Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

L’augment de l’esperança de vida dispara el nombre de centenaris d’Osona i el Ripollès

A les dues comarques hi havia l’any passat 37 persones que havien arribat als 100 anys, mentre que fa una dècada la xifra era de 21, gairebé la meitat.

  • El 9 Nou
  • 10/01/2011 | 18:25
  • 0

A Osona, l’any passat hi havia 31 persones de més de 99 anys que representaven el 0,020% de la població, segons dades de l’Idescat.
L’any 2000 només 18 persones pertanyien a aquest col·lectiu, essent només del 0,14% del total. El nivell màxim de centenaris, però, es va registrar el 2008, amb 42 persones que eren o fregaven
el centenari. Aquell any representaven el 0,028%.

Al Ripollès, el 2010 es va iniciar amb 6 centenaris, el doble dels que hi havia en el canvi de dècada. Aquests representen ara el 0,022% de la població, quan 10 anys enrere eren la meitat d’aquests (0,011%) ja que la poblacióripollesa s’ha estabilitzat en
aquesta dècada. L’any 2007 va ser quan es va arribar al rècord amb 8 centenaris a la comarca.

Però tenim sostre de centenaris? El doctor Joan Carles Rovira, metge de l’Hospital Sant Jaume de Manlleu i col·laborador del Centre d’Estudis de l’Envelliment de la UAB, diu que el fet que hagi augmentat l’esperança de vida ha portat, implícitament, que també “augmenti el nombre de molt vells”.

“Ningú sap què passarà”, diu aquest especialista, que no té clar si la selecció natural que suposen els centenaris seguirà creixent. Les malalties cardiovasculars, pròpies de societats més sedentàries, la dieta mediterrània o l’estrès són factors que el fan dubtar d’un augment.

Berta Fabregó, que ha entrevistat el gruix d’aquests centenaris (vegeu requadre), assegura que per tenir un segle de vida la majoria d’aquests ancians estan “molt bé”. Aquest fet la va sorprendre.

El doctor Rovira diu que solen presentar problemes de visió o audició que són “gairebé universals” entre el col·lectiu centenari. Generalment són gent “forta” i “prima” i assegura que seria un rara avis trobar grassos entre les persones de més d’un segle. A priori, més control mèdic no ha de voler dir més centenaris perquè darrere aquest fet hi ha una “selecció natural” tal com passa en totes les espècies.

El metge diu que un cop superats els 100 anys, i malgrat trobar-se en bon estat, una adversitat pot ser mortal. En les converses que Berta Fabregó va tenir amb centenaris d’Osona va detectar que tenien més memòria els homes que les dones i que es recordaven més “de coses de quan eren petits” que no pas del “passat recent”.

A partir d’uns testos, amb supervisió mèdica, que Fabregó va fer als ancians, admet que va detectar un “cert” deteriorament cognitiu que les pròpies famílies dels centenaris desconeixien.

L’estudiant vigatana admet que amb més d’un segle “difícilment s’opta per fer-hi res”. Els centenaris viuen en residències de gent gran o amb algun dels seus fills. Berta Fabregó també va localitzar, quan va fer el seu treball de camp, un cas singular: un home de 100 anys que encara vivia sol.

Fer 100 anys és motiu de celebració. Fabregó, però, ha comprovat com aquesta efemèride no fa una il·lusió especial als seus protagonistes. “Els fa més gràcia a la família que no pas a ells mateixos”, explica l’estudiant vigatana, que assegura que els centenaris tenen una percepció que “a la vida ja ho han fet tot” i que “ja han complert”.

· Converses centenàries

Berta Fabregó, estudiant de primer de Medicina a la UB, va visitar una trentena de centenaris d’Osona per conèixer el seu àmbit familiar, el seu estat de salut o les seves percepcions.

Fabregó va fer-ho en el seu treball de recerca de Batxillerat al col·legi Sant Miquel de Vic. “Sabíem, en número, que cada cop n’hi ha més, però volia analitzar les condicions en què s’hi arriba”, explica. El treball Viure un segle: estudi dels centenaris d’Osona ha rebut recentment un premi Cirit.

· “Ser molt positiu”

Alguns consells per viure 100 anys: “Treballar normal, no menjar massa però natural i ser molt positiu”. Aquestes són algunes de les claus que dóna Teresa Verdaguer, una de les centenàries d’Osona i el Ripollès.

És una dona que no es queixa i que “tot li està bé”, expliquen les monges de les Germanetes dels Pobres de Vic, on resideix des de l’any 2001. El fet de mai enfadar-se, diuen les monges, pot ajudar a viure més de 100 anys. Es viu més bé ara o abans? “Ara”, diu preguntada per una de les monges.

Tot i els seus 100 anys i patir problemes de mobilitat i sordesa, aquesta centenària només es pren una pastilla al dia per la tensió i és un autèntica devota de la xocolata i el cafè.

Teresa Verdaguer va néixer el 27 de setembre de 1910, al Mas El Pou de Folgueroles. En aquests 100 anys ha viscut a Folgueroles, Sant Julià de Vilatorta i Vic. És la familiar més directa del poeta Jacint Verdaguer. El seu pare, Francisco Verdaguer, que va morir quan ella tenia 3 anys, era cosí del poeta. La seva mare i la seva àvia van conèixer el poeta, de qui li han explicat “moltes coses”, diu somrient i amb un punt d’orgull.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.