EdiciĂł Osona i RipollĂšs

Tria la teva ediciĂł predeterminada

EdiciĂł VallĂšs Oriental

L’home tranquil

Guillem JanĂ© va fer una entrevista de personalitat a Oriol Junqueras, secretari general d’ERC, per a l’assignatura de Taller de RedacciĂł en Premsa II. Ara la publica al ‘Sense boira’ d’EL9NOU.CAT.

  • El 9 Nou
  • 08/02/2012 | 11:31
  • 0

Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) viu a un ritme inversament proporcional al que li exigeix el seu dia a dia. Tot i tenir una agenda absolutament carregada, ens troba un forat el matĂ­ de la vigĂ­lia de Nadal. Si bĂ© el mĂ©s normal hauria estat que ens citĂ©s en un despatx i la trobada fos mĂ©s aviat efĂ­mera, res mĂ©s lluny de la realitat. Ens rep a casa seva i ens demana quant temps necessitem per entrevistar-lo, perĂČ no sembla tenir cap pressa. Encara fa cara d’adormit quan ens obre la porta i ens convida a entrar. Al rebedor hi llueix una rĂšplica de l’espasa de Jaume I. Ens fa passar cap al menjador i ens demana que ens posem cĂČmodes. En una paret hi tĂ© un banderĂ­ penjat; Ă©s d’un batallĂł republicĂ  que va combatre a l’Ebre. Ens instal‱lem en una glorieta amb un gran vitrall que ens ofereix vistes de tot el Baix Llobregat. Pregunta si ens molesta la llum, es preocupa per a quĂš estiguem a gust. De seguida ens interpel‱la, les primeres preguntes les fa ell: d’on veniu, quĂš i on estudieu, com us va tot plegat. Oriol Junqueras parla amb un compĂ s lent, calmat. Li agrada parlar, perĂČ sobretot explicar, i explicar-se bĂ©.

“A principis de la dĂšcada dels 70, Sant Vicenç dels Horts va crĂ©ixer molt rĂ pidament. Des de la via del tren fins a les crestes de les muntanyes prĂ cticament tot era un mar de barraques. Van enviar unes monges italianes a fer una guarderia al mig del camp de barraques per recollir nens. Els meus pares se n’anaven a treballar i em deixaven allĂ , i les monges m’acollien”, recorda. Junqueras va estudiar al Liceu ItaliĂ  de Barcelona grĂ cies a les monges que esmenta, que van anar a parlar amb el cĂČnsol italiĂ  i el van matricular com si fos un nacional italiĂ . “Quan anava a la guarderia amb les monges dibuixava casa meva lligada amb una corda, i la corda resseguia el camĂ­ fins a la guarderia i jo l’aguantava amb la mĂ , cuidava la casa a distĂ ncia”, explica, i ho relaciona directament amb el seu vincle “amb la terra, amb casa meva, amb el poble, amb la gent” ja de ben petit.

I a partir d’aquĂ­ Oriol Junqueras construeix el seu propi discurs, que ben aviat aprofita per encabir-lo en la conversa: “AixĂ­ hem guanyat l’alcaldia, bastint un projecte integrador, que recull a molta gent, en el que ens voten els exprosoviĂštics del Partit Comunista de Catalunya o els neocatecuminals catĂČlics.” És la idea d’aglutinar, diu, i considera que Sant Vicenç serveix com a prĂČleg, com a exemple d’allĂČ que algun dia s’ha de fer arreu del paĂ­s. “La meva vida Ă©s la vida d’un cosidor”, raona, “que cus peces de roba diferents per fer un sol vestit. Jo teixeixo, tota la meva vida m’he dedicat a fer aixĂČ”. Explica que ja quan estudiava intentava estar sempre en un terreny d’intersecciĂł entre la histĂČria i l’economia; tambĂ© actualment, fent de professor i de polĂ­tic, de polĂ­tic d’àmbit local i d’àmbit nacional. És aquest exercici de cosir, de lligar coneixement, el mĂłn de les ciĂšncies i el de les lletres: “M’agrada molt la fĂ­sica i al mateix temps la literatura.” Junqueras parla d’“obrir el ventall i relligar-lo”. PerquĂš, diu, Ă©s molt fĂ cil obrir i desprĂ©s no poder lligar res, i hi ha una altra possibilitat que Ă©s obrir molt poc perĂČ tenir ben lligat el trosset. Tanmateix Junqueras des de petit va aprendre a obrir el seu horitzĂł i saber-lo relligar: estudiant amb gent de cultura i llengua italianes i formant-se en aquesta cultura i en aquesta llengua, i convivint alhora amb la gent del poble i la prĂČpia famĂ­lia catalana. A mĂ©s, les realitats econĂČmiques i socials dels dos mĂłns eren totalment oposades. El seu poble tenia el percentatge d’atur mĂ©s alt de la comarca als anys 80, mentre que els seus companys de pupitre provenien de la classe mitjana-alta, de les famĂ­lies benestants italianes residents a Barcelona. “A mi em queien llĂ grimes quan llegia la descripciĂł del desplegament de les tropes italianes al Piave a finals de la Primera Guerra Mundial”, confessa. I afegeix que ell era molt italiĂ , se sentia italiĂ  tambĂ©. I aquesta vocaciĂł de teixir tambĂ© es reflecteix en aquesta dicotomia. I insisteix: “Jo he treballat a l’arxiu secret del VaticĂ  i a la Universitat d’HolguĂ­n a la Cuba castrista. Sempre una mica a tot arreu.”

Oriol Junqueras reconeix que els seus avis van jugar un paper important en la transmissiĂł de valors. “La meva Ă via paterna i el meu avi matern sĂłn els que em van encomanar mĂ©s el sentiment independentista i republicĂ .” “La meva Ă via”, continua, “representa molt bĂ© aquest esperit d’integraciĂł: va amagar catĂČlics a casa seva l’estiu del 36 i republicans l’hivern del 39. Era una republicana encesa i alhora una catĂČlica convençuda”. El seu avi, el pare de la seva mare, el dia 16 de febrer del 36, a les eleccions generals espanyoles, era conscient que s’hi jugaven molt: no nomĂ©s el triomf d’ERC, sinĂł que tambĂ© hi havia en joc l’amnistia dels presos –les presons aleshores estaven plenes pels fets d’octubre del 34, i hi havia tancats mĂ©s de 10.000 rabassaires. No era nomĂ©s qĂŒestiĂł de formar un govern, sinĂł de “treure els teus de la presó”. AllĂČ es vivia amb una intensitat molt especial. Aquell dia el seu avi va anar a votar set vegades, “per assegurar-se’n”. “Per aconseguir votar set vegades calia un coneixement del teu entorn brutal. Requereix molta confiança dels teus i una gran coordinaciĂł. Votar set vegades vol dir molt mĂ©s que aixĂČ!”, sostĂ© Junqueras. El seu avi anava a veure un per un tots els que, fos pel motiu que fos, no podien anar a votar. Llavors feia una llista i buscava gent d’altres barris que anessin a votar per ells i el seu avi anava a votar enlloc dels voluntaris dels altres barris.

“La meva Ă via i la meva mare”, diu amb una veu mig trencada, un xic emocionat, “em van ensenyar molt bĂ© que hi ha una cosa mĂ©s important que la ideologia, que sĂłn les actituds, els valors. El discurs ideolĂČgic acaba sent una capa cosmĂštica, encara que sigui gruixuda; acaba, senzillament, sent un discurs intel‱lectual, i aixĂČ Ă©s molt important, no dic que no ho sigui, perĂČ basteix una cosa que estĂ  a sota i que encara Ă©s mĂ©s important, que Ă©s el cos dels valors, de les maneres de ser i de fer. El vestit que portes, tot i ser molt mĂ©s important, no ho Ă©s tant com allĂČ que tu ets, la manera com interpretes el mĂłn, com actues, com ajudes la gent”. I aixĂČ ho ha aprĂšs, fonamentalment, de les dones de la famĂ­lia. La seva mare era infermera a l’Hospital de Bellvitge. Treballava de supervisora d’urgĂšncies en el torn de nit, fent 12 hores de feina cada dia, de 8 del vespre a 8 del matĂ­. Junqueras creu que la feina de la seva mare â€œĂ©s la recerca d’allĂČ que realment Ă©s essencial a la vida, que Ă©s la prĂČpia vida”. El fet de treballar amb malalts, i veure dolor i veure morts cada dia feia entendre a la seva mare que allĂČ que val de la vida Ă©s la vida en sĂ­. Ho defineix com “una actitud d’esporgar allĂČ que Ă©s superficial i concentrar-se en el pinyol de l’existĂšncia”. “No hi ha res que valgui gaire mĂ©s enllĂ  d’una cosa que val molt, que Ă©s viure. Jo de ma mare recordo molt el compromĂ­s amb la gent.” I explica que quan hi havia algĂș del poble ingressat, la seva mare els anava a veure, desprĂ©s de plegar del torn a les 8 del matĂ­.
A casa l’Oriol Junqueras estava prohibit dir ‘no puc’. “És aquesta actitud de no rendir-se mai, de dir: ‘som capaços de tot”, aclareix. I Ă©s una actitud molt nostrada de Sant Vicenç dels Horts, gent que “surt de molt avall perĂČ que vol arribar molt amunt”. Esperit d’orgull i de superaciĂł, de lluita, d’esforç i de treball. “És fonamentalment una qĂŒestiĂł de voluntat”, considera. “Quan tu vols una cosa, i la vols prou i durant prou temps, acabes triomfant. Tot Ă©s possible si hi dediques tant de temps i tant d’esforç com cal”; i ho compara amb la conquesta de la terra: “la terra la fas tu, amb les teves mans, tu construeixes el mĂłn.” I Ă©s que Oriol Junqueras troba en l’hort “seguretat i sentit del deure complert”. És el que l’hi permet desconnectar i el fa sentir “satisfet, tranquil, content, feliç”. “AllĂ  on hi havia un erm ara hi ha un jardĂ­, on hi havia una roca ara hi ha una pomera, on hi havia una mala herba ara hi ha un cirerer. Tu has canviat la imatge del mĂłn, has fet un mĂłn millor.”

Les jornades electorals a la famĂ­lia es vivien amb molta intensitat, i sempre anaven el seu pare, la seva mare, el seu germĂ  i ell, tots quatre junts a votar. Les primeres eleccions espanyoles que va viure Oriol Junqueras van ser les del juny del 77, quan ell acabava de fer 8 anys. “Em vaig passar gairebĂ© tot el dia al col‱legi electoral”, diu. De petit ja era molt guerriller, i llavors, quan encara era un marrec, feia campanya contra l’Estatut de Sau, parlava amb la gent i la intentava convĂšncer. “Observava molt tambĂ©, veia com els comunistes controlaven com baixaven les piles i miraven com transparentaven els vots de dalt de les urnes”, comenta. Estava molt interessat pel mĂłn polĂ­tic. Recorda que tenia una rĂ dio d’ona curta i feia una graella dels noticiaris de les emissores estrangeres. Cada dia escoltava RĂ dio Moscou, RĂ dio VaticĂ , la Deutsche Welle, el servei mundial de la BBC o RĂ dio Tirana, d’AlbĂ nia, tot delectant-se amb els discursos del camarada Enver Hoxha. “Els meus mestres eren de la democrĂ cia cristiana italiana, del PCI”, posa de manifest, i potser Ă©s per la seva influĂšncia que “m’interessava molt aquest mĂłn”.

Fa quasi tres quarts d’hora que conversem distesament, en un quasi monĂČleg de l’amfitriĂł, que deixa fluir les seves paraules en una cadĂšncia pausada perĂČ decidida. Es nota que gaudeix parlant. Arribats a aquest punt em sento amb prou confiança per deixar-li anar una pregunta un xic compromesa: es considera xerraire? “Jo diria que no ho sĂłc gaire, perĂČ Ă©s evident que ho sĂłc molt”, sentencia convençut. I de seguida puntualitza: “tinc fama de xerraire, perĂČ a fora de casa, a casa no gaire.” Si ho Ă©s, diu, Ă©s perquĂš li fan ser, perquĂš forma part de la seva feina. PerĂČ precisa que li agrada el silenci i valora molt la solitud, “potser perquĂš no estic gaire sol”. “Acabes valorant allĂČ que no tens gaire; el silenci, l’hort, sota els pins, dormint sota la parra…”, enumera tot allargant les paraules. De fet explica que molt sovint a la seva vida ha viscut en silenci, a la biblioteca de casa –una biblioteca amb 4.500 llibres. Ha passat llargues etapes amb moltes hores d’aĂŻllament, de silenci, d’“estar un sol amb els llibres, m’agrada molt”. Deuen ser aquestes hores d’aĂŻllament i solitud que han condicionat el seu tarannĂ  tranquil, calmat. PerĂČ ell assegura que aixĂČ s’entrena, perquĂš “jo era molt passional i molt agressiu, molt vicentí”. Al Liceu ItaliĂ  feien debats tot sovint, i li demanava al seu company de pupitre que cada cop que apugĂ©s el to o s’exaltĂ©s massa li donĂ©s un cop a la cuixa. I aixĂ­, mica en mica, va anar aprenent a controlar-se. Mentre ho explica, amb una serenor absoluta, costa de creure que haguĂ©s estat nerviĂłs i impulsiu, perĂČ ho justifica amb que “aquĂ­ a Sant Vicenç som especialistes en la crispació”.

Reconeix que enyora la seva etapa com a divulgador, “tot i que no tinc temps ni per trobar a faltar”. Junqueras voldria aconseguir la independĂšncia ja, ara mateix, i poder-se dedicar una altra vegada a la universitat, a la rĂ dio, a la televisiĂł, als articles i als llibres. PerquĂš ara “tot Ă©s molt dens i molt intens”. AixĂČ no obstant, ara s’ha adonat que la polĂ­tica li agrada molt. Quan es va ficar en aquest mĂłn ho va fer “nomĂ©s per vocaciĂł de paĂ­s, Ășnicament per aixĂČ. PerĂČ el mĂłn municipal m’ha introduĂŻt una nova dimensió”. Abans pensava que si Catalunya fos un paĂ­s independent no es dedicaria a la polĂ­tica, perĂČ ara en tĂ© algun dubte. Comença a pensar que potser encara faria polĂ­tica municipal. “Fer polĂ­tica al meu poble m’agrada molt. És on fas polĂ­tica de debĂČ”, assegura. “La gent creu que fer polĂ­tica Ă©s parlar d’ideologia, i no Ă©s veritat. Fer polĂ­tica Ă©s trepitjar el carrer, Ă©s el govern de la ciutat, no el debat filosĂČfic”, raona.

Un dia qualsevol a la vida d’Oriol Junqueras Ă©s frenesia, Ă©s un no aturar-se en cap moment. “Aixecar-se a les 4 de la matinada, anar a buscar un aviĂł a l’aeroport que surt poc abans de les 6, arribar a Brussel‱les cap a les 8 i cĂłrrer cap al Parlament per fer unes sessions. DesprĂ©s sortir disparat un altre cop cap a l’aeroport i agafar un altre aviĂł, arribar a Barcelona a les 9 i marxar corrents cap a una reuniĂł, o arribar a les 7 de la tarda i assistir a un ple municipal.” NomĂ©s sentir-ho explicar ja et fas el cĂ rrec de l’estrĂšs que tot plegat pot provocar, â€œĂ©s d’una intensitat brutal”. “És anar-te’n a dormir cada dia a la 1, a les 2, a les 3 de la matinada i aixecar-te a les 6, a vegades a les 5, a vegades a les 7. Dormir quatre, cinc hores, i cada dia tornar-hi, i vinga, i va, i som-hi… És la guerra!”, exclama alliberat.

Oriol Junqueras confessa que el preocupa no estar a l’alçada. AixĂ­ i tot, no tĂ© problemes per ser a la primera lĂ­nia de tots els fronts: alcalde del seu poble, president del seu partit i eurodiputat. No li fa por res? “Em fa por tot” respon, “perĂČ crec que tinc coratge”. “El coratge el demostra, no aquell que no tĂ© por, sinĂł aquell que malgrat tenir por, fa allĂČ que ha de fer. El que no tĂ© por no Ă©s valent, Ă©s inconscient” afirma convençut, perquĂš “el coratge Ă©s superar la por, no pas no tenir-la”. “Jo tinc por a fracassar, a no fer-ho prou bĂ©â€ diu, i considera que el seu fracĂ s seria no aconseguir convĂšncer la gent que per assolir la independĂšncia cal treballar tots junts, “perquĂš el repte ho exigeix”.

“AllĂČ que paga la pena a la vida Ă©s viure-la, i viure-la amb tanta intensitat com puguis” sostĂ©, com aquell que se sap coneixedor del que diu. I es permet donar un bon consell: “hi ha una cosa que no has de fer mai a la vida: allĂČ que t’impedeixi l’endemĂ  gaudir del mateix grau de llibertat”. Tot i que remarca la importĂ ncia de viure la vida amb tota la intensitat possible, “perquĂš nomĂ©s en tens una”, perĂČ insisteix que al mateix temps cal intentar preservar els graus de llibertat, per poder continuar vivint amb la mĂ xima intensitat.

QuĂš vol ser de gran Oriol Junqueras? “Hi ha una cosa que ja no farĂ© mai, gairebĂ© segur, i que m’hauria agradat molt, que Ă©s ser fĂ­sic. M’agradava la fĂ­sica, perĂČ ja no tindrĂ© ni temps ni forces”, afirma un xic decebut. Mai Ă©s massa tard, li dic, perĂČ ell assevera que “te n’adones del pas del temps quan veus que hi ha coses que ja no podrĂ s fer. Als 20 anys encara ho pots fer tot, encara pots parar-ho tot i tornar a començar, perĂČ als 40 Ă©s bastant mĂ©s difĂ­cil”. Ja has perdut graus de llibertat “inevitablement”. PerquĂš vas establint “lligams”, diu, “perĂČ aixĂČ tambĂ© Ă©s el que et dĂłna sentit a la vida, justifica el pas del temps”. AllĂČ que et pren aquests graus de llibertat, al mateix temps Ă©s allĂČ que justifica que hagis viscut. És la famĂ­lia, perĂČ tambĂ© l’aprenentatge, “haver omplert el cervell de determinades experiĂšncies”. I Ă©s en aquest Ășltim tram de l’entrevista que Oriol Junqueras es deixa anar mĂ©s i se sincera del tot. “Al final el que et queda Ă©s el record d’aquell instant de glĂČria que et justifica, que dĂłna sentit haver viscut”, com el record d’una tarda amb una noia. “Un instant de glĂČria Ă©s allĂČ que ara estaries disposat a pagar molts diners per poder-lo viure si no l’haguessis viscut, i en canvi en aquell moment no et va costar res”, defineix. Reflexiu, aguditza en els seus pensaments i, abans de deixar anar la frase demana que “aixĂČ no cal que surti”: â€œĂ©s una cosa molt pragmĂ tica i molt trista, perĂČ al final una de les coses que mĂ©s donen sentit a la vida Ă©s precisament aixĂČ, el record d’una tarda amb una noia…”. Fa un silenci revelador i continua: â€œĂ©s aquelles coses que dius ‘no Ă©s res’, i en canvi ho Ă©s tot…”. Es torna a aturar breument i exclama â€œĂ©s molt! PerquĂš et fa feliç, perquĂš Ă©s bonic, perquĂš Ă©s dolç”. El discurs adquireix un to intimista, emotiu, i mĂ©s proper que mai. És el moment que sentim mĂ©s a prop la persona, l’home, i no el polĂ­tic, el personatge pĂșblic. PerĂČ de sobte es veu esquinçat en un parĂšntesi que serveix per treure-li ferro a tot plegat amb un giny d’humor: “i en canvi ara no faries res, fotria una mandra de collons!”. I reprĂšn el fil tot seguit: “perĂČ en aquell moment Ă©s bonic, i aixĂČ estĂ  bĂ©.” El que et queda al final sĂłn “els records bonics que has anat omplint a la teva memĂČria” i “una mica d’estabilitat econĂČmica, de seguretat fĂ­sica i, ĂČbviament, gaudir de salut, tenir aquesta estabilitat vital”. I una part d’aquesta estabilitat vital sĂłn “les satisfaccions que guardes a la memĂČria, perquĂš dĂłna confiança”. I ho compara amb tenir un compte corrent, perĂČ de bons records, de la feina feta, d’allĂČ que has fet bĂ©. “Treus un record, com trauries 1.000 €, el gaudeixes i el tornes a desar, per poder-lo gaudir un altre dia. És aixĂČ, tenir una llibreta d’estalvi de bons records.”

PodrĂ­em haver tornat cap a casa amb una sensaciĂł de vacuĂŻtat, de no haver fet mĂ©s que complir un trĂ mit. PerĂČ l’Oriol, —m’he reservat la llicĂšncia d’aquesta proximitat per les Ășltimes lĂ­nies— ens havia convocat a casa seva, i aixĂČ ja era una declaraciĂł d’intencions. Abans de marxar li demanem la fotografia de rigor, i ell aprofita per fer-nos sortir a fora i ensenyar-nos la seva gran relĂ­quia: el jardĂ­. Ens ensenya una per una les seves joies: el petit hortet, els arbres que li donen l’ombra i els que acaba de plantar, tambĂ© els fruiters. De sobte se n’adona que s’ha fet tard i ens professa: “Va nois, marxeu que encara he d’anar a comprar el dinar de Nadal i em tancaran! Que si no ho feu haurĂ© de denunciar que em van assaltar uns joves i no hi havia manera que se n’anessin!”. Ens acomiadem amb un somriure i segurs que tornem molt mĂ©s plens que quan hem vingut.

EL QÜESTIONARI

Un color: El verd
Un nĂșmero: 3
Un escriptor: Ugo Foscolo
Un llibre: ‘Incerta glĂČria’, de Joan Sales
Un polĂ­tic: Franklin D. Roosevelt
Un referent: Teresa Losada, monja de Sant Vicenç dels Horts
El seu personatge histĂČric favorit: Roger de LlĂșria
Un lloc per viure: Sant Vicenç dels Horts
Un lloc per morir: Casa meva
Un indret per desconnectar: L’hort de casa meva
Tres trets que el defineixin: Bona persona, treballador i compromĂšs
El seu punt dĂšbil: SĂłc una mica deixat
Un lema: “La independùncia no es demana, es proclama i es defensa”
Una il‱lusió: La llibertat de la pàtria

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notĂ­cies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes grĂ cies.