S’ha encès el llum d’alarma al model Manlleu contra la segregació escolar, que necessita un punt d’inflexió per reforçar-lo. 20 anys després de la seva posada en marxa en una iniciativa pionera i aplaudida al país com a referent de cohesió social a l’escola, la crisi, les retallades i la falta de cobertura de les administracions que l’havien de tutelar l’han portat a una situació de risc. Davant d’això, el teixit escolar de Manlleu, tant centres com pares, ha de tornar a entomar el projecte des de la base, com va passar ara fa 20 anys. És la consigna de la Plataforma en Defensa del Model Manlleu, que va convocar una xerrada a la sala de plens de l’ajuntament amb l’objectiu de fer balanç i recuperar l’impuls que va portar a fer néixer el model. Hi va acompanyar la intervenció del sociòleg de l’educació Xavier Bonal, autor d’un treball sobre l’experiència de sis municipis catalans amb polítiques actives per evitar la segregació escolar. Un d’ells, Manlleu.
Bonal va defensar, amb dades a la mà, que l’aposta per repartir de manera equitativa els escolars de risc o amb necessitats educatives especials (NEE) entre tota la xarxa d’escoles d’un municipi és la millor opció. A Manlleu, com també a Vic, aquesta realitat ha anat associada sobretot al fenomen de la immigració. I en contra d’una de les percepcions més esteses que hi ha, Bonal va assegurar que “a qui més perjudica la concentració d’aquest perfil d’alumnat en una determinada escola és a ells mateixos, i no a la resta”. És a dir, que en els alumnes “que més tiren”, varia molt poc el rendiment en aquelles aules amb menys d’un 25% de NEE respecte a aquelles on se supera el percentatge. En canvi, entre els mateixos alumnes amb necessitats especials, el decalatge en el rendiment es dispara. És l’anomenat efecte company.
Per Xavier Bonal, és obvi que la crisi econòmica “accentua els problemes a l’hora d’aconseguir una escolarització equilibrada”. Amb el problema afegit que en educació “cada vegada calen més recursos i cada vegada són més insuficients”. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) té establert que el límit mínim per tenir garantida la inclusió social obliga a estudiar fins als 18 anys. “I la nostra realitat és que el sistema obligatori acaba als 16 i que un de cada quatre joves deixa els estudis abans d’arribar-hi”, deia Bonal.
Tampoc va estalviar crítiques al Departament d’Ensenyament per la seva inconsciència a retallar de sobte els ajuts i els contractes programa que, per exemple, a canvi de subvencionar la sisena hora a les escoles concertades les havien sumat a la distribució equitativa d’alumnat amb la pública. Ara es troben sense aquest ajut i amb una bossa de famílies incorporades que no poden afrontar determinades quotes, amb la descohesió interna que això ja suposa entre l’alumnat.
Xavier Bonal va assegurar, però, que en l’àmbit municipal “hi ha accions a fer”, partint del consens amb el conjunt de la comunitat educativa: des de la detecció prèvia a l’escolarització de casos de NEE fins a una intervenció més directa en els processos d’inscripció i el seguiment de la matrícula viva. Altres estratègies són els projectes magnet, que donin personalitat a un projecte d’escola, trencar des de l’escolarització un urbanisme segregador –a Olot l’Ajuntament paga el bus urbà als alumnes assignats a centres fora del seu àmbit– o no repetir a la Secundària associada models de concentració que es puguin produir a Primària, convertint-ho en un estímul.
{{ comment.text }}