L’any vinent farà un segle que va esclatar la Primera Guerra Mundial. El primer gran conflicte internacional i transoceànic va néixer, entre molts altres factors, fruit dels mitjans de comunicació de masses que, a principis del segle XX, amb la incipient ràdio i la premsa escrita periòdica com a màxims exponents, havien creat el que avui anomenem “opinió pública”.
La comunicació porta intrínsecament associat el llenguatge de la persuasió i, en comunicació política, gairebé el de la seducció. I si la primera dècada del segle passat, com més endavant ho seria el període d’entreguerres, va ser l’època del nacionalisme i el populisme, els anys que avui estem vivint ens poden retornar a aquells tristos anys, al bell mig dels antecedents de la Gran Guerra.
Fa un segle, els líders dels països utilitzaven els seus altaveus mediàtics per estendre discursos bel•licistes emprant un llenguatge d’agitació que arribava a la població a través dels diaris i les ràdios. Avui, una Europa en crisi, sense líders i sense projecte comú, està de nou amenaçada pel populisme, el nacionalisme i la xenofòbia. Els partits ultra, nascuts ideològicament a l’Europa de principis del segle XX per molt que ara es disfressen sota la capa de l’antisistema i la modernitat, han trobat en les noves tecnologies -especialment en internet i, per extensió, les xarxes socials- el seu millor aparador i aliat. Les seves proclames sense matisos i el seu llenguatge planer i directe –paradigma de l’antipolítica- arriben avui als ciutadans per mitjans no tradicionals. És internet el màxim aliat dels populistes. Sí. El mitjà modern que ens havia de salvar, que havia de fer ressorgir els valors occidentals de les seves cendres, és el que les està remullant.
La crisi ha desgastat els partits polítics tradicionals, que l’han gestionat malament i que, a més, s’han vist esquitxats arreu del continent per comportaments irregulars. Les formacions populistes, verges de poder, s’aprofiten de l’allunyament ciutadà de la política per fer arribar el seu missatge ranci a través de canals del segle XXI i, el fet de no poder-los considerar els polítics “de sempre”, de comunicar-se amb un llenguatge popular, tan poc políticament correcte, i fer-ho tot a través de mitjans moderns, els dóna un aire de frescor que contrasta amb la imatge en blanc-i-negre que tenen els polítics tradicionals. Hem acabat considerant nous els discursos més vells, els que van portar Europa cap a un destí fatal dues vegades en cinquanta anys.
Els ciutadans d’avui, cansats i en molts casos desesperats, abracen aquests partits per dues raons: com a càstig als polítics tradicionals i perquè, gràcies al llenguatge planer, se senten propers a les formacions ultres (Quants cops hem sentit allò de: “aquest parla clar”?). I a tot això, Europa, qüestionada per la crisi i pels seus propis estats, sense líders forts i amb institucions més tècniques que polítiques, va camí de deixar-se absorbir com fa cent anys, víctima de nou del populisme, la demagògia i, sobretot, d’uns mitjans de comunicació que els radicals sempre han sabut explotar millor.
{{ comment.text }}