“Dissabte 3 d’octubre a les dotze de la nit ens dirigíem cap a la nova discoteca de Vic, La Suit.
Allà hi havia molta gent que ja estava fent cua tot i que no obrien portes fins les dotze. Vàrem començar a trobar a la gent coneguda i a fer cua. Però de seguida van començar les empentes cap a un cantó i cap a l’altre.
Quan van sortir les persones de seguretat allò era incontrolable, no tocaves amb els peus a terra, havies perdut a la colla, estaves desorientat i la gent només feia que empènyer endavant, i les persones de seguretat endarrere.
A les dues menys cinc vam aconseguir entrar, i ens vam dirigir al guarda-roba on hi havia molta gent però de seguida ens van atendre. Vam deixar les bosses de mà i jaquetes, ens van donar el paper de referència per el penjador i ens vam dirigir dins la sala.
Allà dins hi havia molta gent i molt bona música. L’ambient era bo, i l’estona va passar ràpidament.
A quars de quatre ens vam dirigir al guarda-roba de nou, ja que havíem quedat que ens passarien a buscar a quars de cinc.
Allò era el caos. Molta gent i de nou espentes, ningú sabia què passava fins que vaig arribar davant la barra. Allà em van explicar que s’havien equivocat amb els papers i a l’hora d’organitzar la roba i, per tant, que no hi havia res al seu lloc. Ens vam estar dues hores esperant metre els pares ens esperaven a fora, sense poder-los trucar ja que teníem els mòbils dins les bosses de mà.
Els treballadors no ens feien quasi cas, i deixaven entrar a la gent per la porta de darrere a buscar les seves coses. Al final, la gent de la barra enfadats ja vam començar a saltar a dintre i anant a buscar les nostres pertinences.
Era molt fàcil que qualsevol persona entrés i sortís amb la teva bossa de mà o la teva jaqueta sense cap mena de problema. No hi havia cap tipus d’organització, els treballadors quasi es reien de nosaltres a la cara. Allò, era el caos personificat.” / ELISABET CARALT I VILAREGUT
{{ comment.text }}