És divendres, les 8 del vespre. Som a Manlleu i encara no ha fet el seu dibuix de demà. Sempre treballa amb l’estricta actualitat?
Sí, perquè vaig a la primera pàgina de la secció de Política, i he de fer la tira sobre el que es diu a la secció. Habitualment vaig al diari, i pregunto als redactors de què anem avui. Jo em puc pensar que la notícia del dia és d’en Rajoy però potser l’obertura parla d’en Puigdemont…
No és habitual. Hi ha molts dibuixants com vostè que treballen des de casa.
Sí, però és fantàstic. Aquesta és la proposta que vaig fer a La Vanguardia quan vaig començar, em sembla que en la campanya de les eleccions al Parlament Europeu de 1994: fer la feina a la redacció i parlar amb els periodistes. Crec que una persona sense informació és una persona sense opinió, i jo puc donar-la perquè estic acompanyat de periodistes que si una cosa no l’entenc me l’expliquen.
D’informació en deu tenir molta, i la tira és breu…
Alguna informació que tinc, és de la que no es publiquen mai! N’hi ha molta que no faig servir directament, però que em dona seguretat.
La seva tira, és un article d’opinió?
D’alguna manera, penso que sí. És clar que puc pensar: a qui li interessa, la meva opinió? No ho sé… L’objectiu que tinc quan faig la tira és fer alguna aportació afegida, estètica o de missatge… em sembla que hi estic obligat, a explicar l’article d’una manera més sintètica que en el text, o a dir aspectes que no s’han dit… El lector ha de trobar la tira interessant. Els periodistes en saben molt més que jo, que intento obrir algun aspecte diferent. Estic en contra, i ho critico bastant, dels dibuixos que es limiten a repetir: ha guanyat el Barça i fer un dibuix dient “Barça, Barça!”… Per mi no té cap interès!
El periodista té un article d’obertura llarg… vostè té una tira limitada. És difícil resumir en aquest espai?
Saber sintetitzar és una de les qualitats que hem de tenir els ninotaires. Agafar el conjunt del que passa i explicar-ho en una tira. Agafar una certa distància –el dibuixant és aquell catxondo que pot dir la tonteria que vol– permet de veure les coses millor, a vegades.
Parla de prendre distància. Les seves tires, a vegades, tenen personatges que és com si fossin vostè. Penso en l’uixer Martínez que dialogava amb Jordi Pujol…
Més que jo, és el contrapunt, l’home del carrer. Jo o tu. Davant d’algú que és molt important, i potser una mica egòlatra, l’altre és la persona normal. A la tira d’aquest divendres hi ha en Puigdemont passejant per un bosc amb una altra persona que no és ningú concret.
Treballar d’aquesta manera, li posa pressió?
No, és molt pràctic. A vegades en parlem amb en Miquel Ferreres, el meu company d’El Periódico, i ell diu que no ho podria fer, això. I jo potser no podria fer el que fa ell: es lleva al matí, s’informa, al migdia potser ja té un dibuix, i a la tarda l’acaba. Jo durant el dia, visc. Sí que llegeixo el diari, però no escolto moltes notícies. I em dedico a altres coses: faig escultura, dibuixo, o em cuido del Fons Batllori, una mena de museu dedicat al meu pare. Visc. Quan arribes a la redacció, t’has estat omplint de coses tot el dia. Penso el dibuix en mitja hora, no soc capaç de fer-ho més. I dibuixo ràpid. La gran por és que l’endemà vegi que tothom ha destacat alguna altra cosa diferent de la meva tira.
Aquests dies, és més difícil posar el seu punt d’ironia en un panorama tens?
Més que la campanya, és des que s’ha polaritzat la situació. Sembla que t’obligui a ser d’una banda o de l’altra. No soc absolutament neutral, ni crec que se n’hagi de ser, però també estic en contra que si no ets independentista siguis unionista, i al revés. Les meves tires no estan fetes en aquesta clau. Intento mantenir la dignitat aquí al mig. I crec que s’ha de fer política, que crec que és el que no s’està fent. Qui guanyi, ho farà pels pèls, i això no es pot arreglar.
Que el seu pare fos un dibuixant, va influir en el fet que vostè també ho sigui?
Crec que sí. Jo he dibuixat sempre. Allò que fan els nens, que dibuixen fins als 8 o 9 anys, i deixen de fer-ho quan els sembla que no ho fan prou bé, jo ho he seguit fent tota la vida. Els dibuixos dels nens m’encanten, són magnífics… no tenen por. En el meu cas, dibuixar forma part de la meva manera de ser, em podia passar hores veient com dibuixava el meu pare.
No anava per aquest camí!
Estudiava Econòmiques, però jo volia ser el Perich: volia opinar, denunciar… érem a finals dels 60! I això ha anat evolucionant, amb el temps: al principi era un dibuix molt funcional, i m’he anat fent més artista, m’interessa cada vegada més la manera d’explicar les coses.
Hi ha una part de la seva activitat que no és tan coneguda, com per exemple la d’escultor…
Tothom té alguna activitat més a part d’aquella per la qual és més conegut. Vostè també, segur… Jo tinc aquesta tonteria dels artistes, aquesta característica que tenim que ens agrada explicar a la gent com veiem la jugada nosaltres. La gent, habitualment, no ho fa, això. I nosaltres sí, mira si som xulos! I no és perquè doni molta importància al que jo penso, és perquè en tinc ganes. Tenim una tècnica, un mitjà per fer-ho…
Hi ha una importantíssima tradició de dibuix que ha acompanyat la premsa escrita a Catalunya. Vostè se sent hereu d’aquesta tradició?
Ara això s’està acabant, per desgràcia. No és que me’n senti molt hereu, però és evident que ho soc encara que no volgués. De la mateixa manera que tinc la influència de l’Ivà, el Cesc, el Perich o el Chummy Chúmez. No soc un estudiós de la història dels dibuixants de premsa, com en Kap, soc una mica franctirador, però sí que li dic que jo volia dibuixar en un diari, i és el que estic fent. És un xollo…, però no ho digui gaire alt.
{{ comment.text }}