Mestres com a autoritat, esforç com a premissa i resultats com a pretext
Últimament de l’escola se’n torna a parlar. I molt. Els últims esperançadors resultats de l’Informe Pisa presentats per la nova Conselleria d’Ensenyament frenaven el derrotisme en el que últimament estàvem instal•lats. Però finalment resulta que pot haver-hi certa manipulació en la gestió d’aquests: haver reduït dràsticament el nombre de repetidors i immigrants de les mostres estadístiques pot haver influït en que els resultats hagin millorat respecte edicions anteriors.
Tot plegat fa mala olor. No només no es pot jugar amb l’educació sino que és èticament dubtós segregar repetidors i immigrants, per allò de l’estigma que els podem crear (“responsables” dels mals resultats de les avaluacions prèvies?).
Altrament la Conselleria planteja dues noves propostes: per una banda, limitar el nombre de suspesos i reformar les condicions per poder passar de curs; i per altra, atorgar rang d’autoritat legal als docents dels nostres fills.
Posant unes normes més definides i concretes probablement assegurem més nivell. Però també ha d’imperar la flexibilitat i sentit comú en els casos d’alumnes amb dificultats, fent l’esforç d’acompanyar-los per finalitzar els estudis. A fi de comptes són els que probablement després no facin estudis superiors. També cal que ens posem les piles en fer una transició digna cap al mercat de treball i cap a la postobligatòria (el batxillerat i, sobretot, la formació professional). L’esforç ha de venir condicionat a uns objectius mínimament il•lusionants, i unes expectatives de resultat.
Em dona la sensació que poc impera l’autocrítica i que cada vegada pequem més –en el marc educatiu- de ser excessivament conservadors. Si bé és cert que sovint ens manquen rumbs, no oblidem que recuperar o construir discursos d’escasssa consistència ens pot provocar falses esperançes. S’apel•la recurrentment a que els nois i noies estan mancats de límits, a
la poca capacitat educadora de la nostra societat, etc. I són frequents els missatges que ens arriben darrerament que reinvindiquen més jerarquia, culpen l’excés de permissivitat i demanen altivament recuperar la cultura de l’esforç. M’imagino que els bons mestres no deuen demanar que se’ls atorgui aquest rang per llei. Ells mateixos ja se’ls guanyen en el seu dia a dia. Tot i que sigui sota l’excusa de la protecció i integritat.
Quatre breus reflexions: No s’esforçaran perquè un altre els ho imposi. Calen objectius clars, motivadors i i certament il•lusionants perquè un justifiqui el seu propi esforç. Potser ens haurem de replantejar el nostre model com a educadors. I proposar quelcom més connectat entre les nostres pretensions i les seves expectatives.
Jordi Bernabeu Farrús
Psicòleg
{{ comment.text }}