Les respostes que reps quan demanes als estudiants espanyols què els ve al cap quan pensen en l’estat de l’educació del seu país són diverses però la gran majoria van encaminades cap a la mateixa direcció. El ventall de respostes va des de “és un dels pitjors d’Europa, li caldria prendre exemple d’altres països” fins a “quan penso en l’Educació a Espanya em ve al cap fracàs i professors desmotivats” o, frases tan contundents com “som tots uns ignorants en comparació a altres països”.
Potser no caldria ser tan catastròfics, però el que sí que és cert és que Espanya ocupa una de les posicions més baixes del rànquing de països europeus pel que fa a l’educació. L’estat de l’educació dels països és un indicador del nivell cultural i de les possibilitats de desenvolupament que tenen les societats. És important que els hereus de la societat, els joves d’avui dia, tinguin una correcta formació per ser capaços de gestionar-la de la millor forma possible. Per aquest motiu, l’educació ha de ser un objecte de rellevant importància dins les polítiques dels Estats.
L’informe que determina el nivell educatiu dels països és el Programa per a l’Avaluació Internacional d’Alumnes (PISA, en les seves sigles en anglès), creat i desenvolupat per l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Aquest estudi es porta a terme cada tres anys a tots els països que formen part de la OCDE, d’entre els quals hi figura Espanya. L’informe avalua la formació i rendiment dels alumnes de quinze anys en tres àrees: comprensió lectora, matemàtiques i ciències. L’últim informe, realitzat l’any 2009, determina que Espanya està a la cua dels països europeus. Malgrat que en aquest últim s’ha millorat respecte l’informe del 2006, Espanya encara continua estant per sota la mitjana marcada per la OCDE.
El país europeu que encapçala el rànquing és Finlàndia, país que gaudeix d’una educació òptima. Els finlandesos destaquen l’elevada qualificació dels professors, que abans de poder exercir la seva feina han passat per rigorosos processos de selecció. Una dada curiosa és que a Finlàndia, la carrera de magisteri demana una nota de batxillerat superior a 9 i només prop d’un 20% dels aspirants a mestres aconsegueix entrar-hi. A Espanya, la mateixa carrera demanava l’any 2009 un 6 de mitjana per accedir als estudis. El 2010, a causa de les grans demandes, s’apujà dues dècimes, arribant per primer cop a una nota de tall tan alta per entrar a aquesta carrera. Aquest no és l’únic motiu que fa que Finlàndia gaudeixi d’una educació òptima, però sens dubte és un factor influent.
Davant els mal resultats que presenta Espanya respecte altres països europeus, hom es pregunta quines poden ser les causes que els produeixen. De qui és el problema de les baixes puntuacions dels estudiants espanyols? És culpa dels professors? Ho és, en canvi, dels estudiants? D’ambdós col•lectius? Per una banda, en múltiples ocasions, la població ha titllat els mestres i professors espanyols de mandrosos i poc vocacionals pel que fa a la seva feina. Per altra banda, també es comenta que els estudiants espanyols, en general, no estan disposats a esforçar-se per aprendre i per tant, tal i com deia el filòsof i educador d’Oxford, Richard Whately, ensenyar a qui no vol
aprendre és com sembrar un camp sense haver-lo llaurat.
S’ha de buscar uns responsables a aquest problema o és que això ja és un fet que ve determinat per la cultura, manera de fer i climatologia d’un país, tenint en compte que els països mediterranis es troben tots en baixes posicions del rànquing, mentre que els països nòrdics són els que l’encapçalen. Caldria valorar profundament les causes que produeixen que a Espanya li costi avançar per poder acostar-se als bons resultats d’altres companys Europeus i invertir més forces i nous mecanismes per intentar millorar la situació.
Segons Francesc Pedró, director del servei d’assessorament en polítiques educatives de la UNESCO i ex analista superior de polítiques en el centre de la OCDE per la Investigació Educativa i Innovació, l’ús de la tecnologia es vincula a un millor rendiment dels estudiants. No obstant això, l’ús de la tecnologia a l’escola és molt baix en comparació amb el que es fa a casa. Segons un gràfic emès per la OCDE, Espanya és un dels últims països europeus en la utilització de la tecnologia per part dels alumnes a casa i a l’escola. Pedró comenta que estem davant l’aparició d’una segona escletxa digital, ja no relacionada amb l’accés a la tecnologia sinó en les habilitats de l’ús d’aquesta, és a dir, la forma en què els alumnes han d’utilitzar aquestes noves tecnologies. L’escola té l’obligació de promoure un sistema de valors on tinguin cabuda les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), entès per aquestes la varietat d’aplicacions i aparells d’informació i comunicació digitals: telèfons mòbils, Internet, reproductors de música i vídeo, entre molts d’altres. Si ningú ensenya la utilització de les tecnologies als estudiants, la qualitat dels seus treballs es limitarà a buscar a Internet, copiar i enganxar. És a dir, no és només important que els alumnes es dotin del material tecnològic adequat, sinó que és convenient educar-los per utilitzarlo. Així com a les escoles, en les institucions d’ensenyament superior les TIC també són molt importants. Segons pedró, les institucions haurien de canviar els seus mètodes d’ensenyament i aprofitar la gestió de la comunicació i el coneixement que els estudiants fan en la seva vida quotidiana.
És tanta la importància de la utilització de les TIC que fins i tot la UNESO recompensa amb un premi els projectes i activitats de persones, institucions i altres entitats que aporten models exemplars i usos creatius de les tecnologies de la informació i la comunicació amb la pretensió de millorar la qualitat, l’aprenentatge, l’ensenyament i el rendiment escolar en general.
Si els alumnes no van ben preparats ja des de l’Educació Primària, a l’Educació Secundària tenen problemes acadèmics i això fa que molts d’aquests no arribin a cursar el batxillerat o que si ho fan, l’abandonin al cap de poc temps. Segons un gràfic de l’Eurostat del novembre del 2010, Espanya és el segon país de la Unió Europea, darrera Portugal, on hi ha més quantitat d’estudiants que abandonen els estudis de batxillerat abans de finalitzar-los; només el 60% dels estudiants acaba aquests estudis a Espanya, mentre que a països com Irlanda, Suècia, Àustria o Finlàndia, més del 85% dels estudiants conclou aquests estudis. Si el procés de l’ensenyament no ha estat l’adequat des de l’Educació Primària fa que els estudiants que accedeixen als estudis superiors no puguin assolir el nivell de la universitat. Com a conseqü.ncia, el nivell de les universitats espanyoles s’ha d’abaixar per adequar-lo al dels seus estudiants, provocant així un desnivell respecte altres països europeus.
Davant el desnivell i desigualtat pel que fa als sistemes d’educació superior dels països europeus, neix el Pla Bolonya, que pretén homogeneïtzar aquests sistemes dels diferents països europeus. Els precedents d’aquest pla es troben en la Carta Magna d’Universitats, signatura per part de diversos rectors d’universitats europees l’any 1988, i la Declaració de Sorbona deu anys més tard, el 1998, on es reuniren els ministres d’educació d’Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit per donar el primer pas cap a un procés de canvi a llarg termini de l’ensenyament superior a Europa. Un any després, el juny del 1999, vint-i-nou ministres d’educació d’Europa signaren la Declaració de Bolonya, donant el mateix nom al pla.
Ambdues declaracions, subscrites pels ministres europeus d’educació, marcaren el tret de sortida del procés cap a un Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), posant l’any 2010 com a data límit per finalitzar el procés d’implementació del Pla Bolonya. Posteriorment, es realitzaren diverses reunions on es perfilà el pla, es feren els canvis pertinents i s’hi afegiren més estats. Així doncs, a partir del 1999 es posaren en marxa una sèrie de reformes per fer l’Educació Superior Europea més compatible, competitiva i atractiva pels europeus i també pels estudiants d’altres continents. L’EEES pretén, en definitiva, afavorir en matèria d’educació la convergència europea impulsant, entre altres coses, la mobilitat dels estudiants, professors i personal administratiu de les universitats i altres institucions d’educació superior europees.
El Pla Bolonya vol ser un espai en què els estudiants puguin triar entre una àmplia i transparent gamma d’estudis d’alta qualitat i que beneficiï el procés de reconeixement a nivell europeu. Els principals canvis que presenta el Pla Bolonya respecte el pla establert fins el 2010 són el Sistema Europeu de Transferència de Crèdits, que pretén millorar la comparació i transferència dels cursos impartits a Europa, el Suplement Europeu al Títol, document annex al títol que pretén facilitar la homologació a nivell europeu i el sistema de titulacions de dos cicles, que pren com a model el sistema anglosaxó, on les titulacions consisteixen en un primer cicle genèric per obtenir el títol de Grau de tres a quatre anys, quatre a Espanya, i un segon cicle d’un a dos anys de Màster. Per tant, desapareix el sistema de diplomatures i llicenciatures existents fins al moment.
Aquest pla, que sembla una solució ideal per a l’homogeneïtzació de l’educació superior de tots els països d’Europa i el que podria ser un incentiu per engegar el motor de l’educació superior a Espanya i equiparar-se al nivell dels companys europeus, s’ha rebut entre bona part dels estudiants espanyols d’una forma agitada i ha vingut acompanyat d’una gran quantitat d’opinions controvertides. Les principals crítiques han sorgit del fet que les reformes del Pla Bolonya s’emmarquen en una política de privatització de l’ensenyament superior. Els estudiants critiquen el fet que les universitats passarien a funcionar com a empreses, i només aquelles carreres que proporcionessin rèdit econòmic serien les que sobreviurien. A part, molts estudiants creuen injust que a la majoria de països s’hagin de cursar tres anys per obtenir el títol de Grau i que a Espanya siguin quatre els anys requerits per obtenir el mateix títol.
Arran d’aquestes opinions negatives de diversos col•lectius d’estudiants, es realitzaren manifestacions i tancades a les universitats. Aquest és el cas, entre altres, de la Universitat de Barcelona, on el novembre de 2008 els estudiants van iniciar una tancada indefinida al rectorat de la Universitat durant gairebé quatre mesos. El març de 2009, el rector de la Universitat en va ordenar el desallotjament als Mossos d’Esquadra. Segons els estudiants, el desallotjament es va fer de forma violenta i durant les manifestacions, més de dues-centes persones resultaren ferides per l’actuació de la policia catalana.
Els estudiants tenien la concepció que el nou pla, en comptes d’afavorir-los, els perjudicava en determinats aspectes.
Segons el rector de la Universitat de Vic, Jordi Montaña, el Pla Bolonya afavoreix indiscutiblement els estudiants i, en no ser aplicat, podria provocar un endarreriment encara més gran d’Espanya respecte els companys europeus. El fet que s’apliqui aquest pla fa que s’homogeneïtzin els diferents sistemes d’educació superior a Europa i produeix un canvi en l’estructura típica de la classe donant més importància al treball individual de l’estudiant. Un problema que es desencadena, és que els professors espanyols estan educats per fer un tipus de classe magistral, és a dir, una classe on el docent dóna informació i l’alumne es limita a escriure-la. Per tant, les classes del nou pla impliquen una dedicació diferent a la de l’antic i hi ha una manca de preparació del professorat.
Segons Montaña, un aspecte important que contempla el Pla Bolonya és el fet que promou la mobilitat dels estudiants arreu d’Europa, una qüestió absolutament necessària pel desenvolupament tant de formació com personal de l’estudiant i sovint oblidada en aquest país, tenint en compte que Espanya és un dels pocs països on no és obligat marxar a fora per estudiar.
Jordi Montaña concep com a una injustícia envers els estudiants espanyols el fet que per aconseguir el títol de grau es necessitin quatre anys, a diferència dels altres països on només se’n requereixen tres, excepte Escòcia i Grècia, i creu que aquest fet és conseqüència de pressions polítiques purament inacceptables. Montaña opina que l’Estat hauria de fer una esforç important a l’Educació Secundària i que la implementació del Pla Bolonya s’ha fet de pressa i corrent, a l’últim any, amb una falta de planificació i interès notòria.
Amb aquests antecedents i deficiències no és d’estranyar que només un 2% dels universitaris estrangers vinguin a realitzar els seus estudis a Espanya. Apropar-se als estàndards europeus a partir del Pla Bolonya és un primer pas per l’avenç del país en l’àmbit de l’educació, ara només cal saber gestionar-ho i que tots els col•lectius que hi participen aportin el màxim interès i il•lusió perquè tiri endavant amb èxit.
{{ comment.text }}