L’afganesa Nadia Ghulam, de 28 anys, no ha conegut al seu país altra cosa que la guerra civil. En fa sis que viu a Catalunya, on va arribar a través d’una ONG per guarir-se de les ferides que li va provocar una bomba que va caure a casa seva.
Té un germà mort a causa del conflicte i el pare malalt, amb trastorn mental provocat per la mateixa guerra. No hi ha més homes a la família.
Amb aquest escenari, i tenint en compte que a l’Afganistan les dones no podien treballar, “durant 11 anys em vaig fer passar per noi per poder-ho fer i portar menjar a casa”. Es va reclutar com a cuinera entre els talibans, de qui no admet que siguin els únics “dolents” d’una guerra “que és una crueltat per ella mateixa, i per a tothom”. La imatge que n’ha arribat el món occidental “és molt distorsionada”, diu.
A mesura que es feia gran i els nois amics s’estranyaven que no canviés com ells, havia de canviar d’amics, i de barri. Ara fa una setmana va ser a Sant Pere de Torelló, on va fer una xerrada en el marc del Dia contra la Violència envers les Dones.
El seu testimoni, recollit en el llibre El secret del meu turbant, continua commovent allà on l’explica. I es lamenta que l’origen de tots els conflictes que ha patit l’Afganistan sigui pel control dels seus recursos naturals.
“Sempre dic a la meva mare [que continua vivint a l’Afganistan, amb les seves germanes] que preferiria que el meu país no tingués res si a canvi d’això s’hi pogués viure en pau”. Com als anys setanta, quan es vivia amb certa obertura “i podies veure minifaldilles al carrer”.
A banda de difondre el primer llibre, Ghulam va presentar el que té a punt de publicar, Els contes que em van curar, recordant els relats que van acompanyar-la durant la recuperació a l’hospital després de passar uns mesos en coma.
Al voltant de la seva vida, i segons va avançar a Sant Pere, se n’està preparant una producció teatral per al proper Festival Grec de 2014, a Barcelona.
Ghulam va explicar que, malgrat alguns incipients signes d’obertura, la dona continua essent molt discriminada al seu país. Ella el visita poc sovint, i quan ho fa “m’he de tapar i amagar-me la cara perquè no em reconeguin per les circumstàncies en què en vaig fugir”.
La dona, va afegir, té la consideració d’objecte, que difícilment pot tenir vida pròpia si no és sota la tutela permanent de l’home. “Quan vaig arribar a Catalunya i em vaig sentir lliure com a dona, anava pels carrers cantant i cridant. Era una situació molt nova. Ben bé com si hagués vingut d’un altre segle”.
{{ comment.text }}