Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Marc Pinsach: “El requisit indispensable pels reptes esportius i per la vida és ser optimista”

L’esquiador de muntanya Marc Pinsach explica en què consisteix aquest esport tan poc conegut i com és el món d’un esportista d’alt nivell. No només dedica el seu temps a l’esport sinó que amb la carrera d’INEF acabada, estudia el tercer curs d’Humanitats, mantenint el lema “Mens sana in corpore sano”.

  • El 9 Nou
  • 15/11/2013 | 19:51
  • 0

Primer de tot, explica’ns una mica en que consisteix això de l’esquí de muntanya, quines característiques té, diferències amb l’esqui convencional.

L’esquí de muntanya és bàsicament la forma més natural per desplaçar-te per la muntanya, et permet pujar i baixar. Es diferencia de l’esquí de fons que coneix tothom perquè l’esquí de fons es realitza en un terreny pla, amb petites pujades, en canvi a l’esquí de muntanya parlem de muntanyes de 1000 metres de desnivell o més. Es diferencia de l’esquí convencional, esquí alpí, perquè en aquest només baixes.

El material també és diferent perquè et permet pujar amb els esquís i baixar amb els esquís, la fixació té un mecanisme que et deixa lliure el teló, que et permet fer un moviment semblant al de pujar escales amb els esquís.

L’esquí de muntanya ara mateix no és gens popular ni és olímpic ni rés, però segurament va ser el primer esquí que hi va haver perquè a les regions de muntanya quan a l’hivern hi havia neu era la manera que tenien de desplaçar-se. Si havien de pujar una muntanya no ho podien fer pas amb un remuntador perquè no existien, de fet l’esquí tenia una vessant funcional no lúdica.

I una mica el que intentem fer nosaltres, els atletes de muntanya, seria seguir una lògica, si a l’hivern hi ha neu doncs et desplaçaràs per la muntanya amb esquís , a l’estiu quan no hi ha neu, hi ha prats i hi ha camins doncs ho fem corrent i és quan fem curses de muntanya. La combinació dels dos esports et permet gaudir de la muntanya i de la competició a la muntanya tant a l’estiu com a l’hivern i de les diferents cares que agafa la muntanya al llarg de l’any.

Comentaves que no és gaire popular, quina consideres que és la situació d’aquest esport a Catalunya?

A veure, l’esquí alpí ja per començar aquí a Catalunya no és gaire popular, doncs dintre d’això encara ho és menys. També hi ha algunes limitacions, com també passa amb l’esquí alpí, que és un esport car tot i que no has de pagar forfet perquè puges tu. Requereix un coneixement tècnic que no tothom té, requereix una preparació física mínima, i sobretot és un esport elitista desde el punt de vista que la muntanya a l’hivern és un medi més perillós o més incert que la muntanya a l’estiu.

Sent de Cassà de la Selva on no hi predominen ni les muntanyes ni la neu, com vas poder introduir-te dins d’aquest esport?

S’ha de dir que lo bo que té Catalunya és que hi ha molts centres excursionistes, hi ha molta tradició d’anar a la muntanya, si t’hi fixes tots els cims o turons tenen una creu o tenen una senyera i això simbolitza que hi ha hagut molta tradició.

A casa meva hi anaven i m’hi vaig aficionar per això, aleshores clar una cosa és aficionar-s’hi i l’altre practicar l’alt nivell, hi ha un salt, i va ser quan vaig entrar al Centre de Tecnificació Esquí de Muntanya de Catalunya i després vaig anar a viure a Font Romeu quan vaig donar aquest salt. A Font Romeu hi ha un centre d’alt rendiment, com un CAR diguéssim però de França i allà lo bo és que pots entrenar en el medi. A nosaltres no ens serviria de res viure en el CAR de Sant Cugat perquè hi ha unes instal·lacions molt bones però no hi ha el que nosaltres necessitem que és la neu i la muntanya, en canvi a Font Romeu teníem les dues coses, per tant allà vaig poder començar a entrenar de manera especifica en el medi que al final és el que et dona el nivell per poder córrer.

M’imagino que molta gent t’haurà fet aquesta pregunta però, quina consideres que ha estat la teva millor cursa? Tant a nivell de resultats com a nivell emocional, la que recordes amb més satisfacció.

De curses i de resultats n’hi ha molts, però a vegades el resultat no és tant un numero si no el record que tens d’aquella cursa, lo be que t’ho hagis pogut passar. Si que és veritat que recordo el dia que vaig ser campió del món Sub 23, un dia que vaig fer podi a una copa del món Sènior però més enllà d’aquests resultats més destacables allò que recordes molt és de tot el que va passar durant les curses i els moments amb la gent. Normalment si competim a part de per aconseguir un bon resultat és per aquests moments que ens permet viure la competició, es a dir, l’excusa de competir ens porta a viatjar, a veure llocs, a conèixer gent, a passar-t’ho bé i en definitiva a enriquir-te com a persona. Crec que és més important això que el propi resultat de la cursa.

Quan arriba el moment de la cursa hi ha molts factors a tenir en compte, com poden ser l’entrenament, la pista, les condicions meteorològiques… Quin consideres que és el pitjor enemic d’un esquiador de muntanya?

Jo sempre dic que lo que mata no és la bala si no la velocitat, per tant el que et mata no és la cursa en si, sinó la velocitat que li poses a la cursa i en definitiva una mica el que fa que una cursa sigui menys dura o més dura és el nivell que hi hagi, o sigui el nivell de corredors. Després també, evidentment, les condicions meteorològiques adverses. Hi ha curses que t’aixeques al matí i et diuen que estàs a -20 graus i que a dalt fa vent i pots patir, a més han de ser molt i molt i molt adverses perquè se suspengui una cursa, de fet jo no n’he vist mai cap de suspesa. El que si que fan és variar molt el recorregut.

A més a més de l’esqui de muntanya enguany t’has iniciat dins del TrailRunning però en varies ocasions havies comentat que és una disciplina molt dura i que pot comportar moltes lesions. Explica’ns que és el que t’ha fet canviar d’opinió i donar aquest pas endavant per endinsar-t’hi i competir.

Jo segueixo pensant que és un esport molt i molt dur, i molt i molt exigent pel cos, tant pel que fa a nivell fisiològic com pel que fa a lesions que pots tenir, aleshores per mi personalment és un esport que si vols evitar problemes, és a dir, de lesions o de sobre entrenaments o cansaments crònics t’hi has d’apropar d’una manera molt suau. Jo vaig començar potser fa 4 estius a fer 2 curses cada estiu, llavors 4, fins arribar a aquest any que ja n’he fet bastantes, no se si en 4 mesos he fet 10 curses. És anar-t’hi apropant d’una manera progressiva i no volent corre més del compte perquè amb el córrer per la muntanya si vols córrer més del compte segurament t’acabaràs lesionant i segurament acabaràs tenint una mala experiència.

Has acabat la teva primera temporada de TrailRunning, amb uns molt bons resultats com va ser la primera posició a l’Olla de Núria. Com valoraries aquesta nova experiència?

Bé, molt i molt bé, perquè tots els objectius que em vaig marcar els vaig complir i a més a més no m’he lesionat i el córrer és un esport molt més popular que l’esqui de muntanya i te més diners, té més sponsors, és un món interessant.

Quines visions de futur tens per aquesta nova disciplina?

Una mica anar consolidant el que he fet fins ara, és a dir, curses de 20 – 40 km i amb els anys suposo que començaré a fer curses més llargues de 80km o així com Cavalls del Vent, que aquest any he estat apunt d’anar-hi però encara no ho he vist del tot clar. Segurament de cara a l’any que ve intentaré fer la copa del món de Skyrunning, que són curses entre 20 i 40 km que és una mica la distància que jo domino bé i en vista de els resultats doncs l’any que ve intentaré fer la copa del món perquè aquest any només havent fet dues proves no he entrat a la classificació general.

Deixant una mica de banda el teu recorregut esportiu, hi ha una dada que em crida molt l’atenció. Pel que fa als teus estudis la carrera d’INEF és totalment comprensible, però Humanitats? Què és el que ha motivat a un esportista d’elit a voler estudiar Humanitats?

Jo d’alguna manera sempre he tingut com dues vessants dins meu, una més esportista i una altra que m’ha agradat sempre la història. Quan vaig acabar la carrera d’INEF i vaig veure que havia estat 3 anys allà, que si que està bé, però que era una carrera bastant fàcil, i vaig dir “ tio fes algo amb la teva vida perquè si no et tornaràs un burro”. Esta bé també diversificar les coses que fas, perquè si tot el dia és només esport, esport i esport, també acabes una mica saturat, i a part de com a persona que això t’enriqueix i et dona sortides professionals, com a esportista també crec que va bé perquè relativitzes una mica les coses, els resultats i et fa treure ferro al tema. El fet de no estar tot el dia pensant en el mateix va bé i sobretot no posar tots els ous a la mateixa cistella també va bé, perquè si un dia tens una lesió i tota la teva vida és esport, aleshores què?.

Ja acabant i potser amb la pregunta més personal de la entrevista m’agradaria conèixer la teva opinió sobre la polèmica que gira entorn els esports extrems com podria ser l’esquí de muntanya.

El pasat mes d’agost va sortir un article a La Vanguardia d’Antoni Puigverd, titulat Quiero vivir un deporte mortal. L’article mencionava a Kilian Jornet, i deia coses com “Jornet se ha convertido en un peligro para cientos de jóvenes imitadores” i “Detrás de los éxitos de Jornet, ¿cuántos accidentes se producen entre jóvenes en la montaña? ¿Y cuántos rescates pagados con dinero público, que ponen en riesgo a los rescatadores?”

L’article comparava la muntanya amb un teatre per a suïcides i culpava també als mitjans de comunicació d’idealitzar el risc de l’esport. Imagino que d’articles com aquests n’hi deu haver milers, però m’agradaria saber què sent una persona que pertany a aquest món de l’esport de risc quan es diuen aquestes paraules tan critiques sobre allò que tan li agrada i que podria considerar la seva vida.

Si, aquest precisament el vaig llegir i em va molestar bastant, vaig estar apunt d’agafar i contestar-li perquè no tenia raó. Feia una caricatura d’un personatge que no coneix, parlava d’en Kilian com la persona que ha acabat amb, no sé si deia 150 anys d’excursionisme romàntic i seriós, quan en realitat el Kilian no ha inventat res o sigui, en Kilian està fent evolucionar les curses, està fent evolucionar l’excursionisme però no ha inventat res, fa molts anys que la gent corre per la muntanya, fa molts anys que la gent puja muntanyes de forma rapida. Un dels millor alpinistes que hi ha hagut és en Reinhol Mesner ha sigut la primera persona en pujar a l’Everest sense oxigen, doncs bé, fins al moment es creia que a l’Everest només es podia pujar amb oxigen però ell va dir: “no, no, si que es pot”, i aquest en el seu moment va rebre articles com aquest a punta pala i ara la gent i puja sense oxigen. És a dir, els esports extrems si que tenen aquesta part que poden ser perillosos per a la societat però jo crec que en el Kilian li han penjat un Sant Benito i no és problema seu que la gent vulgui anar a la muntanya corrent, ell és responsable dels seus actes no dels que fa l’altra gent.

I ja per acabar ara que comença a venir el fred i la neu m’agradaria que recomanessis un lloc de Catalunya per anar a esquiar aquest hivern.

La Cerdanya en general està molt bé, és una vall que per ser una vall de muntanya té sol, perquè és bastant oberta. Per exemple un Pallars doncs és molt tancat i de seguida el sol ha marxat , en canvi la Cerdanya és molt oberta, veus molta llum, i tens moltes opcions. Tens des de el Pirineu francès, al Pirineu català amb el Puigmal, Molina i tot això, també tens la zona del Cadí que queda prop i és una zona que de fet no és pas casualitat que sigui la destinació del Pirineu més popular i on hi ha més segones residències és perquè és prop de Barcelona i perquè és un lloc que ofereix moltes possibilitats. La Cerdanya està molt bé.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.