Un estudi entre 202 noies alumnes de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE) de les universitats de Vic, Girona i Barcelona (UB) ha portat a la conclusió que el 8% ha patit assetjament sexual en la seva pràctica esportiva. És la primera vegada, a Catalunya i a l’Estat, que es quantifica una realitat que fins ara s’ha conegut, sobretot, per la suma de casos greus aïllats a través dels mitjans de comunicació però que en l’àmbit de l’esport “es produeix com en qualsevol altra activitat humana”, segons Albert Juncà, un dels autors de l’estudi. El treball l’ha fet el Grup de Recerca en Activitat Física i Esport (GREAF) de la UVic, que com a tal participa d’un programa europeu que té per objectiu elaborar un manual de bones pràctiques per a un esport “més sa, ètic i responsable”. El document s’ha de presentar a finals de novembre en un congrés a Berlín.
El treball de camp, presentat en una jornada a la UVic, va ser inicialment entre 240 noies i es basava en una enquesta sobre percepcions i experiències del que podia ser, per a elles, l’assetjament sexual. “El mateix concepte és difús”, advertia Juncà, però es va donar per vàlida la definició que el descriu com “una atenció sexual no desitjada”. Es va establir una gradació a partir de quatre nivells de conducta: des de tocar-se l’espatlla, petons i abraçades (1), fins a massatges, pessics, petons als llavis o proposta de relacions sexuals (4). A nivell intermedi quedaven les invitacions a un cafè, a un sopar o acompanyar a casa (2), i determinades expressions de vocabulari, ja sigui groller o afectuós, com adreçar-se amb diminutius (3).
L’encreuament de dades entre les percepcions i les experiències reals de les noies participants a l’estudi ha portat a la xifra del 8% que hauria patit assetjament sexual en la seva pràctica esportiva. Dins d’aquest percentatge, a més, es van incloure altres paràmetres que també incideixen en la percepció d’assetjament sexual, com poden ser les mirades (10%), preguntes insistents sobre la vida sexual (20%) o proposar directament relacions (3%).
La presentació de l’estudi del GREAF es va fer en el marc de la jornada “L’assetjament i l’abús sexual a l’esport. Més a prop i habitual del que t’imagines…”, aquest dimecres a l’Auditori Segimon Serrallonga. Es va completar amb un taller entre alumnes de CAFE. Hi va haver tres ponències més a càrrec de Michael Harthill, professor de la Edge Hill University (GB), la periodista Cristina Gallo i Montserrat Martín, també professora de la UVic i coautora de l’estudi del GREAF amb Albert Juncà. Martín va exposar el cas concret de Fernando Torres Baena, un karateka canari actualment en judici per més de 50 denúncies per assetjament sexual dins del seu club i que és, per la seva envergadura, el més escandalós aparegut fins ara a l’Estat. “Arribava a muntar orgies com a part de l’entrenament”. El judici va començar el maig d’aquest any i s’espera sentència per al febrer. Martín es va preguntar com és possible que, malgrat tot, casos com aquest passin gairebé desapercebuts. I va fer notar que davant d’una expectativa d’èxit que li pot comportar entrar en un equip o participar en un campionat “l’esportista és molt vulnerable davant del seu entrenador”. Fins al punt, com s’ha vist, de cedir a desitjos sexuals.
Entrenadors, poder i ètica
Albert Juncà, un dels autors de l’estudi, va incidir en la seva intervenció que en la formació dels futurs esportistes i entrenadors, com era el cas de la vintena d’estudiants de CAFE que l’escoltaven, “potser no es té prou en compte la importància de l’ètica en l’esport i del poder en l’esport”. No ja en la seva pràctica, sinó sobretot en les relacions de jerarquia que s’estableixen dins d’un equip, en què la figura de l’entrenador s’erigeix com a rol dominant. Segons ell, els resultats de l’enquesta revelen que “situacions i hàbits que podem considerar normalitzats potser no ho són tant, i cal anar-hi en compte”. Segons Juncà, que l’assetjament sexual en el món de l’esport continuï essent un tema tabú i incòmode ho demostra que l’estudi de la UVic ha estat el primer que s’ha fet a l’Estat i que “no ha estat fàcil trobar finançament”. L’Institut Català de la Dona hi ha col·laborat.
{{ comment.text }}