació la van portar ells dos amb l’ajuda de Michele Catanzaro, un periodista científic del diari i amb contactes a Itàlia.
Les sospites que els van portar a seguir amb aquest cas i no abandonar com en molts altres va ser que, segons Catanzaro “o era un error garrafal o l’Óscar havia enganyat a tothom”, perquè des d’Itàlia tenien un perfil totalment contrari a la imatge que es tenia d’ell aquí. El més curiós és que la família –clarament desestructurada– no havia fet res abans per poder localitzar Óscar. Creien que ja tornaria, que n’hauria fet de les seves. Però no patien. Mentrestant, Sánchez va anar acumulant mala sort a Itàlia. El pèrit que va comprovar si la veu telefònica del narcotraficant que tenien gravada era la d’Óscar, era un professional italià que no coneixia ni el castellà ni la diferència entre l’espanyol sud-americà i el de la península. L’advocat que va defensar a Sánchez el va triar ell mateix i el pagava l’Estat; acostumen a ser advocats poc preparats que treballen amb els que se’ls dóna. A la vegada, cap institució espanyola va moure un dit per ajudar al veí de Montgat, només es movia la policia de l’ambaixada, la policia nacional i els altres cossos tècnics. Fins i tot van arribar cartes de narcotraficants que volien ajudar dient que l’Óscar Sánchez no era culpable del que se l’estava acusant.
La trampa
Uns mesos abans que el detinguéssin per narco, Sánchez havia conegut a una noia romanesa amb qui s’havia fet molt amic. Aquesta noia va demanar-li que li deixés el DNI per poder ajudar a uns amics sense papers que volien entrar a Espanya, a canvi, li pagarien 1.400 €. Sánchez, innocent i pensant que feia un acte de bona fe, va cedir-hi.
Arran de les publicacions que va anar fent El Periódico sobre el cas, la Policia Nacional es va activar i va obrir una investigació que va acabar donant la raó als periodistes del diari. Van interrogar una noia holandesa que figurava com a acompanyant del suposat “narco” Óscar Sánchez en un hotel de Roma. I va explicar que amb qui estava a Roma aquells dies era amb la seva ex-parella, Marcelo Marín, un narcotraficant amb experiència que en aquells moments estava detingut a les Illes Canàries per un altre cas de tràfic de drogues.
Tot es va acabar resolent després de molts estira i arronsa amb la justícia Italiana. I és que, tal i com es va dir al final de la visita, si això hagués passat als Estats Units aquesta investigació es mereixeria un Premi Pulitzer. Com va dir Baquero “els policies d’investigació i el periodistes d’investigació tampoc som tant diferents, tots busquem una quartada”.
{{ comment.text }}