Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“La justícia no es pot permetre el luxe que Millet no ingressi a la presó”

Sergi Casademont, estudiant de primer de Periodisme de la UVic, entrevista Jordi Panyella, autor del llibre ‘Fèlix Millet, el gran impostor’

  • El 9 Nou
  • 31/05/2012 | 17:47
  • 0

Jordi Panyella, nascut l’any 1966 i llicenciat en Ciències de la Informació a la UAB és l’autor del llibre ‘Fèlix Millet, el gran impostor’, un èxit editorial que ja va per la seva segona edició. L’obra es basa en la investigació periodística sobre el cas Millet feta mentre treballa com a redactor de tribunals a ‘El Punt Avui’.

─Després de molts anys d’oasi català, el cas Millet va indignar la població catalana. S’ha dit tot del cas Millet o sortiran més coses?

─A la faixa que té el llibre, al davant, hi ha escrita una crida que fa relació a un anònim que va rebre Hisenda i, al darrere, diu que “no se sabrà tot”. Jo defenso la teoria que no se sabrà tot. Els fets parlen per si sols. Finalment, sembla ser, que seran uns trenta milions d’euros els que s’han evaporat del Palau. Estem parlant d’una investigació encara oberta i seguir el rastre de tants diners és difícil. Per desgràcia, no se sabrà tot.

─Què li diria actualment si vostè es trobés amb Fèlix Millet?

─Li diria el que sempre li he comentat, que a veure quan fem una entrevista a fons per tal que ell doni la seva opinió sobre el cas. És un dels objectius que he perseguit sempre, que en el llibre explico, tot i que al final una entrevista com a tal no l’he aconseguida mai. Jo tampoc l’he forçat perquè sempre he exercit l’ofici pensant que la persona va abans que la notícia. Per tant, una entrevista seria molt oportuna però una entrevista podria perjudicar-lo perquè està processat i s’hi juga molts anys de presó.

─Quina sentència creu que seria justa per al cas Palau?

─És complicat perquè jo faig de periodista i fer de jutge és molt difícil. El tema està obert i s’han de concretar els delictes. Em puc equivocar de molt. Jo, si fos jutge, el condemnaria. Crec que la justícia no es pot permetre el luxe que no ingressi a presó. S’ha d’anar fins al final: jutjar-lo, condemnar-lo i executar fins a l’últim tram de sentència, fins que ingressi a la presó.

─Creu que s’acabaran trobant fets que relacionin de manera clara el finançament de Convergència amb el cas Millet?

─Que hi ha relació entre el Palau i Convergència és evident, però el dret penal necessita la prova definitiva. Una de les últimes informacions que ha sortit fa referència a un rastre de divuit milions d’euros que van sortir en efectiu del Palau i que vés a saber on han anat. S’ha demostrat que 200.000 euros anaven a parar a una empresa, Newsletter, que teòricament els cobrava per una feina que no havia fet per al Palau i que suposadament sí havia fet per a Convergència, una informació que tanca una mica el cercle. Donar diners, però, no és il•legal. S’està tancant el cercle: l’últim gruix de la investigació és mirar de lligar aquest tipus de proves. Serà difícil perquè, dels divuit milions, només s’han pogut detallar 200.000 euros.

─En el capítol “Tu quoque” del llibre vostè parla d’un periodista implicat dins l’entramat de corruptes a sou de Millet però no diu mai el seu nom. Fins i tot explica que vostè va deixar de publicar un article que parlava d’aquest periodista. Aquesta protecció entre periodistes acaba essent positiva o negativa per a l’ofici?

─De vegades pots sacrificar una notícia en benefici de tenir més informació i més bona sobre el tema que estàs investigant. Si hagués estat convençut del tot que aquesta persona fos corrupta i hagués tingut una prova definitiva ho hagués publicat; però el que passa és que jo també m’arriscava a publicar una cosa que em desmentissin i que acabés als tribunals. Llavors, parlant amb ell, he vist que m’ha servit més com a font. Per tant, s’ha d’anar en compte. No ho pots publicar tot alegrament.

─Amb la informació important que ha tingut a les seves mans al llarg de la investigació, ha rebut alguna amenaça o pressió?

-Les pressions sí que es van rebre en el diari pel tema de l’hotel. Quan la conselleria d’Economia es veia una mica “apretada”, va trucar al director del diari. Fent el llibre no he rebut amenaces però també he dir que l’editorial ha estat valenta publicant aquesta investigació. Des d’un punt de vista professional, això de les pressions es combat amb informació bona, contrastada i documentada. Aleshores, ja pot venir qui sigui! Si tens informació bona, tu et pots defensar i el diari també.

─En el cas del Palau no hi hagut conseqüències a nivell polític importants. És possible executar un espoli com aquest sense cap suport polític?

-Jo crec que Millet posa la mà a la caixa perquè ell és així des de molt petit. Més endavant, arriba un moment en què hi ha una connivència, amb un desviament de diners cap a Convergència amb una aparença de legalitat. Però que sigui un delicte està per veure. Llavors hi ha també una cosa més fosca: la relació de Ferrovial, el Palau i Convergència, que s’ha d’acabar de demostrar.
Jo estic convençut que se sabia que el Millet feia una activitat delictiva, però no fins al punt que hem conegut ara. El que no se sabrà mai és si ell es va avenir de tenir segons quins tractes amb Convergència per tapar això. Afirmar-ho així ja seria pura especulació.

─En el periodisme d’investigació, com és la relació amb les fonts?

─Les fonts s’han de guanyar amb confiança i, sobretot, armant-te informativament. És a dir, has de tenir arguments periodístics per si truques a la font i li dius que saps això, això, i allò… que no et pugui dir que no. Aleshores, si disposes d’aquesta informació, la font pot ampliar-la. Sobretot si ets sòlid periodísticament, amb arguments.

─Dins del llibre hi ha certs capítols on fa referència a trobades amb companys de professió que estan en un mateix lloc buscant una mateixa notícia. Aquesta competitivitat i convivència com és?

─De temes oberts n’hi ha molts. Tu actues com a periodista amb un doble vessant. Als temes que tu t’interessen, intentes anar-hi tot sol mirant de despistar la competència perquè al cap i la fi treballes per als teus lectors, no per a la competència. I hi ha temes molts grans en què tu mires d’arribar un acord amb la competència perquè així cobreixes més coses. És una relació d’amor i odi; és trobar la balança. Hi ha hagut temps bastants durs: de grups. Entre dues o tres persones formaven un grup i feien un espionatge força lamentable. Aquest és un àmbit on el periodista aprèn a buscar-se les fonts, treballar-les i convèncer els advocats que tractarà bé la informació… és el dia a dia.

─Alguna anècdota destacable amb algun company de professió?

─A nivell personal no, però sí que recordo un company que havia fet tribunals abans que jo. Anant pels passadissos aquest company m’ensenyava amb qui podia confiar i amb qui no, pel tema de l’espionatge. Alhora, en el llibre n’explico una. Va ser quan perseguíem la querella del cas Millet. En principi, només un periodista tenia la querella, després dos; però el dia que ens la van donar, finalment érem molts. En aquests casos, un avisa a l’altre i tothom se n’assabenta. Fins i tot una periodista que passava per allà. Aquesta periodista era qui menys s’assabentava de les coses però va veure que hi havia molts periodistes agrupats i es va adonar que hi havia una notícia.

─En el llibre també parla de la crisi que està passant el periodisme i dels canvis que està patint, sobretot amb internet, que aporta una immediatesa a la notícia. Com creu que aquesta dinàmica que està agafant el periodisme afectarà al futur?

─Que hi haurà ofici, n’estic segur. En quin mitjà és la gran pregunta. És un drama: és com un terratrèmol en què les plaques tectòniques s’estan movent i en què caldrà, quan s’aturi, veure com quedarà tot. Quants diaris en paper quedaran? És evident que tots no.
I llavors, ¿l’evolució de la premsa digital cap on anirà? El drama és que ningú està aconseguint que això sigui negoci, perquè no troben la fórmula. A més, la gent vol immediatesa i gratuïtat i si no t’ho dóna un mitjà gratis, t’ho dóna el del costat. Per tant, retenir el lector és molt difícil. Cal esperar un temps encara. Crec que una de les solucions és el grup mediàtic. Si les empreses tenen un diari que fa la notícia, una ràdio que l’endemà la sobredimensiona i finalment una televisió que la remata, aleshores tenen més possibilitats. En aquest sentit, el que està més ben posicionat és el grup Godó. Llavors, hi ha les xarxes socials cada cop més integrades. Però també hi ha el perill que qualsevol pot fer de periodista enviant un tuït i això no és periodisme.

─Després d’haver publicat el llibre, tornaria a posar-se en una nova investigació d’aquesta magnitud?

─Si el resultat fos el mateix que ha tingut, sí. El llibre ha tingut una bona acollida i bones vendes. L’he pogut anar a explicar a diversos llocs i m’ho he passat bé tant fent-lo com explicant-lo.

─Compensa el volum de feina? Es pot compaginar amb la vida personal?

─Sí, i tant que compensa. Hi ha companys que s’han pres un temps d’excedència, però jo personalment ho he compaginat amb el dia a dia. Està clar, però, el llibre l’has de fer buscant temps com pots.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.