Els més fidels a les obres de la companyia es queden orfes d’una de les arts catalanes que més somriures i riallades ha arrencat des que van aparèixer amb la seva primera obra, ben entrada la dècada dels vuitanta, Dels vicis capitals. Després de 32 anys entre bambolines, passant per la descarada Cómeme el coco, negro!, La Cubana tanca les portes a causa de la crisi. No obstant, serà el públic receptor de la seva última obra qui decideixi finalment el futur de la companyia teatral amb la compra d’entrades.
El dia 6 de desembre, el Tívoli no va omplir els 1643 seients dels que disposava, tot i que els que ocupaven la resta de cadires van poder gaudir, un altre cop, de la màgia i la gràcia que caracteritza el tipus d’espectacle que sempre presenten els personatges a escena. L’obra narra la preparació del casament de la filla de la família Rius, una reconeguda família catalana que té un negoci de flors. Campanades de boda, especialista en fer mofa dels diferents sectors de la societat, inicia, com no podia ser d’una altra manera, una complicitat descomunal amb el públic. La paròdia musical tracta amb humor i perspicàcia l’enllaç matrimonial de la filla dels Rius amb un noi hindú, un casament en què cadascun dels familiars hi té la seva a dir. L’obra omple la sala de dues hores on els colors vius estan expressament extrapolats a la extravagància, un tret característic de La Cubana. L’espectacle, que escenifica una sèrie de problemes que apareixen quan tot sembla quedar enllestit en els últims moments de l’enllaç, compta amb una sorpresa cap al final de l’actuació, però no sense abans comptar amb diàlegs acompanyats de frases fetes amb descaradura suficientment empàtica per connectar amb l’espectador. Tot i narrar els típics contratemps de manera exagerada, el públic veu reflectida en l’obra comportaments típics de la classe mitjana projectats en una aparent família de classe alta.
La representació requereix canvis en la decoració de l’escenari i, molt amenament, ho porten a terme amb subtils danses a les fosques que recorden un ball de cambrers en un convit matrimonial. Quan els espectadors ja estan llestos per rebre una gran boda a l’estil Bollywood, els sorprèn una gran pantalla en la que apareix per videoconferència la família política dels Rius, nuvi inclòs. Sembla que l’emoció i l’entusiasme del públic decau, decebuts pel gran espectacle cultural que esperaven, quan de sobte apareixen pel passadís que separa els seients, al ritme de campanades, tres ajudants del teatre amb tres penjadors de quatre metres, on el ferro és totalment invisible als ulls d’uns espectadors que només veuen pameles de tots colors. La interactivitat és un factor que La Cubana no es podia descuidar: la implicació del públic en l’obra és extremadament alta i els personatges es dirigeixen a aquest com si formés part de la representació. Les pameles, que anaven acompanyades d’un petit tocat al cantó de la peça, es van repartir a tots i cadascun dels que van voler tornar a gaudir de la companyia catalana. El públic va ser el convidat a l’enllaç matrimonial que es va celebrar aquest passat dia 6 de desembre, on el Tívoli va fer el paper d’església, mentre que a l’Índia dels de La Cubana s’hi estava celebrant el mateix casament. Es van entregar grans rams de flors als extrems de totes les files de seients, i les receptores de l’obsequi van ser enviades a l’entrada de la sala del teatre per desfilar, de nou, al ritme de campanades, pel passadís del Tívoli, com dames d’honor de la núvia. Les elegides van comparèixer a sota de l’escenari de cara al públic a l’espera de l’arribada de la filla dels Rius, qui les hi va dedicar un: “Esteu guapíssimes, gràcies per venir al casament!”.
És d’aquesta manera com els seguidors de la gran Cubana s’acomiaden entre grans aplaudiments d’un teatre català inimitable, a l’espera del recompte total d’entrades venudes i al ritme, aquesta vegada, de les agulles d’un rellotge que cada cop té el compte enrere més avançat.
{{ comment.text }}