Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) viu a un ritme inversament proporcional al que li exigeix el seu dia a dia. Tot i tenir una agenda absolutament carregada, ens troba un forat el matí de la vigília de Nadal. Si bé el més normal hauria estat que ens cités en un despatx i la trobada fos més aviat efímera, res més lluny de la realitat. Ens rep a casa seva i ens demana quant temps necessitem per entrevistar-lo, però no sembla tenir cap pressa. Encara fa cara d’adormit quan ens obre la porta i ens convida a entrar. Al rebedor hi llueix una rèplica de l’espasa de Jaume I. Ens fa passar cap al menjador i ens demana que ens posem còmodes. En una paret hi té un banderí penjat; és d’un batalló republicà que va combatre a l’Ebre. Ens instal•lem en una glorieta amb un gran vitrall que ens ofereix vistes de tot el Baix Llobregat. Pregunta si ens molesta la llum, es preocupa per a què estiguem a gust. De seguida ens interpel•la, les primeres preguntes les fa ell: d’on veniu, què i on estudieu, com us va tot plegat. Oriol Junqueras parla amb un compàs lent, calmat. Li agrada parlar, però sobretot explicar, i explicar-se bé.
“A principis de la dècada dels 70, Sant Vicenç dels Horts va créixer molt ràpidament. Des de la via del tren fins a les crestes de les muntanyes pràcticament tot era un mar de barraques. Van enviar unes monges italianes a fer una guarderia al mig del camp de barraques per recollir nens. Els meus pares se n’anaven a treballar i em deixaven allà, i les monges m’acollien”, recorda. Junqueras va estudiar al Liceu Italià de Barcelona gràcies a les monges que esmenta, que van anar a parlar amb el cònsol italià i el van matricular com si fos un nacional italià. “Quan anava a la guarderia amb les monges dibuixava casa meva lligada amb una corda, i la corda resseguia el camí fins a la guarderia i jo l’aguantava amb la mà, cuidava la casa a distància”, explica, i ho relaciona directament amb el seu vincle “amb la terra, amb casa meva, amb el poble, amb la gent” ja de ben petit.
I a partir d’aquí Oriol Junqueras construeix el seu propi discurs, que ben aviat aprofita per encabir-lo en la conversa: “Així hem guanyat l’alcaldia, bastint un projecte integrador, que recull a molta gent, en el que ens voten els exprosoviètics del Partit Comunista de Catalunya o els neocatecuminals catòlics.” És la idea d’aglutinar, diu, i considera que Sant Vicenç serveix com a pròleg, com a exemple d’allò que algun dia s’ha de fer arreu del país. “La meva vida és la vida d’un cosidor”, raona, “que cus peces de roba diferents per fer un sol vestit. Jo teixeixo, tota la meva vida m’he dedicat a fer això”. Explica que ja quan estudiava intentava estar sempre en un terreny d’intersecció entre la història i l’economia; també actualment, fent de professor i de polític, de polític d’àmbit local i d’àmbit nacional. És aquest exercici de cosir, de lligar coneixement, el món de les ciències i el de les lletres: “M’agrada molt la física i al mateix temps la literatura.” Junqueras parla d’“obrir el ventall i relligar-lo”. Perquè, diu, és molt fàcil obrir i després no poder lligar res, i hi ha una altra possibilitat que és obrir molt poc però tenir ben lligat el trosset. Tanmateix Junqueras des de petit va aprendre a obrir el seu horitzó i saber-lo relligar: estudiant amb gent de cultura i llengua italianes i formant-se en aquesta cultura i en aquesta llengua, i convivint alhora amb la gent del poble i la pròpia família catalana. A més, les realitats econòmiques i socials dels dos móns eren totalment oposades. El seu poble tenia el percentatge d’atur més alt de la comarca als anys 80, mentre que els seus companys de pupitre provenien de la classe mitjana-alta, de les famílies benestants italianes residents a Barcelona. “A mi em queien llàgrimes quan llegia la descripció del desplegament de les tropes italianes al Piave a finals de la Primera Guerra Mundial”, confessa. I afegeix que ell era molt italià, se sentia italià també. I aquesta vocació de teixir també es reflecteix en aquesta dicotomia. I insisteix: “Jo he treballat a l’arxiu secret del Vaticà i a la Universitat d’Holguín a la Cuba castrista. Sempre una mica a tot arreu.”
Oriol Junqueras reconeix que els seus avis van jugar un paper important en la transmissió de valors. “La meva àvia paterna i el meu avi matern són els que em van encomanar més el sentiment independentista i republicà.” “La meva àvia”, continua, “representa molt bé aquest esperit d’integració: va amagar catòlics a casa seva l’estiu del 36 i republicans l’hivern del 39. Era una republicana encesa i alhora una catòlica convençuda”. El seu avi, el pare de la seva mare, el dia 16 de febrer del 36, a les eleccions generals espanyoles, era conscient que s’hi jugaven molt: no només el triomf d’ERC, sinó que també hi havia en joc l’amnistia dels presos –les presons aleshores estaven plenes pels fets d’octubre del 34, i hi havia tancats més de 10.000 rabassaires. No era només qüestió de formar un govern, sinó de “treure els teus de la presó”. Allò es vivia amb una intensitat molt especial. Aquell dia el seu avi va anar a votar set vegades, “per assegurar-se’n”. “Per aconseguir votar set vegades calia un coneixement del teu entorn brutal. Requereix molta confiança dels teus i una gran coordinació. Votar set vegades vol dir molt més que això!”, sosté Junqueras. El seu avi anava a veure un per un tots els que, fos pel motiu que fos, no podien anar a votar. Llavors feia una llista i buscava gent d’altres barris que anessin a votar per ells i el seu avi anava a votar enlloc dels voluntaris dels altres barris.
“La meva àvia i la meva mare”, diu amb una veu mig trencada, un xic emocionat, “em van ensenyar molt bé que hi ha una cosa més important que la ideologia, que són les actituds, els valors. El discurs ideològic acaba sent una capa cosmètica, encara que sigui gruixuda; acaba, senzillament, sent un discurs intel•lectual, i això és molt important, no dic que no ho sigui, però basteix una cosa que està a sota i que encara és més important, que és el cos dels valors, de les maneres de ser i de fer. El vestit que portes, tot i ser molt més important, no ho és tant com allò que tu ets, la manera com interpretes el món, com actues, com ajudes la gent”. I això ho ha après, fonamentalment, de les dones de la família. La seva mare era infermera a l’Hospital de Bellvitge. Treballava de supervisora d’urgències en el torn de nit, fent 12 hores de feina cada dia, de 8 del vespre a 8 del matí. Junqueras creu que la feina de la seva mare “és la recerca d’allò que realment és essencial a la vida, que és la pròpia vida”. El fet de treballar amb malalts, i veure dolor i veure morts cada dia feia entendre a la seva mare que allò que val de la vida és la vida en sí. Ho defineix com “una actitud d’esporgar allò que és superficial i concentrar-se en el pinyol de l’existència”. “No hi ha res que valgui gaire més enllà d’una cosa que val molt, que és viure. Jo de ma mare recordo molt el compromís amb la gent.” I explica que quan hi havia algú del poble ingressat, la seva mare els anava a veure, després de plegar del torn a les 8 del matí.
A casa l’Oriol Junqueras estava prohibit dir ‘no puc’. “És aquesta actitud de no rendir-se mai, de dir: ‘som capaços de tot”, aclareix. I és una actitud molt nostrada de Sant Vicenç dels Horts, gent que “surt de molt avall però que vol arribar molt amunt”. Esperit d’orgull i de superació, de lluita, d’esforç i de treball. “És fonamentalment una qüestió de voluntat”, considera. “Quan tu vols una cosa, i la vols prou i durant prou temps, acabes triomfant. Tot és possible si hi dediques tant de temps i tant d’esforç com cal”; i ho compara amb la conquesta de la terra: “la terra la fas tu, amb les teves mans, tu construeixes el món.” I és que Oriol Junqueras troba en l’hort “seguretat i sentit del deure complert”. És el que l’hi permet desconnectar i el fa sentir “satisfet, tranquil, content, feliç”. “Allà on hi havia un erm ara hi ha un jardí, on hi havia una roca ara hi ha una pomera, on hi havia una mala herba ara hi ha un cirerer. Tu has canviat la imatge del món, has fet un món millor.”
Les jornades electorals a la família es vivien amb molta intensitat, i sempre anaven el seu pare, la seva mare, el seu germà i ell, tots quatre junts a votar. Les primeres eleccions espanyoles que va viure Oriol Junqueras van ser les del juny del 77, quan ell acabava de fer 8 anys. “Em vaig passar gairebé tot el dia al col•legi electoral”, diu. De petit ja era molt guerriller, i llavors, quan encara era un marrec, feia campanya contra l’Estatut de Sau, parlava amb la gent i la intentava convèncer. “Observava molt també, veia com els comunistes controlaven com baixaven les piles i miraven com transparentaven els vots de dalt de les urnes”, comenta. Estava molt interessat pel món polític. Recorda que tenia una ràdio d’ona curta i feia una graella dels noticiaris de les emissores estrangeres. Cada dia escoltava Ràdio Moscou, Ràdio Vaticà, la Deutsche Welle, el servei mundial de la BBC o Ràdio Tirana, d’Albània, tot delectant-se amb els discursos del camarada Enver Hoxha. “Els meus mestres eren de la democràcia cristiana italiana, del PCI”, posa de manifest, i potser és per la seva influència que “m’interessava molt aquest món”.
Fa quasi tres quarts d’hora que conversem distesament, en un quasi monòleg de l’amfitrió, que deixa fluir les seves paraules en una cadència pausada però decidida. Es nota que gaudeix parlant. Arribats a aquest punt em sento amb prou confiança per deixar-li anar una pregunta un xic compromesa: es considera xerraire? “Jo diria que no ho sóc gaire, però és evident que ho sóc molt”, sentencia convençut. I de seguida puntualitza: “tinc fama de xerraire, però a fora de casa, a casa no gaire.” Si ho és, diu, és perquè li fan ser, perquè forma part de la seva feina. Però precisa que li agrada el silenci i valora molt la solitud, “potser perquè no estic gaire sol”. “Acabes valorant allò que no tens gaire; el silenci, l’hort, sota els pins, dormint sota la parra…”, enumera tot allargant les paraules. De fet explica que molt sovint a la seva vida ha viscut en silenci, a la biblioteca de casa –una biblioteca amb 4.500 llibres. Ha passat llargues etapes amb moltes hores d’aïllament, de silenci, d’“estar un sol amb els llibres, m’agrada molt”. Deuen ser aquestes hores d’aïllament i solitud que han condicionat el seu tarannà tranquil, calmat. Però ell assegura que això s’entrena, perquè “jo era molt passional i molt agressiu, molt vicentí”. Al Liceu Italià feien debats tot sovint, i li demanava al seu company de pupitre que cada cop que apugés el to o s’exaltés massa li donés un cop a la cuixa. I així, mica en mica, va anar aprenent a controlar-se. Mentre ho explica, amb una serenor absoluta, costa de creure que hagués estat nerviós i impulsiu, però ho justifica amb que “aquí a Sant Vicenç som especialistes en la crispació”.
Reconeix que enyora la seva etapa com a divulgador, “tot i que no tinc temps ni per trobar a faltar”. Junqueras voldria aconseguir la independència ja, ara mateix, i poder-se dedicar una altra vegada a la universitat, a la ràdio, a la televisió, als articles i als llibres. Perquè ara “tot és molt dens i molt intens”. Això no obstant, ara s’ha adonat que la política li agrada molt. Quan es va ficar en aquest món ho va fer “només per vocació de país, únicament per això. Però el món municipal m’ha introduït una nova dimensió”. Abans pensava que si Catalunya fos un país independent no es dedicaria a la política, però ara en té algun dubte. Comença a pensar que potser encara faria política municipal. “Fer política al meu poble m’agrada molt. És on fas política de debò”, assegura. “La gent creu que fer política és parlar d’ideologia, i no és veritat. Fer política és trepitjar el carrer, és el govern de la ciutat, no el debat filosòfic”, raona.
Un dia qualsevol a la vida d’Oriol Junqueras és frenesia, és un no aturar-se en cap moment. “Aixecar-se a les 4 de la matinada, anar a buscar un avió a l’aeroport que surt poc abans de les 6, arribar a Brussel•les cap a les 8 i córrer cap al Parlament per fer unes sessions. Després sortir disparat un altre cop cap a l’aeroport i agafar un altre avió, arribar a Barcelona a les 9 i marxar corrents cap a una reunió, o arribar a les 7 de la tarda i assistir a un ple municipal.” Només sentir-ho explicar ja et fas el càrrec de l’estrès que tot plegat pot provocar, “és d’una intensitat brutal”. “És anar-te’n a dormir cada dia a la 1, a les 2, a les 3 de la matinada i aixecar-te a les 6, a vegades a les 5, a vegades a les 7. Dormir quatre, cinc hores, i cada dia tornar-hi, i vinga, i va, i som-hi… És la guerra!”, exclama alliberat.
Oriol Junqueras confessa que el preocupa no estar a l’alçada. Així i tot, no té problemes per ser a la primera línia de tots els fronts: alcalde del seu poble, president del seu partit i eurodiputat. No li fa por res? “Em fa por tot” respon, “però crec que tinc coratge”. “El coratge el demostra, no aquell que no té por, sinó aquell que malgrat tenir por, fa allò que ha de fer. El que no té por no és valent, és inconscient” afirma convençut, perquè “el coratge és superar la por, no pas no tenir-la”. “Jo tinc por a fracassar, a no fer-ho prou bé” diu, i considera que el seu fracàs seria no aconseguir convèncer la gent que per assolir la independència cal treballar tots junts, “perquè el repte ho exigeix”.
“Allò que paga la pena a la vida és viure-la, i viure-la amb tanta intensitat com puguis” sosté, com aquell que se sap coneixedor del que diu. I es permet donar un bon consell: “hi ha una cosa que no has de fer mai a la vida: allò que t’impedeixi l’endemà gaudir del mateix grau de llibertat”. Tot i que remarca la importància de viure la vida amb tota la intensitat possible, “perquè només en tens una”, però insisteix que al mateix temps cal intentar preservar els graus de llibertat, per poder continuar vivint amb la màxima intensitat.
Què vol ser de gran Oriol Junqueras? “Hi ha una cosa que ja no faré mai, gairebé segur, i que m’hauria agradat molt, que és ser físic. M’agradava la física, però ja no tindré ni temps ni forces”, afirma un xic decebut. Mai és massa tard, li dic, però ell assevera que “te n’adones del pas del temps quan veus que hi ha coses que ja no podràs fer. Als 20 anys encara ho pots fer tot, encara pots parar-ho tot i tornar a començar, però als 40 és bastant més difícil”. Ja has perdut graus de llibertat “inevitablement”. Perquè vas establint “lligams”, diu, “però això també és el que et dóna sentit a la vida, justifica el pas del temps”. Allò que et pren aquests graus de llibertat, al mateix temps és allò que justifica que hagis viscut. És la família, però també l’aprenentatge, “haver omplert el cervell de determinades experiències”. I és en aquest últim tram de l’entrevista que Oriol Junqueras es deixa anar més i se sincera del tot. “Al final el que et queda és el record d’aquell instant de glòria que et justifica, que dóna sentit haver viscut”, com el record d’una tarda amb una noia. “Un instant de glòria és allò que ara estaries disposat a pagar molts diners per poder-lo viure si no l’haguessis viscut, i en canvi en aquell moment no et va costar res”, defineix. Reflexiu, aguditza en els seus pensaments i, abans de deixar anar la frase demana que “això no cal que surti”: “és una cosa molt pragmàtica i molt trista, però al final una de les coses que més donen sentit a la vida és precisament això, el record d’una tarda amb una noia…”. Fa un silenci revelador i continua: “és aquelles coses que dius ‘no és res’, i en canvi ho és tot…”. Es torna a aturar breument i exclama “és molt! Perquè et fa feliç, perquè és bonic, perquè és dolç”. El discurs adquireix un to intimista, emotiu, i més proper que mai. És el moment que sentim més a prop la persona, l’home, i no el polític, el personatge públic. Però de sobte es veu esquinçat en un parèntesi que serveix per treure-li ferro a tot plegat amb un giny d’humor: “i en canvi ara no faries res, fotria una mandra de collons!”. I reprèn el fil tot seguit: “però en aquell moment és bonic, i això està bé.” El que et queda al final són “els records bonics que has anat omplint a la teva memòria” i “una mica d’estabilitat econòmica, de seguretat física i, òbviament, gaudir de salut, tenir aquesta estabilitat vital”. I una part d’aquesta estabilitat vital són “les satisfaccions que guardes a la memòria, perquè dóna confiança”. I ho compara amb tenir un compte corrent, però de bons records, de la feina feta, d’allò que has fet bé. “Treus un record, com trauries 1.000 €, el gaudeixes i el tornes a desar, per poder-lo gaudir un altre dia. És això, tenir una llibreta d’estalvi de bons records.”
Podríem haver tornat cap a casa amb una sensació de vacuïtat, de no haver fet més que complir un tràmit. Però l’Oriol, —m’he reservat la llicència d’aquesta proximitat per les últimes línies— ens havia convocat a casa seva, i això ja era una declaració d’intencions. Abans de marxar li demanem la fotografia de rigor, i ell aprofita per fer-nos sortir a fora i ensenyar-nos la seva gran relíquia: el jardí. Ens ensenya una per una les seves joies: el petit hortet, els arbres que li donen l’ombra i els que acaba de plantar, també els fruiters. De sobte se n’adona que s’ha fet tard i ens professa: “Va nois, marxeu que encara he d’anar a comprar el dinar de Nadal i em tancaran! Que si no ho feu hauré de denunciar que em van assaltar uns joves i no hi havia manera que se n’anessin!”. Ens acomiadem amb un somriure i segurs que tornem molt més plens que quan hem vingut.
EL QÜESTIONARI
Un color: El verd
Un número: 3
Un escriptor: Ugo Foscolo
Un llibre: ‘Incerta glòria’, de Joan Sales
Un polític: Franklin D. Roosevelt
Un referent: Teresa Losada, monja de Sant Vicenç dels Horts
El seu personatge històric favorit: Roger de Llúria
Un lloc per viure: Sant Vicenç dels Horts
Un lloc per morir: Casa meva
Un indret per desconnectar: L’hort de casa meva
Tres trets que el defineixin: Bona persona, treballador i compromès
El seu punt dèbil: Sóc una mica deixat
Un lema: “La independència no es demana, es proclama i es defensa”
Una il•lusió: La llibertat de la pàtria
{{ comment.text }}