Davant 21.000 aficionats, que omplien la tribuna baixa de l’Estadi Olímpic Lluís Companys, els catalans es jugaven quelcom més que una simple victòria, es jugaven les opcions de salvar una pèssima temporada evitant el descens a segona divisió, fet que no ha ocorregut mai en els més de 100 anys d’història de l’entitat. Amb la derrota, i la no consecució del punt bonus defensiu, les opcions de salvació en la darrera jornada (del 3 al 4 de maig) són pràcticament remotes.
Les raons que han portat als catalans (sobrenom amb el que es coneix a l’equip) a aquesta situació límit són diverses, però es poden focalitzar en dos vessants: l’esportiva i la social. En una etapa en la que el rugbi francès està vivint (o patint) l’entrada de grans capitals i fortunes, que estan convertint els equips en negocis que es gasten fortunes en fitxar jugadors d’altres països, la USAP s’ha quedat un pas enrere. La manca de recursos no ha permès al club de Perpinyà equiparar la plantilla a les dels grans equips europeus, com ara la del Toló, la del Tolosa o la del Clarmont, rivals al TOP14 francès.
L’altre vessant, i no menys important, és la descatalanització que està vivint l’equip i el club en els darrers anys. Un equip com la USAP, amb seu a una ciutat i a una regió relativament petita i sense grans recursos econòmics, no pot perdre el seu principal baluard: la seva identitat. Com els propis seguidors catalans reconeixien desolats, a les portes de l’Estadi Olímpic el passat dissabte, “sense jugadors i dirigents que no sentin els colors, no tenim res a fer”. No cal remuntar-se gaires anys enrere per trobar un exemple de perfecte comunió entre afició, equip i dirigents. L’any 2009, amb un president ex-jugador de l’equip i nascut a Perpinyà, i amb una plantilla conformada majoritàriament per jugadors de la casa amb l’afegit de jugadors estrangers per reforçar les posicions clau, l’equip es va proclamar campió de la Lliga Francesa desprès de més de 50 anys de sequera.
A dia d’avui, d’ençà l’arribada del milionari François Rivière fa un any a la presidència de la USAP, tot ha anat a pitjor. La inversió econòmica no ha donat els seus fruits i la descatalanització està destrempant a la sempre fidel afició catalana. L’exemple més clar, la retirada de la cançó “els hi fotrem” del cantautor català Jordi Barre de la megafonia de l’estadi Aimè Giral. La cançó, considerada com un dels himnes del club, sembla massa vulgar i “de poble” als nous dirigents. La lletra de Jordi Barre ho diu ben clar: “els hi fotrem una fart de jacos!”. Això és el que cal ara, tan a l’equip amb els seus rivals, com als aficionats amb la directiva.
{{ comment.text }}