“No sóc antimadridista, i això en el context del Barça no és normal”

-Aquest llibre i tot el que vostè escriu sobre el Barça, ho considera part de la seva obra literària?
-Sí. També és veritat que jo no considero que tingui una obra. Jo vaig fent… El que sí faig és tractar amb la mateixa il·lusió, responsabilitat i afició un article que un conte. No distingeixo en això. Sí que canvien coses en el moment de fer-ho, però no hi ha un gènere de primera o de segona.

-Hi ha gaires clubs al món que reflexionin tant sobre ells mateixos com el Barça?
-Sí que n’hi ha. Fins i tot crec que hem començat tard, però hem recuperat. Els últims 20 anys ha sortit molta literatura històrica i periodística. I poca literatura d’aficionat encara, un gènere habitual en altres països. Penso en Argentina, en Anglaterra –clubs com el Manchester United– i en Itàlia. Jo ho atribueixo a una interpretació moderna del futbol. Arriba un moment en què la promiscuïtat entre literatura i futbol, de manera natural, s’expressa a través dels llibres.

-Per què es considera a si mateix com a culer imperfecte? Comença pel fet que vostè, nascut a París, arriba al barcelonisme per camins poc comuns?
-Això meu és defectuositat més que imperfecció. No hi ha culers perfectes, però n’hi ha de defectuosos en el sentit electrodomèstic de la paraula, és a dir, que no tens totes les prestacions. En el meu cas, la de l’exili és una raó. Jo arribo al Barça quan ja sóc futboler i ja sóc cruyffista. Ja estic format com a aficionat. I el que descobreixo és la identificació amb un club important… perdedor, en aquella època.

-I no és antimadridista! Això també el fa un culer peculiar, diferent…
-És el resultat de ser espanyol a l’exili, sense el llast d’una concepció casposa i franquista del que era aquesta condició. A mi em fa il·lusió que dos equips de la lliga espanyola juguin la final de la Champions, com ha passat ara. Això em fa absolutament defectuós! Quan tens una certa edat dius: a veure, jo sóc culer, m’agrada Cruyff… però no sóc antimadridista. I això, posat en el context del Barça, no és normal. No és que els altres vagin en contradirecció, és que sóc jo.

-A casa seva, amb uns pares com els seus, es devia parlar de política i de cultura, no pas de futbol…
-Vaig viure en una família molt amant del debat en aquests àmbits. El futbol va ser una aportació meva, com a afegit a la cultura. I no per donar la tabarra, simplement és que era la meva principal activitat, com a aficionat i practicant.

-En aquesta època de jo-ventut, admirava Cruyff però també –i molt– Sotil…
-I va ser l’únic moment que vaig entrar en crisi amb Cruyff, perquè el culpava que Sotil hagués hagut de deixar de jugar. El duo Cruyff-Sotil, per mi, és la millor combinació de futbolistes que jo he vist mai. I per mi, resultava que Sotil no podia jugar perquè havien fitxat un tio que es deia Neeskens! Vaig tenir un bloqueig emocional i vaig decidir que no l’estimaria mai, a Neeskens. I ho vaig aconseguir!
Després ja vaig saber que hi havia altres causes…

-Aquest equip de la lliga del 74 és el que va marcar tota una generació que encara se sap l’alineació de memòria.
-Hi ha un escriptor sevillà, Bonilla, que diu que és com un poema. Està ben vist… arribava un moment que de tant passar-te-la per la boca, acabava tenint estructura lírica, com un sonet.

-La seva devoció per Cruyff va continuar i créixer quan va ser entrenador. Vostè és gairebé més cruyffista que barcelonista?
-Probablement. I cronològicament, segur. No sóc un cruyffista tabarra, sóc crític i fins i tot vaig escriure algun article qüestionant decisions seves. Però això forma part del cruyffisme, no ser papanates. Quan et fas gran, mires els pòsters que han anat caient, i veus que havies estat fan de Led Zeppelin o d’Atahualpa Yupanqui, i ara ja no ho ets. Però l’únic pòster que ha estat sempre allà és el de Cruyff. I vaig acabar coneixent la persona.

-Cruyff jugador i entrenador, no tothom té aquesta segona oportunitat…
-I hi afegiria prescriptor, un tercer pas. La influència en la presidència de Laporta: en Frank Rijkaard, en l’elecció de Guardiola… Aquí l’heu tingut a prop, al Montanyà, estava molt unit a aquesta zona.

-Va escriure el llibre quan era viu, encara. Va pensar a canviar alguna cosa pel fet d’estar malalt?
-Vaig acabar d’escriure el llibre l’agost de l’any passat. I a l’octubre vaig saber que estava malalt. Interpreto que es curarà… vaig tenir alguna temptació correctora, però determino que no. I mor quan falta una setmana perquè surti el llibre… aquí m’adono que està escrit en present. Encara fa més ràbia, perquè veus que tot ha anat molt de pressa. No vaig voler, però, que el llibre tingués cap pàtina d’homenatge.

-Al llibre queda clar que tots els presidents han volgut parlar amb vostè. Això el converteix en part de l’entorn, segons Cruyff?
-Això és bo aclarir-ho, perquè l’aficionat no ho sap. En el món del futbol, i del Barça, hi ha una gran promiscuïtat entre premsa i directiva. Hi ha com una necessitat de les directives de saber en mans de qui estan. Quan Cruyff parla d’entorn, però, crec que està pensant en els que tenen voluntat d’influir al club. I no és el meu cas. Jo estic a l’última corona, com als bitllets de tren. Et volen saludar, però de manera recreativa. És un petit privilegi, que jo aprofito sense trair a ningú. El capítol en què parlo de les abraçades dels presidents, per exemple, no el podria escriure el cap d’esports d’un diari.

-I parlant de presidents, com creu que serà Bartomeu?
-És ecumènic. Una versió moderada que recull tots els altres. No oblidem que era a la primera junta de Laporta i Rosell i, per tant, no és innocent a la revolució. Fins ara no li he detectat ni egolatria ni ànsies de protagonisme. Però comença a ser-ho, encara que no vulgui.